dimecres, 30 d’abril de 2008

Infiel

Había empezado aquella maldita noche bebiendo demasiado. La ocasión era propicia, me encontraba entre amigos y la fiesta prometía ser de las buenas. Bebimos, cenamos, volvimos a tomar unas copas, fuimos a bailar, más copas...y entonces escuché un susurro de mujer a mi oreja, un “hola” inocente lanzado de forma envenenada. Me giré sorprendido y me encontré mirando a unos ojos negros preciosos, que parecían pertenecer a una no menos preciosa chica que me sonreía. Durante una fracción de segundo pensé que esa sonrisa cambiaría a sorpresa de repente y al momento me diría : “¡Uy, perdón!, me he equivocado de persona”, pero eso no ocurrió. Ella siguió allí, manteniéndome su mirada y su mágica sonrisa. Comencé a tontear con ella, debía tener casi la mitad de mi edad, observé que mis amigos me miraban alucinados. Le invité a una copa con el pretexto de un supuesto concurso de belleza y simpatía que ella había ganado. Eso dio lugar a una discusión amistosa respecto si era más importante el título de Miss Belleza o el de Miss Simpatía, y por supuesto, de forma completamente hipócrita, yo apoyé la causa de Miss Simpatía, a la que ella alegó que por lo general los hombres definimos como simpática aquella que no puede competir por su belleza. En fin, tras una hora de alegre discusión y después de que ella me invitase a una nueva ronda de copas, el corazón me iba a mil deseando acabar la fiesta en otro lugar acompañado de ella. Como si me hubiese leído el pensamiento, me ofreció tomar una nueva copa en el piso que compartía con unas amigas estudiantes y que, casualmente, este fin de semana se habían ido en un viaje de low-cost, toda la casa para nosotros. La invitación me hizo saltar la milirrubina por los aires.
A escondidas de mis amigos y de los suyos, salimos de la discoteca, cogimos un taxi, llegamos a su casa, olvidé la invitación a la última copa y nos fuimos directos a la cama. Mi cuerpo hacía tiempo que no sentía tal pasión. Cuando acabamos, entonces, mi mente recobró la claridad de ideas y me acordé de que, en algún lugar de esta ciudad, había una persona que me quería, y a lo que yo también quería. Un sentimiento de tristeza infinita me recorrió tal como lo haría un escalofrío febril. Mi mirada se posó en la extraña que dormía a mi lado, a la cual vi exactamente como eso, una extraña...y me sentí sucio y miserable.
Silenciosamente cogí mis cosas y me fui de la casa, cogí un taxi y regresé a la mía, debían ser las ocho de la mañana. Cuando llegué, mi pareja había marchado ya al trabajo. Cerré la puerta y en ese momento tuve la sensación que no estaba solo. La casa estaba en completo silencio pero yo sabía que, a parte de mí, alguien más estaba allí. Con mucha precaución miré en la cocina, comedor y habitaciones. Cuando entré en el lavabo, la cortina de la ducha estaba cerrada, la abrí de golpe y...nada. Me giré para salir del baño y entonces pude verlo de reojo, allí estaba. Me quedé parado delante suyo, los dos mirándonos a los ojos, con la misma mirada, la misma boca abierta, el mismo pelo y la misma barba. Delante mío estaba el espejo en el cuál veía a alguien idéntico a mí pero que no era yo. Mi cuerpo era el mismo pero algo en mi interior había cambiado para no volver, al menos que reconociera la mentira delante de la persona que más amaba. La persona que se me mostraba era un traidor, un mentiroso. Pero, ¿ qué pasaría si le decía la verdad a ella?, ¿ es peor convertirse en un traidor o romper el corazón a la persona que más quieres?. Quizás nos podemos engañar pensando que no ha pasado nada, tan sólo un desliz que ha dejado una cicatriz que no tardará en secar y todo volverá a la normalidad, pero tengo miedo que eso no sea así, y que ya nunca vuelva a ser lo mismo.
Han pasado semanas y todavía espero el momento propicio para confesarle lo sucedido. Mientras tanto, cada vez que me miro al espejo veo a ese miserable en el que me he convertido.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Ulises a les Urgències

Les sis del matí, dissabte. He aconseguit dormir unes tres hores. Porto des de les vuit de la tarda amb aquest maleït mal de panxa que no desapareix. Segueixo despert fins a les vuit del matí.
Laia, estàs desperta?
Sí, com et trobes?
Malament, hem d'anar un altre cop d'urgències.
Vols que marxem ja?
Aquest cop puc soportar el dolor, prefereixo dutxar-me, i marxem tranquil·lament; jo no esmorzaré, no tinc gana.

Sortim de casa a les nou del matí, agafem el bus, gairebé anem sols. Un cop a urgències, no ens criden fins una hora i mitja després d'arribar, la sala d'espera està de gom a gom. El dolor és intens però soportable. Un doctor jove s'adreça cap a nosaltres. Després d'unes preguntes no li sembla que sigui un còl·lic biliar i decideix, com no, fer-me una analítica de sang. El resultat pot trigar, mentrestant no puc prendre res, ni tan sols cap calmant. Només em queda esperar i aguantar assegut.

