Se dio cuenta que aquel tipo estaba siguiendo a una chica de forma sospechosa.
¿Por qué?
Los tres habían salido del metro y se encaminaban por la misma calle. Era una noche de domingo, Dani venía de estar con su novia. Tras subir las escaleras del metro observó que delante suyo avanzaban dos personas. Sus caminos coincidían. Por delante iba la chica, y un poco más atrás iba aquel otro chico. Hasta aquí todo normal, pero a Dani le pareció que aquel tipo adaptaba el paso a la velocidad de la joven.
De repente ella recibió una llamada en su móvil y se paró a contestar, el chico pasó de largo. Dani también la adelantó. Pero unos metros más adelante, aquel tío raro se detenía sospechosamente delante de un escaparate. Dani también lo adelantó.
Un par de minutos más tarde, Dani llegaba hasta la puerta de su edificio. Mientras abría la puerta echó una mirada atrás. Lo que vió le puso en alerta: la chica se acercaba por la otra acera, y detrás suyo, a unos diez metros, de nuevo estaba aquel tipo, que además parecía mirarla fijamente, ajeno a la observación de Dani.
Seguramente nuestro protagonista no sabría decir qué le llevó a actuar, quizás el ver un caso tan flagante de persecución, o quizás sentirse superior a aquel tipo, es decir, que no medía dos cabezas más que él sino que se trataba de alguien normal; seamos sinceros, si aquel personaje hubiese medido dos metros Dani no habría actuado como lo hizo, se habría contentado con seguirles para comprobar que la chica llegaba a su casa sana y salva. Aquel tipo no se hubiese atrevido a molestarla si de la nada hubiera aparecido otra persona pegando voces.
Pero no fue este el caso. Esta vez, inconscientemente, Dani decidió hacerse el heroe: cruzó decidido la calle e interceptó al perseguidor.
- ¿Dónde vas tú?
- ¿Eh?
- ¿Te crees que soy tonto o qué? Estás siguiendo a esa chica.
- Yo no...
- ¡Y una mierda! Ahora mismo te vas por esta otra calle y que no te vea que vuelves. Me voy a quedar aquí vigilando.¡Vamos!
El tipo siguió mirando a Dani con la sorpresa y culpabilidad dibujadas en su rostro, y a continuación giró por la calle que éste le indicaba.
Años después, Dani sigue pensando que no se equivocaba y que aquel tipejo no tenía buenas intenciones. No podría decir si le pareció un loco por su físico o no, sólo se guió por su instinto y por los hechos. La chica nunca se enteró de aquel suceso, se supone que llegaría tranquilamente a su casa y cenaría con su familia como cualquier otra noche de domingo.
Es deia Jens, però feia molts, molts anys que ningú li deia per aquest nom. Realment ningú li deia per cap nom.
Gairebé tota la gent amb què es creuava pensava que estava boig, i segurament tenien raó. Es passava tot l'estiu buscant flors pels parcs de Munic, les recollia i les guardava en una bossa de plàstic. A les tardes s'asseia en un banc i començava a confeccionar senzills però preciosos rams amb totes aquelles flors. Quan ja no li quedaven més flors, començava a repartir els rams per les estàtues del Viktualen Markt, plaça del centre de Munic famosa pel seu mercat, pel seu jardí de cervesa (biergarten) i també per les estàtues d'actors i músics que es reparteixen per tota la plaça. Jens anava deixant els seus rams en cadascuna de les estàtues de dones d'aquella plaça. Sempre li sobraven tres rams, els més bonics.
El primer d'aquests rams l'hi regalava a la cambrera del jardí de cervesa que cada dia li convidava a una gerra de cervesa rossa i a un breze. Aquesta era el sopar de Jens des de feia molt de temps: cervesa i pa salat.
El segon dels rams l'hi regalava a la dependenta d'una llibreria que de tant en tant li regalava algun llibre. Els seus preferits eren els llibres de poesia, li encantava llegir poemes que reflectissin la bellesa de les coses, de l'amor, però també els crítics amb la societat.
