Hi havia una vegada un escriptor, que en un període de crisi creativa va arribar a perdre-ho tot degut a la seva addicció a l'alcohol. S'asseia davant de l'ordinador, i la síndrome de la pàgina en blanc l'angoixava de tal forma que no podia evitar emborratxar-se per a oblidar els seus problemes creatius.
Amb el propòsit de tornar a recuperar la seva vida, es va unir a una associació d'alcohòlics anònims. El primer dia que va anar a les reunions del grup, va confessar que bevia creient que l'estat d'embriaguesa li podia tornar la inspiració, però al final, només aconseguia sentir-se com un miserable del qual les muses sentien fàstic, i per això mai li anaven a ajudar.
Quan va comentar això, algú d'entre els reunits li va replicar amb un consell:
- Has provat d'escriure un relat sobre la teva dona ideal?
L'escriptor, en un principi, va pensar que aquesta era una idea vulgar provinent d'una ment simple, i amb un somriure condescendent va donar una resposta evasiva, volent treure's de sobre una pregunta tan absurda. Però mentre tornava a casa després de la reunió, es va adonar que, realment, la idea no era desgavellada, i potser podria servir de punt d'inici per deixar fluir la seva imaginació.
Només arribar a casa, es va asseure davant del portàtil, que mandrejava relaxat sobre de la taula. Va obrir el programa processador de textos i va mirar fixament el cursor sobre el fons blanc. Va començar a escriure gairebé d'immediat:
"Allà estava ella, misteriosa, tan bonica, amb els seus ulls celestials mirant cap a l'infinit".
La frase, només acabar-la, li va semblar ridícula, la va esborrar i va seguir provant amb més frases i adjectius ridículs fins que, cansat, se'n va anar al llit.
Aquella nit va somiar. En els seus somnis, una dona que mai havia vist li agafava de la mà i el portava a donar una volta pel bosc. Durant el passeig, ella li parlava amb una veu maternal, explicant coses sobre tots els éssers vius que s'anaven trobant, parlant d'ells com si els conegués personalment: el pi, l'avet, l'esquirol, el pardal, ... Una sensació agradable de pau envoltava aquest somni, sentir com la dona li agafava la mà amb seguretat i delicadesa a la vegada, com li parlava, la seva mirada, com li transmetia sensibilitat ... L'escriptor es va despertar en plena matinada amb llàgrimes als ulls, mai li havia passat res igual. Es va aixecar veloç del llit i es va posar frenèticament a escriure en el seu portàtil, sense aturar-se a comprovar què havia escrit, amb la seguretat que dóna la inspiració quan aquesta t'envaeix.
Després d'un parell d'hores sense parar, havia escrit unes vint pàgines. Va aprofitar un moment en que va sentir que la situació ja estava controlada per fer-se un cafè, i mentre hi bevia, es va posar a llegir.
"... I llavors algú em va agafar la mà. Em vaig girar i vaig poder veure la intel·ligència i la nostàlgia als seus ulls, al seu somriure, alegria i seguretat. La seva mà em guiava i jo només podia deixar-me portar, en un estat d'eufòria emocional. Desbordava felicitat ... la felicitat de qui se sent alliberat de tot el terrenal, de qui acaba d'aprendre a volar, i tot gràcies a aquest àngel .... "
En tot el dia, l'escriptor no va provar l'alcohol. Només pensava en la dona del seu somni, en la seva musa. L'energia creativa recorria el seu cos i les idees fluïen incansables des del seu cervell. Mai li havia estat tan fàcil escriure. Aquell dia no va menjar, tampoc va sopar, de fet no va dormir en tota la nit, i durant dia i mig no va deixar d'escriure. Era tan fàcil crear una història al voltant d'aquella dona!.
Al final, el cansament li va fer adormir-se sobre del portàtil, amb el seu front sobre la barra espaiadora que no parava d'imprimir a la pantalla una sèrie infinita d'espais en blanc. Durant el son, se li va tornar a aparèixer aquella dona, aquesta vegada oferint-li la seva mà.
