diumenge, 25 de juliol del 2010

Anónimo

Se dio cuenta que aquel tipo estaba siguiendo a una chica de forma sospechosa.
¿Por qué?
Los tres habían salido del metro y se encaminaban por la misma calle. Era una noche de domingo, Dani venía de estar con su novia. Tras subir las escaleras del metro observó que delante suyo avanzaban dos personas. Sus caminos coincidían. Por delante iba la chica, y un poco más atrás iba aquel otro chico. Hasta aquí todo normal, pero a Dani le pareció que aquel tipo adaptaba el paso a la velocidad de la joven.
De repente ella recibió una llamada en su móvil y se paró a contestar, el chico pasó de largo. Dani también la adelantó. Pero unos metros más adelante, aquel tío raro se detenía sospechosamente delante de un escaparate. Dani también lo adelantó.
Un par de minutos más tarde, Dani llegaba hasta la puerta de su edificio. Mientras abría la puerta echó una mirada atrás. Lo que vió le puso en alerta: la chica se acercaba por la otra acera, y detrás suyo, a unos diez metros, de nuevo estaba aquel tipo, que además parecía mirarla fijamente, ajeno a la observación de Dani.
Seguramente nuestro protagonista no sabría decir qué le llevó a actuar, quizás el ver un caso tan flagante de persecución, o quizás sentirse superior a aquel tipo, es decir, que no medía dos cabezas más que él sino que se trataba de alguien normal; seamos sinceros, si aquel personaje hubiese medido dos metros Dani no habría actuado como lo hizo, se habría contentado con seguirles para comprobar que la chica llegaba a su casa sana y salva. Aquel tipo no se hubiese atrevido a molestarla si de la nada hubiera aparecido otra persona pegando voces.
Pero no fue este el caso. Esta vez, inconscientemente, Dani decidió hacerse el heroe: cruzó decidido la calle e interceptó al perseguidor.
- ¿Dónde vas tú?
- ¿Eh?
- ¿Te crees que soy tonto o qué? Estás siguiendo a esa chica.
- Yo no...
- ¡Y una mierda! Ahora mismo te vas por esta otra calle y que no te vea que vuelves. Me voy a quedar aquí vigilando.¡Vamos!
El tipo siguió mirando a Dani con la sorpresa y culpabilidad dibujadas en su rostro, y a continuación giró por la calle que éste le indicaba.
Años después, Dani sigue pensando que no se equivocaba y que aquel tipejo no tenía buenas intenciones. No podría decir si le pareció un loco por su físico o no, sólo se guió por su instinto y por los hechos. La chica nunca se enteró de aquel suceso, se supone que llegaría tranquilamente a su casa y cenaría con su familia como cualquier otra noche de domingo.