El tercer dels rams, el més bonic de tots, sempre el reservava per a una bella violinista que s'ubicava cada vespre a la Wein Strasse, pel darrere del Neue Radhaus, el nou ajuntament. El seu violí omplia d'encant aquell carrer, sorprenentment silenciós per ser un carrer ple de terrasses de bars. Tothom es quedava abstret amb les melodies tocades magistralment per aquella noia de poc més de vint anys. Jens s'acostava sempre sense dir res, i al costat de la funda del violí, on la gent llençava les monedes, deixava el seu ram i s'allunyava. Mai parlava amb ella, sempre arribava i se n'anava mentre la jove tocava. Ella ni tan sols sabia per què li regalava aquell ram, ja que el captaire pràcticament no es parava a escoltar la música.
Sempre era igual, fins que un bon dia, la cambrera del biergarten es va sorprendre de que arribés la nit i el captaire no s'hagués presentat per la taverna amb el seu ram. La dependenta de la llibreria va tornar a posar en el seu prestatge el llibre de poemes que pensava regalar al vell. Les estàtues femenines del Viktualen Markt es van quedar sense flors per primera vegada en molt de temps, fins i tot es podia comprovar com els seus petris rostres mostraven una tristesa inusual.
Aquella mateixa tarda, en caure la nit, la jove violinista de la Wein Strasse va acabar la seva actuació al carrer amb una peça tan trist que a tots els que la van sentir se'ls va entristir el cor. Tot aquell que s'acostava a deixar-li unes monedes podia observar les llàgrimes que queien dels ulls de la noia.
El captaire va desaparèixer de cop i no va tornar a aparèixer mai més en les seves vides, Munic l'havia perdut per sempre, però es va mantenir en el record d'aquelles que encara esperaven cada dia el seu ram de flors.
El mendigo de Munich
Se llamaba Jens, pero hacía muchos, muchos años que nadie le llamaba por ese nombre. Realmente nadie le llamaba por ningún nombre.
Casi todo la gente con la que se cruzaba pensaba que estaba loco, y seguramente tenían razón. Se pasaba todo el verano buscando flores por los parques de Munich, las recogía y las guardaba en una bolsa de plástico. Por las tardes se sentaba en un banco y comenzaba a confeccionar sencillos pero preciosos ramos con todas aquellas flores. Cuando ya no le quedaban más flores, comenzaba a repartir los ramos por las estatuas del Viktualen Markt, plaza del centro de Munich famosa por su mercado, por su jardín de cerveza y también por las estatuas de actores y músicos que se reparten por toda la plaza. Jens iba dejando sus ramos en cada una de las estatuas de mujeres de aquella plaza. Siempre le sobraban tres ramos, los más bonitos.
El primero de esos ramos se lo regalaba a la camarera del jardín de cerveza que siempre le invitaba a una jarra de cerveza rubia y a un breze. Esa era la cena de Jens desde hacía mucho tiempo: cerveza y pan.
El segundo de los ramos se lo regalaba a la dependienta de una librería que de vez en cuando le regalaba algún libro. Sus favoritos eran los libros de poesía, le encantaba leer poemas que reflejasen la belleza de las cosas, del amor, pero también los críticos con la sociedad.
El tercero de los ramos, el más bonito de todos, siempre se lo reservaba a una bella violinista que se ubicaba en la Wein Strasse, por detrás del Neue Radhaus, el nuevo ayuntamiento, a la caída del sol. Su violín llenaba de encanto la calle, sorprendentemente silenciosa para ser una calle llena de terrazas de bares. Todo el mundo se quedaba ensimismado con las melodías tocadas magistralmente por aquella chica de poco más de veinte años. Jens se acercaba siempre sin decir nada, y junto a la funda del violín, donde la gente echaba las monedas, dejaba su ramo y se alejaba. Nunca hablaba con ella, siempre llegaba y se marchaba mientras la joven tocaba. Ella ni siquiera sabía por qué le regalaba aquel ramo, pues el mendigo prácticamente no se paraba a escuchar la música.