- Si vols, pots venir amb mi, podem estar sempre junts, només has d'agafar la meva mà. Però mai més podràs tornar al teu món. Has d'escollir.
L'escriptor, va dubtar una mil·lèsima de segon, fins a prendre una decisió. Es va apropar a la dona i va prendre la seva mà. Ella va mostrar un dolç somriure i va començar a caminar cap al bosc, emportant-se aquell home que havia decidit viure el seu somni i oblidar la realitat.
Uns dies després, la policia entrava a la casa de l'escriptor, alertada per la seva ex-dona, en no haver pogut contactar amb ell quan havia d'haver anat a buscar les nenes l'anterior cap de setmana. Van trobar una casa buida, la típica casa de solter amb tot desordenat, però sense rastres d'abandonament. Un dels policies es va fixar que el portàtil estava encés i que, curiosament, s'anaven escrivint paraules automàticament en un processador de textos. Va poder llegir alguna cosa d'una parella que vivia feliçment al bosc, però de sobte, la pantalla es va apagar. Un altre policia havia desconnectat l'ordinador i aquest no tenia la bateria instal.lada, així que es va quedar sense poder llegir més. Es va imaginar que es tractava d'algun tipus de fons de pantalla molt adequat per a escriptors frikis. Mai més es va tornar a saber res del desaparegut.
Amb el propòsit de tornar a recuperar la seva vida, es va unir a una associació d'alcohòlics anònims. El primer dia que va anar a les reunions del grup, va confessar que bevia creient que l'estat d'embriaguesa li podia tornar la inspiració, però al final, només aconseguia sentir-se com un miserable del qual les muses sentien fàstic, i per això mai li anaven a ajudar.
Quan va comentar això, algú d'entre els reunits li va replicar amb un consell:
- Has provat d'escriure un relat sobre la teva dona ideal?
L'escriptor, en un principi, va pensar que aquesta era una idea vulgar provinent d'una ment simple, i amb un somriure condescendent va donar una resposta evasiva, volent treure's de sobre una pregunta tan absurda. Però mentre tornava a casa després de la reunió, es va adonar que, realment, la idea no era desgavellada, i potser podria servir de punt d'inici per deixar fluir la seva imaginació.
Només arribar a casa, es va asseure davant del portàtil, que mandrejava relaxat sobre de la taula. Va obrir el programa processador de textos i va mirar fixament el cursor sobre el fons blanc. Va començar a escriure gairebé d'immediat:
"Allà estava ella, misteriosa, tan bonica, amb els seus ulls celestials mirant cap a l'infinit".
La frase, només acabar-la, li va semblar ridícula, la va esborrar i va seguir provant amb més frases i adjectius ridículs fins que, cansat, se'n va anar al llit.
Aquella nit va somiar. En els seus somnis, una dona que mai havia vist li agafava de la mà i el portava a donar una volta pel bosc. Durant el passeig, ella li parlava amb una veu maternal, explicant coses sobre tots els éssers vius que s'anaven trobant, parlant d'ells com si els conegués personalment: el pi, l'avet, l'esquirol, el pardal, ... Una sensació agradable de pau envoltava aquest somni, sentir com la dona li agafava la mà amb seguretat i delicadesa a la vegada, com li parlava, la seva mirada, com li transmetia sensibilitat ... L'escriptor es va despertar en plena matinada amb llàgrimes als ulls, mai li havia passat res igual. Es va aixecar veloç del llit i es va posar frenèticament a escriure en el seu portàtil, sense aturar-se a comprovar què havia escrit, amb la seguretat que dóna la inspiració quan aquesta t'envaeix.
Després d'un parell d'hores sense parar, havia escrit unes vint pàgines. Va aprofitar un moment en que va sentir que la situació ja estava controlada per fer-se un cafè, i mentre hi bevia, es va posar a llegir.