diumenge, 18 de juliol del 2010

El captaire de Munic

Català Español  
Es deia Jens, però feia molts, molts anys que ningú li deia per aquest nom. Realment ningú li deia per cap nom.
Gairebé tota la gent amb què es creuava pensava que estava boig, i segurament tenien raó. Es passava tot l'estiu buscant flors pels parcs de Munic, les recollia i les guardava en una bossa de plàstic. A les tardes s'asseia en un banc i començava a confeccionar senzills però preciosos rams amb totes aquelles flors. Quan ja no li quedaven més flors, començava a repartir els rams per les estàtues del Viktualen Markt, plaça del centre de Munic famosa pel seu mercat, pel seu jardí de cervesa (biergarten) i també per les estàtues d'actors i músics que es reparteixen per tota la plaça. Jens anava deixant els seus rams en cadascuna de les estàtues de dones d'aquella plaça. Sempre li sobraven tres rams, els més bonics.
El primer d'aquests rams l'hi regalava a la cambrera del jardí de cervesa que cada dia li convidava a una gerra de cervesa rossa i a un breze. Aquesta era el sopar de Jens des de feia molt de temps: cervesa i pa salat.
El segon dels rams l'hi regalava a la dependenta d'una llibreria que de tant en tant li regalava algun llibre. Els seus preferits eren els llibres de poesia, li encantava llegir poemes que reflectissin la bellesa de les coses, de l'amor, però també els crítics amb la societat.
El tercer dels rams, el més bonic de tots, sempre el reservava per a una bella violinista que s'ubicava cada vespre a la Wein Strasse, pel darrere del Neue Radhaus, el nou ajuntament. El seu violí omplia d'encant aquell carrer, sorprenentment silenciós per ser un carrer ple de terrasses de bars. Tothom es quedava abstret amb les melodies tocades magistralment per aquella noia de poc més de vint anys. Jens s'acostava sempre sense dir res, i al costat de la funda del violí, on la gent llençava les monedes, deixava el seu ram i s'allunyava. Mai parlava amb ella, sempre arribava i se n'anava mentre la jove tocava. Ella ni tan sols sabia per què li regalava aquell ram, ja que el captaire pràcticament no es parava a escoltar la música.
Sempre era igual, fins que un bon dia, la cambrera del biergarten es va sorprendre de que arribés la nit i el captaire no s'hagués presentat per la taverna amb el seu ram. La dependenta de la llibreria va tornar a posar en el seu prestatge el llibre de poemes que pensava regalar al vell. Les estàtues femenines del Viktualen Markt es van quedar sense flors per primera vegada en molt de temps, fins i tot es podia comprovar com els seus petris rostres mostraven una tristesa inusual.
Aquella mateixa tarda, en caure la nit, la jove violinista de la Wein Strasse va acabar la seva actuació al carrer amb una peça tan trist que a tots els que la van sentir se'ls va entristir el cor. Tot aquell que s'acostava a deixar-li unes monedes podia observar les llàgrimes que queien dels ulls de la noia.
El captaire va desaparèixer de cop i no va tornar a aparèixer mai més en les seves vides, Munic l'havia perdut per sempre, però es va mantenir en el record d'aquelles que encara esperaven cada dia el seu ram de flors.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Escriu el futur - Escribe el futuro