Un día, la camarera se sorprendió de que llegara la noche y el mendigo no se hubiese presentado por la taberna con su ramo. La dependienta de la librería volvió a colocar en su estantería el libro de poemas que pensaba regalar al anciano. Las estatuas femeninas del Viktualen Markt se quedaron sin flores por primera vez en mucho tiempo, incluso se podía comprobar como sus pétreos rostros mostraban una tristeza inusual.
Esa misma tarde, al caer la noche, la joven violinista de la Wein Strasse acabó su actuación callejera con una pieza tan triste que a todos los que le oyeron se les encogió el corazón. Todo aquel que se acercaba a dejar unas monedas podía observar las lágrimas que caían de los ojos de la chica.
El mendigo no volvió a aparecer nunca más en sus vidas, Munich lo había perdido para siempre, pero se mantuvo en el recuerdo de aquellas que aún esperaban cada día su ramo de flores.
Sona el timbre.
- Si?
- Baixes?
- Ja vaig
Em poso les sabates i en un minut em planto a la porta de l'edifici. M'espera el Joan.
- Què passa Pepe?
- Preparat pel partit?
- Jo sí, i tú? Ja saps amb qui vas avui?
- Bé, a la porra he posat que guanya Holanda, un a cero.
- Jajaja, sempre estàs igual. I després et posaràs a saltar com un boig si Espanya fa un gol.
- Ja, però és que quan fan un gol me n'alegro pels jugadors, per que són bona gent i juguen de puta mare, però em fot moltíssim quan sento parlar als periodistes espanyols, tan soberbis i “chulescos”, incapaços de mirar més enllà del seu melic, i sense idea de futbol. Així que, guanyi qui guanyi, em quedaré amb una sensació agridolça.
- Mira que ets raro, tio!
- Ja, tothom té les seves manies. Jo no sóc cap excepció. Segur que en Paul el pop és encara més raro que jo, així que no et queixis.
- El pop?, què dius?, aquest amb un musclo ja el tens content i passa de complicacions. Fins i tot no té cap problema en endevinar que el pais dels seus benefactors perdrà i no guanyarà una merda. Segur que encara l'importa menys tota l'expectació que genera cada cop que es menja un miserable musclo. Almenys li podrien posar mitja dotzena, una tapeta, que el pobre s'ho està currant.
- Va, si diuen que ho manipulen per a que trïi un determinat equip.
- Doncs aleshores, ha de haver-hi un paio molt llest que endevini els resultats; que li donin la tapeta de musclos a aquest.
Amb aquestes ximpleries recorrem la distància que ens porta fins al Bar Versalles, al cor del nostre barri, algun dia us parlaré de les històries d'aquest bar, pel moment ho deixarem com el nostre escenari particular, el del Joan i el meu, per a la final del gran mundial de Sudàfrica de futbol. El mundial del Waka Waka de la Shakira (mai entendré per què van triar a una colombiana per a fer la cançò del mundial africà), el de les vuvuzeles ensordidores, el del pop pitonisu, i el de la Larissa Riquelme, la xicota del mundial que portava el mòvil entre les mamelles i que va prometre que es despullaria si el seu equip, el Paraguai, arribava a semifinals ( i ho va complir tot i que els paraguaios no haguèssin complert la seva part del pacte). També ha estat el mundial en el que els àrbitres han continuat fent les mateixes errades de sempre, malgrat que es podien haver evitat fent servir les noves tecnologies; però quina gràcia tindria el futbol sense els errors arbitrals?, els perdedors fins i tot perdrien les seves excuses, deixem que puguin culpar a algú de les seves desgràcies. I també ha estat el mundial de la Roja, el primer cop que ha arribat a una final. En Pepe pensa en tot això mentre baixa les escales que donen accés al pis inferior del Versalles, el seu particular Soccer City, però aquest a Sant Andreu, no pas el de Johannesburg, ni ganes, que com al barri a enlloc. Ja hi ha força gent malgrat que encara queda mitja hora fins al començament.