Mentres espero, arriba una parella. La noia està a una camilla amb sèrum, el noi, dempeus davant ella, se la mira amb cara de preocupació amagada sota un feble somriure. El noi rep una trucada :
Hola mare
estem un altre cop d'urgències. Ahir ja vam vindre doncs estàvem dinant a casa de la Núria quan li va començar a sagnar la ferida del coll, l'hemorràgia no es podia aturar i vam haver de vindre. Li van fer una cura i ens van donar l'alta.
Avui?, doncs s'ha llevat i quan s'anava a dutxar ha començat a sagnar un altre cop la ferida. Un altre cop d'urgències i sembla que la ingressaran. Des de l'operació fa una setmana ja és el tercer cop que venim d'urgències. Estem desesperats, no sé que va anar-hi malament a l'operació, però no deixa de sagnar.

Mentres parla, d'esquenes a la seva companya, al noi comencen a caure-li discretament les llàgrimes per la seva cara prima i pàlida, mostrant clarament la seva impotència i desperació.
Quan penja s'acosta de nou a la seva companya intentant recuperar el somriure que havia perdut durant la trucada, però no deixa de ser un intent frustrat que l'únic que fa és remarcar encara més els seus dubtes. Amb les seves mans agafa la mà lliure de la Núria, la que no té la via, i aleshores puc comprovar la seva pal·lidesa groguenca en contrast amb la pell blanca però sana del seu company. M'adono que durant uns instants el meu mal ha desaparegut, encara que just en aquest moment em torna de nou.

- Senyor Ulises!
Digui doctor.
El seu anàl·lisi ha donat un nivel molt alt de transaminases. Potser degut al fetge, possiblement una hepatitis; aquesta hepatitis pot ser vírica o deguda a un còl·lic, es quedarà ingressat per a poder tenir un control seu i el dilluns li farem una anal·lítica més amplia i podrem determinar si es tracta d'una hepatitis vírica o no.

Així va començar un periple de quinze dies per l'hospital, fins que em van operar per a extreure'm la vesícula. Gràcies a Déu no es tractava d'una hepatitis vírica.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Ulises es fa ciclista

Català Español  
Les 19 hores, fanfuckingtastic!. Agafo la meva bici i m’endinso en el paissatge apocal·líptic del 22@. Camions en mig del carril bici, em fico en mig del tràfic, la pols se’m fica als ulls i a la gola. Cinc minuts després arribo a la Diagonal, tram tranquil fins arribar al nus de les Glòries. S’aturen els cotxes, el semàfor segueix en vermell pels vianants, però pels daltònics i els ciclistes és verd sempre que no arribi el tramvia, que és la raò del semàfor vermell. Vint metres més enllà un altre semàfor per a daltònics i tramvies, vint metres més i un parell de semàfors més, aquests més complicats, tot i que sempre hi ha valents, o inconscients, que els passen gairebé sense mirar, amb un parell, si senyor!. Ja només queda el semàfor per a pasar a la Meridina a la seva vorera central, la que té el carril bici; aquest cop no vull esperar-me i em fico pel tràfic aprofitant el carril protegit per la parada del bicing. Un cop em passen els pocs cotxes que hi venien darrere ja tinc via lliure per a passar-me a la vorera del mig. Una dona es troba en mig del carril d’esquenes, la passo a pocs mil·límetres mentre se m’escapa un lleu : “Cuidadu”, a ella se li escapa un suau : “Vete a la mierda”. Al menys no ha acompanyat el seu desig d’un cop de paràigües, així que m’ho passo pel forro.
Arribo sense més anècdotes al final de la vorera central, al costat del Clot. Aprofito el semàfor per a posar-me per davant del tràfic i així em guanyo la pole position per a quan es doni la sortida. Un cop es creuen els darrers cotxes i motos que s’han passat el seu semàfor ja en vermell, surto per davant de les motos, a un dels motoristes el podria donar un cop al casc només allargant el braç de tant aprop que està. Un cop he creuat el carrer ja puc ficar-me al carril bici de la vorera. El camí fins a Fabra i Puig és força tranquil, només alguns cotxes aparcats al mig del carril bici, algunes parades de bus i de metro que tallen el mateix carril bici, i les obres a Felip II donen una mica de diversió al camí. Ep!, sorpresa!, una dona ha donat massa corda al seu gos i aquest aprofita aquesta pseudollibertat per a ficar-se en mig del meu camí; menys mal que la dona reacciona a temps i jo també ho esquivo una miqueta, així cap problema, tots seguim el nostre camí.
A Fabra i Puig canvio de vorera per a continuar per Can Dragó. Aquí el camí es converteix en un eslàlom evitant els vellets, els carrets de bebés i la resta de fauna que passeja de manera anàrquica pel mig d’un carril bici mal assenyalat. El curiós del tema és que la majoria de la gent va pel carril bici mentre que fora d’aquesta zona, la part més amplia de la vorera està quasi buida. Em puja la mala llet però m’adono que jo tampoc sóc un ciclista exemplar així que ho deixo en un empat tècnic, això sí, que ningú em vingui amb collonades com que “no has d’anar per la vorera, has d’anar per la carretera”, vaig per on em veig segur i ningú pot jugar amb la meva seguretat, ni l’alcalde ni la velleta que sap totes les normes vials menys la de no envaïr el carril bici.
Amb aquests pensaments arribo al passeig Valldaura, em fico per la carretera i baixo pel pont del Drac a tota velocitat, més que res per a que no vingui un Fitipaldi pel darrera i em doni pel sac.
Un cop paso el pont ja em pujo a la vorera i …ja he arribat.
Que maco és anar i tornar de la feina en bici!, i com relaxa!

Licencia de Autor