diumenge, 27 de juliol del 2008

La ouija

CatalàEspañol

Mai ho havíem d'haver fet. Va ser una estupidessa.
Tot va començar quan els meus amics van voler fer una sessió de ouija. Un d'ells, el Carlos, volia contactar amb la seva mare que havia mort un parell de setmanes abans sense dir-li on guardava els diners i les joies. Ens va dir que si aconseguia que el seu esperit li diguès i gràcies a això ho trobava ens convidaria a un bon sopar a tots. Tots menys ell pensàvem que s'havia tornat boig, però ell ja no sabia on buscar el seu tresor i ja nomès li quedaven opcions desesperades.
Encara recordo quan el cabronàs del Lluis va dir: “Ei!, podríem fer la sessió a casa del Josep, que és a un edifici antic i segur que té més connexió amb el més enllà.”. Em van entrar ganes d'enviar-li al més enllà d'una forta puntada al seu cul de babau.
Un parell de dies més tard ens vam ajuntar el Carlos, el Lluis, l'Emma (la xicota del Carlos), la Rosa i jo per fer a la meva llar la maleïda sessió d'espiritisme. Amb uns papers amb totes les lletres del nostre alfabet fent un cercle, al mig del qual hi havia un parell de papers amb un Si i un No escrits respectivament i un got de vidre cap per avall, ens vam disposar a contactar amb els esperits d'altres dimensions, bé, millor dit, amb la mare del Carlos, que era l'únic esperit que ens interessava.
Ens vam quedar gairebè a les fosques, exceptuant per la llum que ens donàvem un parell d'espelmes d'aquestes aromàtiques, que eren les úniques que tenia a casa. Vam posar tots el dit índex damunt el got i ens vam quedar esperant un senyal. Ens miràvem entre nosaltres, a la Rosa se li va escapar una mena de riure nerviós i el Carlos li va llençar una mirada furibunda per a que es concentrés en deixar la seva ment buïda. Al cap d'uns cinc minuts el got es va començar a moure...va ser una sensació extranya, no semblava que ningú fes cap força, sino com si el moviment sortís de sota el got, d'alguna cosa que fos dins d'ell. Li vam preguntar lo típic, que si era un esperit (va dir sí), que si estava mort (va dir sí), que si hi havia vida després de la mort (va dir que no tenia ni idea o que no volia dir-nos fent un moviment ràpid entre el Si i el No). Aleshores li vam demanar si ens podia posar en contacte amb la Dolores Suello, la mare del Carlos. Anava cap al No...però just una mica abans d'arribar el got, aquest va girar suaument i va anar cap al Si. Aleshores no sabíem què calia fer ara, si esperar, si preguntar alguna cosa, si donar l'ordre a l'esperit per a que cridés a la Dolores...quan de sobte el got es va tornar a moure entre el Si i el No i després va anar a les lletres H,O,L,A,C,A,R,L,O,S.
A les preguntes de si es tractava de la Dolors i de si estava morta va contestar lògicament que Si, però després d'altres preguntes formals, quan el Carlos li va preguntar on eren les joies i els diners, va contestar : E,M,M,A. Això ens va posar la pell de gallina, sobretot a l'Emma, i més encara quan no vam poder treure cap altra resposta de l'esperit de la mare. Al final el Carlos va perdre els nervis i va donar un cop al got que es va estavellar contra la paret, i no es va esmicolar de miracle. Vaig començar a dir-li de tot al Carlos, vam posar el got un cop al centre del cercle i vam intentar contactar de nou però el got ja no es va moure. Em vam haver d'agafar per a que no li donés una bona hòstia a l'imbècil del Carlos. La sessió de ouija s'ha d'acabar demanant a l'esperit que abandoni la casa i en aquell cas havíem estat nosaltres els que havíem tancat la sessió violentament. Però el pitjor de tot és que el Carlos estava acollonit pel missatge insistent de l'esperit cap a l'Emma. El panorama no pintava gens bé.
Al dia següent vaig començar a veure els primers símptomes que les coses no rutllaven. Per la nit estava veient una peli al sofà tot sol fumant-me un peta i per un acte reflexe vaig mirar cap al passadís de la casa i un calfred va recòrrer el meu cos erissant-me els cabells de la nuca quan em va semblar veure algú ajupit mirant-me des de la foscor. Ràpidament vaig aixecar-me a obrir el llum i quan vaig tornar a mirar...no hi havia res. M'en vaig anar a dormir i vaig sentir sorolls de pasos però entre l'efecte de la marihuana i l'autoconvenciment que l'aïllament de soroll dels pisos brillava per la seva absència vaig aconseguir adormir-me.
La nit següent em vaig despertar...no amb sorolls si no amb la sensació d'una presència. Obro els ulls ii quan aquests s'acostumen a la foscor veig al costat de la porta, tota dempeus, quieta i callada, la mare del Carlos.

  • Dolors
Ella aixeca una mà i em saluda.