- Joan, te n'adones que estem visquent un moment històric?
- De debò?
- I tant!, quanta gent ha mort amb un últim desig no concedit de veure a la selecció espanyola jugar una final d'un mundial.
- Doncs no sé...molta?
- Ni idea, era una pregunta retòrica. Però segur que algú abans de guinyar-la va pensar: “Ojalá pudiera ver antes de morir a España jugando la final de un mundial”.
- Doncs quina merda d'últim desig.
- Ja, i tú a que dedicaries el teu últim pensament?
- No sé, però segur que a res de futbol.
- Doncs jo no sé. Després del que hem viscut amb el Guardiola, ja no em queda res més per demanar en clau esportiva. Potser veure al Sant Andreu jugant la “Txampions”.
- T'ho imagines?, jajajaja
- Seria la hostia. Però vinga, demana dues canyes, que hem de començar a escalfar el partit.
“Ya salen los equipos al terreno de juego. El equipo de Vicente del Bosque será el mismo que en el último partido ante Alemania. El Niño comenzará en el banquillo y, en su lugar, el gran Pedrito volverá a repetir titularidad. Esperemos que hoy cumpla con su tradición de meter un gol en todas las competiciones que ha jugado. Sería el mejor colofón para la temporada increible del canario.”
- Ostres, que bé estaria que el Pedrito fiqués el gol de la victoria.
- No, que em fotaria la porra!!!
- Collons, però tú amb qui vas???
- Ja veurem, si fica gol un del Barça vaig amb Espanya, que em tira el cor; i si no aniré amb Holanda, que em tira la butxaca.
- No tens remei Pepe.
“Suena el himno de España por primera vez en una final de un mundial de fútbol”
- Collons, han anat tota la familia reial, el Zapatero amb la Sonsoles, i gairebé tot el parlament espanyol. A aquests qui els paga el viatge? eh? eh?. Això és una vergonya.
- Doncs si guanya Espanya cada jugador es porta una prima de 600.000 euracos.
- Això sí que són cosines i no les meves del poble!!! I qui paga aquesta pasta?
- No sé si la Federació de futbol o les arques de l'estat.
- Espero que la federació, que per això els jugadors es pasen més temps rodant espots publicitaris que entrenant.
- Sí, has vist aquell que surten tots fent l'imbècil amb el dit?
- No, home, que estan fent com si apaguèssin els llums.
- Apaga y vámonos, que deia aquell.
- Sí, el Butanito, jejeje, que bó que era el malparit.
- Escolta, això ja comença. Demanem unes braves ara o primer uns bocatas?
- Jo vull un bocata de botifarra. Després demanem les braves. I dues cervesses més?
- Ja t'has begut la primera?, quin ritme em portes!!!
- Au vinga!, que l'anglès xiula ja el començament. VAMOS VILLA!!!
En aquest moment, alguns estan escrivint el seu futur. Molts s'han quedat sense tinta a la meitat, i d'altres només han pogut fer una taca ben grossa, com és el cas dels pobres francessos.
Aquest cop, el guanyador celebrarà la seva primera victòria en un mundial. Si es tracta d'Espanya, la Coca Cola podrà fer un espot tal com aquest:
“Para los incondicionales de la Roja, para los que no son tan incodicionales y que son del Barça, para los que les gusta el futbol pero no les gusta España, para los que les gusta España pero no les gusta el futbol, para los que prefieren que no les taladren la cabeza todo el lunes con el maldito futbol, para todos ellos:”
El mundial s'ha acabat i no tornarà fins d'aquí a quatre anys. Però la pretemporada de futbol i els tornejos d'estiu comencen en quinze dies.
Per cert, nosaltres sortim del Versalles cinc cervesses després. Pel mig hi han hagut dos xuts al pal, un gol, un bocata de botifarra i unes braves. Jo surto -tal com ja havia endevinat al més pur estil pop Paul- amb sensació agridolça...i una mica marejat.
