Veig el semàfor verd i
cap a ell vaig corrent, buscant travessar abans que pugui canviar. No tinc temps a
perdre, no em puc esperar.
Però el meu intent és en
va. Just abans d’arribar l’home verd fa pampallugues, i ja no m’atreveixo a
passar, em quedo aturat sota la pluja.
El semàfor comença a
omplir-se de gent esperant per a creuar, mentre els cotxes passen i passen, i
jo allà aturat, sense deixar-me de mullar.
De cop i volta els
cotxes desapareixen i res ens impedeix passar a l’altre costat, res excepte
aquell homenot vermell que ens avisa que està prohibit creuar.
Un home ben vestit es
mira el rellotge, després mira el tràfic i creua amb pas ràpid. Jo m’ho miro
bocabadat, què potser no ha vist el llum vermell?
Li segueix una dona amb
el seu carretó de la compra, jo estic a punt d’estirar el braç per evitar tal bestiesa però, no ho faig, per que
darrera de la dona li segueix un jove en bicicleta.
I no passen cotxes, però
el semàfor continua vermell. Ara creua un home amb la seva filleta agafada de
la seva mà. La nena em mira i després al seu pare.
- Pare,
perquè no creua aquest senyor?
- No deu
tenir pressa – li contesta el seu pare
I tots dos passen a
l’altre costat mentre jo me’ls miro sota la pluja des de l’altre banda. Ja
només quedem una velleta i jo, rectifico, la velleta ja enfila el camí amb tota
tranquil·litat cap a l’altre costat.
I aleshores jo penso,
tant important és respectar? No podria jo també passar? Oblidar-me de les
normes que des de petit m’han ensenyat, que redueixen la meva llibertat.
Ara és el moment de
trencar!
Dono un pas, un altre,
començo a assaborir la meva rebel·lia. Observo com els meus peus lluiten contra
les ordres dictatorials del meu cervell. M’estic alliberant. Ja vaig pel mig de
la carretera quan sento un cotxe a tota velocitat. Miro i el veig a sobre meu,
però amb una sobtada frenada s’atura a un palm del meu cos. Em quedo glaçat.
Altres cotxes arriben i s’aturen a l’alçada del primer.
Miro al semàfor i veig
que ja està en verd.
Segueixo el meu camí
mentre la pluja cau sobre meu. Potser ha estat una bogeria mirar de creuar en
vermell, jo que sempre m’espero a veure el senyor verd.