  • Has vingut a fer-me mal per alguna cosa?
Ella nega amb el cap

  • Vols fer mal a algú?
Torna a negar

  • Em vols dir algo?
Ella afirma i no sé d'on treu una foto del seu fill i l'Emma.

  • És sobre el Carlos?
Ella nega

  • L'Emma?
Ella afirma

  • Està en perill?
Nega

  • Llavors...no t'agrada pel teu fill?
Afirma

  • perquè?, si sembla una noia llesta i a més molt maca.
Ella aleshores es toca el collar de perles que porta al coll.

  • No pot ser, vols dir que ella té les teves joies?
Ella afirma... i se'n va per la porta. Jo la vull seguir per a que m'acabi de desvetllar el misteri però no puc moure les cames, no mes les sento, em poso nerviós i...
Em desperto amb Heart Of Gold a la ràdio ( la versió original del Neil Young, no la de Boney M). Tot ha estat un somni...o això em penso. Almenys puc moure les cames. Estic esmorzant i de sobte sona el telèfon. El Carlos em truca per dir-me que l'Emma li ha deixat la nit passada. Que ja no l'estima, que si ja s'ha acabat...lo típic i tòpic d'aquestes situacions, ah!, sense oblidar el sobat “Podemos seguir siendo amigos”. No li dic res del meu somni...almenys ara la mare del Carlos estarà tranquila per que el seu fill ja no estarà amb aquella mala pècora. I si el Carlos es queda sense la pasta de la seva mare... és el seu problema, a veure si se li baixen els fums, sempre ha estat un fantasma presumint de lligar-se ties molt bones, com l'Emma.Potser algun dia li pregunti a ella com va aconseguir fer-se amb les joies i els diners, fins i tot li podria fer xantatge...potser algun dia.Almenys ara ja podré dormir tranquil i disfrutar dels meus petas abans d'anar-me al llit, la Dolors ja s'ha quedat en pau dient-me el seu secret i ja ha abandonat la meva casa. A la merda la ouija...malgrat que veure espectres tot fumat té el seu punt.

dissabte, 19 de juliol del 2008

La història d'en Job

CatalàEspañol
Déu i Lucifer, tots dos jugant la seva partida de daus damunt el tauler de l'univers. En un moment donat del temps infinit Lucifer pregunta:

  • ¡Oh, Gran Pare! ¿Coneixes al teu fidel Job?

  • Job és una de les meves criatures més estimades, sempre m'ha respectat i ha viscut sota les meves premisses.

  • És clar Altíssim...però dins la meva humiltat tant sols et volia fer un petit apunt al respecte. A la seva vida en Job no ha conegut el dolor, sempre li has tractat bé. Penso que si posèssim una petita pedra al seu camí la seva fe cap a tu ensopegaria.

  • Què potser consideres que en Job només m'és fidel perquè la seva vida va bé? D'acord, acepto el repte, et permetré canviar el seu destí sempre que no li toquis la seva salut. Et demostraré que la seva fe no es basa en el seu egoisme.

  • Gràcies Senyor! Segur que tens raò i jo estic equivocat.
Job és director de sistemes informàtics d'una gran empresa de Barcelona. Es pot dir que té una bona feina i guanya més diners dels que necessita per a viure. Sempre ha estat una persona molt endreçada i treballadora, sobretot treballadora, doncs la seva feina li ha donat una bona situació social.
A més té la seva familia: la Núria i la Laia, les seves dones.
Tot li va rodó a la vida, però sobtadament la situació dona un tomb: els metges diagnostiquen a la Laia un càncer linfàtic. Malgrat tot el que comporta la notícia en Job no perd el seu optimisme i la seva força vital. És una mala noticia però la Laia guanyarà la lluita a la malaltia. Només li cal amor i veure que els seus pares no perden l'optimisme.

  • ¡Oh, Gran Pare!, ¡Què bé coneixes les teves criatures!, el teu estimat Job et segueix éssent fidel i no ha caigut a la desesperació i la incredulitat. Però haig de demanar-te excuses doncs la meva prova no era bona. Et demano humildement permís per a fer una nova prova amb el Job.

  • Et concedeixo el permís, però recorda, no toquis la seva salut.
La malaltia de la Laia obliga a en Job a perdre molts dies de feina; ell oblida la seva prioritat per l'empresa per a bolcar-se completament a la seva filla. La casualitat ha fet que durant una de les seves baixes es produeixi un greu problema al seu departament. La central americana no coneix de paternalismes i acomiada a en Job, al que responsabilitzen dels danys económics ocasionats per aquest problema.
En Job ja no sap com aguantar la pressió, tot s'està torçant. Menys mal que l´amor que els uneix a ell i a la seva dona els permet mantenir les esperances en que tot tornarà a la normalitat en un temps més o menys curt i gràcies a això no s'enfonsa més.

  • ¿Has vist Lucifer com en Job em segueix éssent una de les criatures més fidels?. Li has posat en problemes greus i malgrat tot ell no perd la fe.