Once de Julio de 2010
Suena el timbre.
- ¿Si?
- ¿Bajas?
- Ya voy
Me pongo las bambas y en un minuto me planto en la puerta del edificio. Me espera el Joan.
- ¿Qué pasa Pepe?
- ¿Preparado para el partido?
- Yo sí, ¿y tú? ¿Ya sabes con quién vas hoy?
- Bueno, en la porra he puesto que gana Holanda, uno a cero.
- Jajaja, siempre estás igual. Y luego te pondrás a saltar como un loco si España hace un gol.
- Ya, pero es que cuando hacen un gol me alegro por los jugadores, porque son buena gente y juegan de puta madre, sin embargo me jode muchísimo cuando oigo hablar a los periodistas españoles, tan soberbios y "chulescos", incapaces de mirar más allá de su ombligo, y además, los ves que no tienen ni puta idea de fútbol, sólo se les llena la boca con la selección. Así que, gane quien gane, me quedaré con una sensación agridulce.
- ¡Mira que eres raro, tío!
- Ya, todo el mundo tiene sus manías. Yo no soy ninguna excepción. Seguro que el pulpo Paul es todavía más raro que yo, así que no te quejes.
- ¿El pulpo?, ¿Qué dices?, Éste con un mejillón ya lo tienes contento y pasa de complicaciones. Incluso no tiene ningún problema en adivinar que el país de los que le dan la comida perderá y no ganará una mierda. Seguro que aún le importa menos toda la expectación que genera cada vez que se come un miserable mejillón. Al menos le podrían poner media docena, una tapita, que el pobre se lo está currando.
- Va, si dicen que lo manipulan para que elija un determinado equipo.
- Pues entonces, debe haber un tipo muy listo que adivine los resultados; que le den la tapita de mejillones a ese tío.
Con estas tonterías recorremos la distancia que nos lleva hasta el Bar Versalles, en el corazón de nuestro barrio, algún día os hablaré de las historias de este bar, por el momento lo dejaremos como nuestro escenario particular, el de Joan y el mío, para la final del gran mundial de Sudáfrica de fútbol. El mundial del Waka Waka de la Shakira (nunca entenderé por qué eligieron a una colombiana para hacer la canción del mundial africano), el de las vuvuzelas ensordecedoras, el del pulpo pitoniso, el de la Larissa Riquelme, la novia del mundial que llevaba el movil entre las tetas y que prometió que se desnudaría si su equipo, Paraguay, llegaba a semifinales (y lo cumplió a pesar de que los paraguayos no cumplieron su parte del pacto). También ha sido el mundial en el que los árbitros han continuado haciendo los mismos fallos de siempre, aunque se podían haber evitado utilizando las nuevas tecnologías, pero... ¿qué gracia tendría el fútbol sin los errores arbitrales?, los perdedores incluso perderían sus excusas, dejemos que puedan culpar a alguien de sus desgracias. Y también ha sido el mundial de la Roja, la primera vez que ha llegado a una final. Pepe piensa en todo esto mientras baja las escaleras que dan acceso al piso inferior del Versalles, su particular Soccer City, pero éste en Sant Andreu, no el de Johannesburgo, ni ganas, que como en el barrio en ninguna parte. Ya hay bastante gente a pesar de que aún queda media hora hasta el comienzo.
- Joan, ¿te das cuenta que estamos viviendo un momento histórico?
- ¿En serio?
- ¡Pues claro!, Cuánta gente ha muerto con un último deseo no concedido de ver a la selección española jugar una final de un mundial.
- Pues no sé ... ¿mucha?
- Ni idea, era una pregunta retórica. Pero seguro que alguien antes de palmarla pensó: "Ojalá pudiera ver antes de morir a España jugando la final de un mundial".
- Pues vaya mierda de último deseo.
- Ya, ¿y tú a que dedicarías tu último pensamiento?
- No sé, pero seguro que a nada de fútbol.