Català Español  

Onze de Juliol de 2010


Sona el timbre.
- Si?
- Baixes?
- Ja vaig
Em poso les sabates i en un minut em planto a la porta de l'edifici. M'espera el Joan.
- Què passa Pepe?
- Preparat pel partit?
- Jo sí, i tú? Ja saps amb qui vas avui?
- Bé, a la porra he posat que guanya Holanda, un a cero.
- Jajaja, sempre estàs igual. I després et posaràs a saltar com un boig si Espanya fa un gol.
- Ja, però és que quan fan un gol me n'alegro pels jugadors, per que són bona gent i juguen de puta mare, però em fot moltíssim quan sento parlar als periodistes espanyols, tan soberbis i “chulescos”, incapaços de mirar més enllà del seu melic, i sense idea de futbol. Així que, guanyi qui guanyi, em quedaré amb una sensació agridolça.
- Mira que ets raro, tio!
- Ja, tothom té les seves manies. Jo no sóc cap excepció. Segur que en Paul el pop és encara més raro que jo, així que no et queixis.
- El pop?, què dius?, aquest amb un musclo ja el tens content i passa de complicacions. Fins i tot no té cap problema en endevinar que el pais dels seus benefactors perdrà i no guanyarà una merda. Segur que encara l'importa menys tota l'expectació que genera cada cop que es menja un miserable musclo. Almenys li podrien posar mitja dotzena, una tapeta, que el pobre s'ho està currant.
- Va, si diuen que ho manipulen per a que trïi un determinat equip.
- Doncs aleshores, ha de haver-hi un paio molt llest que endevini els resultats; que li donin la tapeta de musclos a aquest.
Amb aquestes ximpleries recorrem la distància que ens porta fins al Bar Versalles, al cor del nostre barri, algun dia us parlaré de les històries d'aquest bar, pel moment ho deixarem com el nostre escenari particular, el del Joan i el meu, per a la final del gran mundial de Sudàfrica de futbol. El mundial del Waka Waka de la Shakira (mai entendré per què van triar a una colombiana per a fer la cançò del mundial africà), el de les vuvuzeles ensordidores, el del pop pitonisu, i el de la Larissa Riquelme, la xicota del mundial que portava el mòvil entre les mamelles i que va prometre que es despullaria si el seu equip, el Paraguai, arribava a semifinals ( i ho va complir tot i que els paraguaios no haguèssin complert la seva part del pacte). També ha estat el mundial en el que els àrbitres han continuat fent les mateixes errades de sempre, malgrat que es podien haver evitat fent servir les noves tecnologies; però quina gràcia tindria el futbol sense els errors arbitrals?, els perdedors fins i tot perdrien les seves excuses, deixem que puguin culpar a algú de les seves desgràcies. I també ha estat el mundial de la Roja, el primer cop que ha arribat a una final. En Pepe pensa en tot això mentre baixa les escales que donen accés al pis inferior del Versalles, el seu particular Soccer City, però aquest a Sant Andreu, no pas el de Johannesburg, ni ganes, que com al barri a enlloc. Ja hi ha força gent malgrat que encara queda mitja hora fins al començament.
- Joan, te n'adones que estem visquent un moment històric?
- De debò?
- I tant!, quanta gent ha mort amb un últim desig no concedit de veure a la selecció espanyola jugar una final d'un mundial.
- Doncs no sé...molta?
- Ni idea, era una pregunta retòrica. Però segur que algú abans de guinyar-la va pensar: “Ojalá pudiera ver antes de morir a España jugando la final de un mundial”.
- Doncs quina merda d'últim desig.
- Ja, i tú a que dedicaries el teu últim pensament?
- No sé, però segur que a res de futbol.
- Doncs jo no sé. Després del que hem viscut amb el Guardiola, ja no em queda res més per demanar en clau esportiva. Potser veure al Sant Andreu jugant la “Txampions”.
- T'ho imagines?, jajajaja
- Seria la hostia. Però vinga, demana dues canyes, que hem de començar a escalfar el partit.
“Ya salen los equipos al terreno de juego. El equipo de Vicente del Bosque será el mismo que en el último partido ante Alemania. El Niño comenzará en el banquillo y, en su lugar, el gran Pedrito volverá a repetir titularidad. Esperemos que hoy cumpla con su tradición de meter un gol en todas las competiciones que ha jugado. Sería el mejor colofón para la temporada increible del canario.”
- Ostres, que bé estaria que el Pedrito fiqués el gol de la victoria.
- No, que em fotaria la porra!!!
- Collons, però tú amb qui vas???
- Ja veurem, si fica gol un del Barça vaig amb Espanya, que em tira el cor; i si no aniré amb Holanda, que em tira la butxaca.
- No tens remei Pepe.
“Suena el himno de España por primera vez en una final de un mundial de fútbol”
- Collons, han anat tota la familia reial, el Zapatero amb la Sonsoles, i gairebé tot el parlament espanyol. A aquests qui els paga el viatge? eh? eh?. Això és una vergonya.
- Doncs si guanya Espanya cada jugador es porta una prima de 600.000 euracos.
- Això sí que són cosines i no les meves del poble!!! I qui paga aquesta pasta?
- No sé si la Federació de futbol o les arques de l'estat.
- Espero que la federació, que per això els jugadors es pasen més temps rodant espots publicitaris que entrenant.
- Sí, has vist aquell que surten tots fent l'imbècil amb el dit?
- No, home, que estan fent com si apaguèssin els llums.
- Apaga y vámonos, que deia aquell.
- Sí, el Butanito, jejeje, que bó que era el malparit.
- Escolta, això ja comença. Demanem unes braves ara o primer uns bocatas?
- Jo vull un bocata de botifarra. Després demanem les braves. I dues cervesses més?
- Ja t'has begut la primera?, quin ritme em portes!!!
- Au vinga!, que l'anglès xiula ja el començament. VAMOS VILLA!!!

En aquest moment, alguns estan escrivint el seu futur. Molts s'han quedat sense tinta a la meitat, i d'altres només han pogut fer una taca ben grossa, com és el cas dels pobres francessos.
Aquest cop, el guanyador celebrarà la seva primera victòria en un mundial. Si es tracta d'Espanya, la Coca Cola podrà fer un espot tal com aquest:
“Para los incondicionales de la Roja, para los que no son tan incodicionales y que son del Barça, para los que les gusta el futbol pero no les gusta España, para los que les gusta España pero no les gusta el futbol, para los que prefieren que no les taladren la cabeza todo el lunes con el maldito futbol, para todos ellos:”

El mundial s'ha acabat i no tornarà fins d'aquí a quatre anys. Però la pretemporada de futbol i els tornejos d'estiu comencen en quinze dies.

