dimarts, 11 de setembre del 2012

L'home que sempre creua amb el senyor verd

Carai com plou! Vaig xop fins a les celles i encara em queda molt camí fins arribar al meu destí.  
Veig el semàfor verd i cap a ell vaig corrent, buscant travessar abans que pugui canviar. No tinc temps a perdre, no em puc  esperar.
Però el meu intent és en va. Just abans d’arribar l’home verd fa pampallugues, i ja no m’atreveixo a passar, em quedo aturat sota la pluja.
El semàfor comença a omplir-se de gent esperant per a creuar, mentre els cotxes passen i passen, i jo allà aturat, sense deixar-me de mullar.
De cop i volta els cotxes desapareixen i res ens impedeix passar a l’altre costat, res excepte aquell homenot vermell que ens avisa que està prohibit creuar.
Un home ben vestit es mira el rellotge, després mira el tràfic i creua amb pas ràpid. Jo m’ho miro bocabadat, què potser no ha vist el llum vermell?
Li segueix una dona amb el seu carretó de la compra, jo estic a punt d’estirar el braç per evitar  tal bestiesa però, no ho faig, per que darrera de la dona li segueix un jove en bicicleta.
I no passen cotxes, però el semàfor continua vermell. Ara creua un home amb la seva filleta agafada de la seva mà. La nena em mira i després al seu pare.
-        Pare, perquè no creua aquest senyor?

-         No deu tenir pressa – li contesta el seu pare

I tots dos passen a l’altre costat mentre jo me’ls miro sota la pluja des de l’altre banda. Ja només quedem una velleta i jo, rectifico, la velleta ja enfila el camí amb tota tranquil·litat cap a l’altre costat.
I aleshores jo penso, tant important és respectar? No podria jo també passar? Oblidar-me de les normes que des de petit m’han ensenyat, que redueixen la meva llibertat.
Ara és el moment de trencar!

Dono un pas, un altre, començo a assaborir la meva rebel·lia. Observo com els meus peus lluiten contra les ordres dictatorials del meu cervell. M’estic alliberant. Ja vaig pel mig de la carretera quan sento un cotxe a tota velocitat. Miro i el veig a sobre meu, però amb una sobtada frenada s’atura a un palm del meu cos. Em quedo glaçat. Altres cotxes arriben i s’aturen a l’alçada del primer.
Miro al semàfor i veig que ja està en verd.
Segueixo el meu camí mentre la pluja cau sobre meu. Potser ha estat una bogeria mirar de creuar en vermell, jo que sempre m’espero a veure el senyor verd.
 
(Dedicat a Els Amics de les arts)

Licencia de Autor