- Pues yo no sé. Después de lo que hemos vivido con Guardiola, ya no me queda nada más que pedir en el tema deportivo. Quizás ver el Sant Andreu jugando la Champions.
- ¿Te lo imaginas?, Jajajaja
- Sería la hostia. Pero venga, pide dos cañas, que tenemos que empezar a calentar el partido.
"Ya salen los equipos al terreno de juego. El equipo de Vicente del Bosque será el mismo que en el último partido ante Alemania. El Niño comenzará en el banquillo y, en su lugar, el gran Pedrito volvera a repetir titularidad. Esperemos que hoy cumpla con su tradición de meter un gol en todas las competiciones que juega. Sería el mejor colofón para la temporada increíble del canario. "
- Ostras, que bien estaría que Pedrito metiera el gol de la victoria.
- ¡No, que me jode la porra!
- Coño, ¿¿¿pero tú con quién vas???
- Ya veremos, si mete gol uno del Barça voy con España, que me tira el corazón, y si no iré con Holanda, que me tira el bolsillo.
- No tienes remedio Pepe.
"Suena el himno de España por primera vez en una final de un mundial de fútbol"
- Joder, han ido toda la familia real, el Zapatero con la Sonsoles, y casi todo el parlamento español. ¿A estos quién les paga el viaje? ¿eh? ¿eh?. Esto es una vergüenza.
- Pues si gana España cada jugador se lleva una prima de 600.000 euros.
- ¡Eso sí que son primas y no las de mi pueblo! ¿Y quien paga esa pasta?
- No sé si la Federación de fútbol o las arcas del estado.
- Espero que la federación, que para eso los jugadores se pasan más tiempo rodando spots publicitarios que entrenando.
- Sí, ¿has visto el que salen todos haciendo el imbécil con el dedo?
- No, hombre, que están haciendo como si apagaran las luces.
- Apaga y vámonos, que decía aquel.
- Sí, el Butanito, jejeje, que bueno que era el condenado.
- Oye, esto empieza ya. ¿Pedimos las bravas ahora o primero unos bocatas?
- Yo quiero un bocata de butifarra. Después pedimos las bravas. ¿Y dos cervezas más?
- ¿Ya te has bebido la primera?, ¡Qué ritmo me llevas!
- ¡Vamos, va!, Que el inglés pita ya el comienzo. ¡VAMOS VILLA!
En este momento, algunos están escribiendo su futuro. Muchos se han quedado sin tinta a la mitad, y otros sólo han podido hacer una mancha muy grande, como los pobres franceses.
Esta vez, el ganador celebrará su primera victoria en un mundial. Si se trata de España, la Coca Cola podría hacer un spot como este:
"Para los incondicionales de la Roja, para los que no son tan incondicionales y que son del Barça, para los que les gusta el fútbol pero no les gusta España, para los que les gusta España pero no les gusta el fútbol, para los que prefieren que no les taladren la cabeza todo el lunes con el maldito fútbol, para todos ellos: "
El mundial se ha terminado y no volverá hasta dentro de cuatro años. Pero la pretemporada de fútbol y los torneos de verano comienzan en quince días.
Por cierto, nosotros salimos del Versalles cinco cervezas después. Por medio ha habido dos disparos al palo, un gol, un bocata de butifarra y unas bravas. Yo he acabado -tal como ya había adivinado al más puro estilo pulpo Paul- con sensación agridulce ... y un poco mareado.
Estaba nervioso. Me encontraba delante del portal de mi nueva casa con las llaves en la mano dispuesto a introducir una de ellas en el ojo de la cerradura. Ya había estado en el piso varias veces, había llevado y colocado todos los enseres que creía necesarios para tener una cómoda estancia pero esta vez iba a ser la primera noche que iba a dormir allí.
Por supuesto era de alquiler y apenas sesenta metros cuadrados pero era MI casa. Siempre soñé con mi primera casa y esto no se parecía en nada a los muros que mi mente había formado, pero la necesidad de tener mi propio refugio me hizo posponer ese sueño. Era un quinto piso situado en el centro de la ciudad, poca luz y un extraño olor rezumaba de los peldaños de madera de la escalera.