"... I llavors algú em va agafar la mà. Em vaig girar i vaig poder veure la intel·ligència i la nostàlgia als seus ulls, al seu somriure, alegria i seguretat. La seva mà em guiava i jo només podia deixar-me portar, en un estat d'eufòria emocional. Desbordava felicitat ... la felicitat de qui se sent alliberat de tot el terrenal, de qui acaba d'aprendre a volar, i tot gràcies a aquest àngel .... "
En tot el dia, l'escriptor no va provar l'alcohol. Només pensava en la dona del seu somni, en la seva musa. L'energia creativa recorria el seu cos i les idees fluïen incansables des del seu cervell. Mai li havia estat tan fàcil escriure. Aquell dia no va menjar, tampoc va sopar, de fet no va dormir en tota la nit, i durant dia i mig no va deixar d'escriure. Era tan fàcil crear una història al voltant d'aquella dona!.
Al final, el cansament li va fer adormir-se sobre del portàtil, amb el seu front sobre la barra espaiadora que no parava d'imprimir a la pantalla una sèrie infinita d'espais en blanc. Durant el son, se li va tornar a aparèixer aquella dona, aquesta vegada oferint-li la seva mà.
- Si vols, pots venir amb mi, podem estar sempre junts, només has d'agafar la meva mà. Però mai més podràs tornar al teu món. Has d'escollir.
L'escriptor, va dubtar una mil·lèsima de segon, fins a prendre una decisió. Es va apropar a la dona i va prendre la seva mà. Ella va mostrar un dolç somriure i va començar a caminar cap al bosc, emportant-se aquell home que havia decidit viure el seu somni i oblidar la realitat.
Uns dies després, la policia entrava a la casa de l'escriptor, alertada per la seva ex-dona, en no haver pogut contactar amb ell quan havia d'haver anat a buscar les nenes l'anterior cap de setmana. Van trobar una casa buida, la típica casa de solter amb tot desordenat, però sense rastres d'abandonament. Un dels policies es va fixar que el portàtil estava encés i que, curiosament, s'anaven escrivint paraules automàticament en un processador de textos. Va poder llegir alguna cosa d'una parella que vivia feliçment al bosc, però de sobte, la pantalla es va apagar. Un altre policia havia desconnectat l'ordinador i aquest no tenia la bateria instal.lada, així que es va quedar sense poder llegir més. Es va imaginar que es tractava d'algun tipus de fons de pantalla molt adequat per a escriptors frikis. Mai més es va tornar a saber res del desaparegut.
Il était une fois un écrivain qui, dans une période de crise créative, avait tout perdu à cause de son addiction à l’alcool. Il s’asseyait devant son ordinateur mais le syndrome de la page blanche l’angoissait d’autant plus qu’il buvait pour oublier ses problèmes créatifs. Afin de récupérer sa vie, il se joignit à l’association des Alcooliques Anonymes. Le premier jour qu’il participa aux rendez-vous du groupe, il avoua qu’il buvait en croyant que l’état d’ivresse lui rendrait l’inspiration. Pourtant tout ce qu’il réussissait c’était de se sentir comme un misérable dont les muses se débectaient. Pour cette raison, elles ne l’aideraient jamais. Lorsqu’il dit cela, quelqu’un du groupe lui répliqua avec un conseil :
- Avez-vous essayé d’écrire un récit sur votre femme idéale?