Per cert, nosaltres sortim del Versalles cinc cervesses després. Pel mig hi han hagut dos xuts al pal, un gol, un bocata de botifarra i unes braves. Jo surto -tal com ja havia endevinat al més pur estil pop Paul- amb sensació agridolça...i una mica marejat.

diumenge, 4 de juliol del 2010

El cinquè - El quinto

Català Español  

Basado en el relato homónimo de Dani Morn, El quinto

Estaba nervioso. Me encontraba delante del portal de mi nueva casa con las llaves en la mano dispuesto a introducir una de ellas en el ojo de la cerradura. Ya había estado en el piso varias veces, había llevado y colocado todos los enseres que creía necesarios para tener una cómoda estancia pero esta vez iba a ser la primera noche que iba a dormir allí.

Por supuesto era de alquiler y apenas sesenta metros cuadrados pero era MI casa. Siempre soñé con mi primera casa y esto no se parecía en nada a los muros que mi mente había formado, pero la necesidad de tener mi propio refugio me hizo posponer ese sueño. Era un quinto piso situado en el centro de la ciudad, poca luz y un extraño olor rezumaba de los peldaños de madera de la escalera.

En pocos días adquirí la costumbre de fumarme un cigarrillo antes de acostarme, asomado al ventanuco que había a los pies de mi cama y que daba a una pequeña plaza donde los niños de los alrededores suelen jugar por la tarde. Raramente se veía pasar gente a esas horas.

Una noche, mientras cumplía mi ritual previo al sueño, escuché alguien tarareando una canción que me resultaba familiar, mis ojos divisaron rápidamente una figura barriendo la plaza de forma relajada, con un pitillo colgándole prácticamente de los labios. Él barrendero se encontraba casi debajo de mi balcón; no se cómo se dio cuenta de mi presencia, alzó la mirada hasta cruzarla con la mía, y sonriendo me hizo con su mano derecha el signo de la victoria, mientras aguantaba su escoba con la izquierda.
Apagué el cigarro y en ese breve instante, cuando volví a mirar el hombre había desaparecido.

La mañana siguiente me levanté como de costumbre, sobre las ocho de la mañana, para ir a trabajar. Al volver a casa, a media tarde, me fijé en un cartel que había al lado de los buzones en el que se anunciaba la fecha del funeral de una vecina que había fallecido esa madrugada. La había visto una vez en el portal e intercambiamos unas palabras; era muy joven por lo que pregunté a la portera la causa de la muerte.
− Se ve que le falló el corazón. – Me contestó.

Dos noches después durante mi acostumbrado cigarro nocturno, volví a oír la misma canción. Allí estaba el barrendero de nuevo. Se giró hacia mi y esta vez me hizo el signo del pulgar hacia arriba y el puño cerrado; yo le devolví el gesto. Aparté un momento la mirada de él y cuando volví a mirar ya no estaba.

El día siguiente era sábado y bajé a la calle al mediodía a hacer algo de compra cuando vi otro cartel que anunciaba el fallecimiento de otro vecino. La misma causa que la muerte de dos días antes. Un sudor frío me recorrió la espalda al darme cuenta de repente de un detalle: el fallecido vivía en el primer piso. Rápidamente fui a casa de la portera y le pregunté el piso de la vecina fallecida.
− El segundo. − Me dijo.

Durante tres meses no me asomé a esa ventana.

Esta noche salí con unos amigos a tomar unas copas y al volver a casa, algo embriagado, repetí inconscientemente el rito que suspendí durante los últimos tres meses. Y ahí estaba el barrendero una vez más, con su colilla pegada a los labios, como si me hubiera estado esperando durante todo este tiempo, tarareando aquella maldita canción que tanto me sonaba y que no podía situar. Me quedé paralizado. Quise darme la vuelta, pero fui incapaz. Apreté las manos en el alfeizar de la ventana y cerré los ojos, pero algo en mi interior me forzó a abrirlos y ahí estaba él… mirándome con su sonrisa cómplice. Me saludaba con la palma de su mano abierta. Súbitamente recordé dónde había oído aquella canción: fue el día que murió mi padre, cuando tan sólo tenía cuatro años. Él la estaba cantando cuando de pronto sufrió un ataque al corazón que acabó con su vida. Sus estertóreas palabras hablaban de un barrendero, nadie las supo interpretar y todos pensaron que eran fruto del delirio.

Escribo estas líneas para que todo el mundo conozca mi sufrimiento. Me duele el pecho y mi mano izquierda se paraliza… no puedo seguir sujetando la pluma… creo que ha llegado mi hora.

Licencia de Autor