En pocos días adquirí la costumbre de fumarme un cigarrillo antes de acostarme, asomado al ventanuco que había a los pies de mi cama y que daba a una pequeña plaza donde los niños de los alrededores suelen jugar por la tarde. Raramente se veía pasar gente a esas horas.
Una noche, mientras cumplía mi ritual previo al sueño, escuché alguien tarareando una canción que me resultaba familiar, mis ojos divisaron rápidamente una figura barriendo la plaza de forma relajada, con un pitillo colgándole prácticamente de los labios. Él barrendero se encontraba casi debajo de mi balcón; no se cómo se dio cuenta de mi presencia, alzó la mirada hasta cruzarla con la mía, y sonriendo me hizo con su mano derecha el signo de la victoria, mientras aguantaba su escoba con la izquierda.
Apagué el cigarro y en ese breve instante, cuando volví a mirar el hombre había desaparecido.
La mañana siguiente me levanté como de costumbre, sobre las ocho de la mañana, para ir a trabajar. Al volver a casa, a media tarde, me fijé en un cartel que había al lado de los buzones en el que se anunciaba la fecha del funeral de una vecina que había fallecido esa madrugada. La había visto una vez en el portal e intercambiamos unas palabras; era muy joven por lo que pregunté a la portera la causa de la muerte.
− Se ve que le falló el corazón. – Me contestó.
Dos noches después durante mi acostumbrado cigarro nocturno, volví a oír la misma canción. Allí estaba el barrendero de nuevo. Se giró hacia mi y esta vez me hizo el signo del pulgar hacia arriba y el puño cerrado; yo le devolví el gesto. Aparté un momento la mirada de él y cuando volví a mirar ya no estaba.
El día siguiente era sábado y bajé a la calle al mediodía a hacer algo de compra cuando vi otro cartel que anunciaba el fallecimiento de otro vecino. La misma causa que la muerte de dos días antes. Un sudor frío me recorrió la espalda al darme cuenta de repente de un detalle: el fallecido vivía en el primer piso. Rápidamente fui a casa de la portera y le pregunté el piso de la vecina fallecida.
− El segundo. − Me dijo.
Durante tres meses no me asomé a esa ventana.
Esta noche salí con unos amigos a tomar unas copas y al volver a casa, algo embriagado, repetí inconscientemente el rito que suspendí durante los últimos tres meses. Y ahí estaba el barrendero una vez más, con su colilla pegada a los labios, como si me hubiera estado esperando durante todo este tiempo, tarareando aquella maldita canción que tanto me sonaba y que no podía situar. Me quedé paralizado. Quise darme la vuelta, pero fui incapaz. Apreté las manos en el alfeizar de la ventana y cerré los ojos, pero algo en mi interior me forzó a abrirlos y ahí estaba él… mirándome con su sonrisa cómplice. Me saludaba con la palma de su mano abierta. Súbitamente recordé dónde había oído aquella canción: fue el día que murió mi padre, cuando tan sólo tenía cuatro años. Él la estaba cantando cuando de pronto sufrió un ataque al corazón que acabó con su vida. Sus estertóreas palabras hablaban de un barrendero, nadie las supo interpretar y todos pensaron que eran fruto del delirio.
Escribo estas líneas para que todo el mundo conozca mi sufrimiento. Me duele el pecho y mi mano izquierda se paraliza… no puedo seguir sujetando la pluma… creo que ha llegado mi hora.
Estava nerviós. Em trobava davant del portal de la meva nova casa amb les claus a la mà disposat a introduir una d'elles al forat del pany. Ja havia estat al pis diverses vegades, havia portat tots els estris que creia necessaris per tenir una confortable estada però aquest cop era la primera nit que anava a dormir allà.