L’écrivain, d’emblée, pensa que c’était une idée banale qui provenait d’une pensée simple et, avec un sourire condescendant, donna une réponse évasive, pour se débarrasser d’une demande si absurde. Pourtant, tandis qu’il marchait chez-soi après le rendez-vous, il se rendit compte que, certes, l’idée n’était pas insensée et que peut-être elle marquerait le début du libre arbitre de son imagination. Aussitôt qu’il rentra chez-soi, il s’assit devant son portable, qui fainéantait relâché sur la table. Il ouvrit le système de traitement de texte et il garda les yeux fixés sur le curseur qui était sur le fond blanc. Il commença à écrire presque immédiatement : «Elle était là, mystérieuse, tellement jolie, avec ses yeux célestes qui regardaient l’infini». Au moment où il finit la phrase, cela lui sembla ridicule. Donc, il l’effaça et essaya avec des phrases et adjectifs ridicules jusqu’à se fatiguer et se coucha. Celle nuit il rêva. Dans ses rêves, une femme qu’il n’avait jamais vue lui prit la main et ils se promenèrent dans la forêt. Pendant la promenade elle lui parla avec une voix maternelle, en lui expliquant des choses sur tous les êtres vivants qu’ils se rencontraient : le pin, le sapin, l’écureuil, le pigeon… Une sensation de paix entourait ce rêve, il sentit comment la femme lui prenait la main avec sûreté et délicatesse à la fois, comment elle lui parlait, son regard, la sensibilité qu’elle lui transmettait… L’écrivain se réveilla à l’aube, les yeux pleins de larmes. Jamais il ne lui avait arrivé une telle chose. Il se leva rapidement et se mit à écrire frénétiquement sur son portable, sans s’arrêter pour vérifier ce qu’il écrivait, avec la sûreté qui entraîne l’inspiration lorsqu’elle envahit quelqu’un. Après deux heures sans s’arrêter, il avait écrit une vingtaine de pages. Il profita du moment où il crut que la situation était contrôlée pour se faire un café et, tandis qu’il le buvait, il se mit à lire.
« … Alors quelqu’un me prit la main. Je me suis tourné et j’ai pu voir l’intelligence et la nostalgie dans ses yeux, et dans son sourire, la gaieté et la sûreté. Sa main m’emmenait et moi je ne pouvais que me laisser amener, dans un état d’euphorie totale. J’étais comblé de bonheur… celui de se sentir libre de tout ce qui est terrestre ; celui de quelqu’un qui vient d’apprendre à voler… et tout cela grâce à cet ange… ».
L’écrivain passa la journée sans goûter l’alcool. Il ne pensait qu’à la femme de son rêve, sa muse. L’énergie créative parcourait son corps et les idées coulaient infatigables dans son cerveau. Jamais écrire ne lui avait semblé si facile. Ce jour-là il ne mangea pas et il ne dîna même pas. En fait, la nuit il ne dormit pas et pendant un jour et demi, il ne s’arrêta pas d’écrire. Il était tellement facile de créer une histoire autour de cette femme ! Finalement, la fatigue lui poussa à s’endormir sur le portable, le front sur la barre d’espace, ce qui imprima dans l’écran une série infinie de blancs. Pendant le sommeil, cette femme lui apparut, cette fois, en lui offrant la main.
- Vous pouvez venir avec moi, si vous le voulez. Nous pouvons rester ensemble pour toujours, vous ne devez que me prendre par la main. Cependant, vous ne pourrez jamais retourner dans votre monde. Vous devez choisir.
L’écrivain douta pendant un millième de seconde, jusqu’au moment de prendre une décision. Il s’approcha de la femme et lui prit la main. Elle montra un doux sourire et commença à marcher vers la forêt, en emportant cet homme qui avait décidé de vivre dans son rêve et oublier la réalité.
Quelques jours plus tard, la police entra chez l’écrivain, après d’avoir été alertée par son ex-femme, qui n’avait pas pu le contacter lors qu’il devait passer prendre les enfants le week-end dernier. La police trouva une maison vide où, comme il arrive toujours chez un célibataire, tout était dérangé, mais il n’y avait aucune trace d’abandon. Un des policiers aperçut que le portable était allumé et, ce qui était curieux, c’était que des mots apparaissaient écrits automatiquement dans un système de traitement de texte. Il put lire quelque chose sur un couple qui vivait heureux dans la forêt mais, tout à coup, l’écran s’éteignit. Un autre policier avait débranché l’ordinateur et celui-ci n’avait pas de batterie installée, si bien qu’il ne put pas en lire plus. Il imagina qu’il s’agissait d’un fond d’écran qui allait très bien avec les écrivains freakies. Personne n’a plus jamais rien su sur le disparu.