Per descomptat era de lloguer i amb prou feines seixanta metres quadrats, però era casa meva. Sempre vaig somiar amb la meva primera casa i això no s'assemblava en res als murs que la meva ment havia format, però la necessitat de tenir el meu propi refugi em va fer posposar aquest somni. Era un cinquè pis situat al centre de la ciutat, poca llum i un estrany olor traspuava dels esglaons de fusta de l'escala.
En pocs dies vaig adquirir el costum de fumar-me un cigarret abans d’anar a dormir, abocat a la finestra que hi havia al costat del meu llit i que donava a una petita plaça on els nens dels voltants solen anar a jugar cada tarda. Rarament es veia passar gent a aquelles hores.
Una nit, mentre complia el meu ritual previ al somni, vaig escoltar algú taral.lejant una cançó que em resultava familiar, els meus ulls veieren ràpidament una figura escombrant la plaça de forma relaxada, amb un cigarret penjant pràcticament dels llavis. L'escombriaire es trobava gairebé sota del meu balcó, no sé com es va adonar de la meva presència, va alçar la mirada fins creuar-la amb la meva, i somrient em va fer amb la seva mà dreta el signe de la victòria, mentre aguantava la seva escombra amb la mà esquerra.
Vaig apagar la burilla i en aquell breu instant, quan vaig tornar a mirar, l'home havia desaparegut.
El matí següent em vaig aixecar com de costum, cap a les vuit del matí, per anar a treballar. En tornar cap a casa, a mitja tarda, em vaig fixar en un cartell que hi havia al costat de les bústies en què s'anunciava la data del funeral d'una veïna que havia mort aquella mateixa matinada. L'havia vist una vegada al portal i havíem intercanviat unes poques paraules sobre temes banals; era molt jove per la qual cosa vaig preguntar a la portera la causa de la mort.
- Es veu que li va fallar el cor - em va contestar.
Un parell de nits després, mentre feia el meu acostumat cigarret nocturn, vaig tornar a sentir la mateixa cançó. Allà hi era el escombriaire de nou. Es va girar cap a mi i aquest cop em va fer el signe del polze cap amunt amb el puny tancat, jo li vaig tornar el gest. Vaig apartar un moment la mirada d'ell i quan vaig tornar a mirar ja no hi era.
L'endemà era dissabte i vaig baixar al carrer al migdia a fer la compra quan vaig veure un altre cartell que anunciava la mort d'un altre veí. La mateixa causa de mort que dos dies abans. Una suor freda em va recórrer l'esquena en adonar-me de sobte d'un detall: el mort vivia al primer pis. Ràpidament vaig anar a casa de la portera i li vaig preguntar el pis de la veïna morta.
- El segon. - Em va dir.
Durant tres mesos no vaig treure el cap per aquella finestra.
Aquesta nit he sortit amb uns amics a prendre unes copes i a l'arribar a casa, una mica embriagat, he repetit inconscientment la mania que havia suspès durant aquests últims tres mesos. I aquí hi era el escombriaire una vegada més, amb la seva burilla enganxada als llavis, com si m'hagués estat esperant durant tot aquest temps, taral.lejant aquella maleïda cançó que tant em sonava i que no podia situar. Em vaig quedar paralitzat. Vaig voler donar-me la volta, però vaig ser incapaç. Vaig estrènyer les mans al ampit de la finestra i vaig tancar els ulls, però alguna cosa en el meu interior em va forçar a obrir-los i allà encara hi era ell ... mirant-me amb el seu somriure còmplice. Em saludava amb el palmell de la mà oberta. Sobtadament vaig recordar on havia sentit aquella cançó: va ser el dia que va morir el meu pare, quan només tenia quatre anys. Ell la estava cantant quan, de sobte, va patir un atac de cor que va acabar amb la seva vida. Les seves darreres paraules parlaven d'un escombriaire, ningú les va saber interpretar i tots van pensar que eren fruit del deliri.
Escric aquestes línies perquè tothom conegui el meu patiment. Em fa mal el pit i la meva mà esquerra es paralitza ... no puc seguir subjectant la ploma ... crec que ha arribat la meva hora.