  • Tens raó, Gran Creador, en Job et segueix éssent fidel, malgrat...perdona el meu atreviment, però sota la meva humil opinió sembla que la seva força es basa més en l'amor que comparteix amb la seva dona. Crec que si la perd ell definitivament s'enfonsarà....
Job es troba assegut al costa del llit de la seva filla a l'hospital. De sobte, un home entra a l´habitació i li prega sortir fora doncs li ha d'explicar una cosa molt important. Quan tots dos surten de l'habitació l'home s'identifica com a policia i, amb veu tremolosa, li explica que la seva dona ha tingut un accident de cotxe mentre tornava a casa des de l'hospital...és morta. La seva ment cau al buit, i de sobte es desmaia.
En somnis en Job veu a la seva dona.

  • ¡Nuria, ets viva!
    No amor meu, el meu temps ha passat. Però abans de marxar vull que em prometis que resistiras el dolor i lluitaras per la vida de la nostra filla.

  • No puc més amor meu.Ja no ho resisteixo.

  • No ho entens Job. Mentre la Laia hi visqui, jo viuré amb vosaltres. Mentre tu hi visquis, ella i jo viurem dins teu. I no t'has d'entristir pel que has perdut, si no pensar en allò que vas guanyar, el nostre amor. Tots som morts abans de nèixer, viure és un regal del destí, i totes les experiències, els sentiments, les emocions son trossets d'aquest regal, com un àlbum de fotos que es va fent més gran amb cada batec, cada somriure... amb cada llàgrima. Seguiré visquent gràcies al teu record i al de la Laia. T'estimo.
Job es desperta en mig d'un grup de gent preocupada por la seva salut. S'incorpora i es dirigeix al lloc on jau la seva filla...li dóna un petó i ella es desperta.

  • Papa! He vist la mama. Em deia que se n'anava però que no em preocupés, que sempre hi seria amb nosaltres.

  • Sí Laia, també s'ha acomiadat de mi. M'ha dit que et posaries bé i que així podríem estar sempre junts.
Déu i Lucifer segueixen l'escena sense dir res fins que el Déu de les Tenebres trenca el silenci.

  • Gran Senyor!, si em permets una nova oportunitat et demostraré...

  • No, Lucifer!, Ja n'hi ha prou!, no et permeto cap nova demostració de la fe d'en Job, en veritat m'he adonat que he estat derrotat.

  • Vols dir Gran Senyor?

  • I tant!. Alló que mou a en Job no és la seva fe en l'ordre i el treball. Ha deixat d'ésser una ovella del meu ramat. Ara és una ovella lliure que creu en l'amor.

  • ¿L' amor?, ¿no ets tu el Déu de l'Amor?
Déu mira seriosament a en Lucifer...mentre aquest s'esforça en disimular un somriure macabre.

dijous, 10 de juliol del 2008

Manu el luchador

CatalàEspañol

Ayer Joao, mi amigo portugués, me habló de Manu.
Manu es el camarero que cada día, desde hace unos años, les sirve el café
de la mañana a Joao y sus compañeros de trabajo, cuando hacen la pausa
para el almuerzo.
Manu en verdad es Manuel, ciudadano portugués venido de Mozambique vía
las Canarias, tras una travesía de muerte por el mar, en una barca medio
hundida en la que muchos dejaron la vida.
Joao me contó que Manu es todo un ejemplo de luchador contra las
adversidades, un hombre que consiguió sobrevivir donde la mayoría nos
hubiésemos arrodillado y tirado la toalla. Un día, mientras le servía el café
matutino, Joao le preguntó si tenía familia; en ese momento, la sonrisa
amable del camarero se desdibujó y se convirtió en una mueca nostálgica
que ocultó sus blancos dientes que tanto resaltaban en su rostro negro.
Manu sacó su cartera, y de ella extrajo una foto muy ajada, donde se le
veía a él mucho más joven, junto a una bonita chica de color que llevaba un
bebé en sus brazos.
“Esta foto nos la hicimos en Maputo, dos días antes de salir hacia Europa,
hace siete años; le había prometido a Isabela que la siguiente foto nos la
haríamos en Portugal. Yo en Mozambique era carpintero pero no podía
trabajar para mí, y mis jefes me pagaban muy poco, con el niño ya no nos
llegaba el dinero. Europa era una gran oportunidad para nosotros. En el
viaje en patera, Isabela, mi mujer, se comenzó a encontrar mal, con
sudores fríos y temblores constantes. La patera estuvo dando tumbos en el
mar quince días, ella murió a los diez días, yo intenté mantener al bebé vivo
hasta que, cuando tomamos tierra en las Canarias ayudados por la Guardia
Civil, me dí cuenta que el niño yacía muerto en mis brazos. No tenía fuerzas
ni para llorar, almenos esa noche, pero desde entonces no hay día en que
no deje caer alguna lágrima por ellos”. Joao me comenta : “le pregunté
como pudo soportar tanto dolor y entonces él levantó los hombros y antes
de darse la vuelta a servir otra mesa me contestó : el hambre te hace
olvidar el resto de tus dolores”
De las Canarias le enviaron por avión a Barcelona. Durante un tiempo
estuvo en la venta ambulante, con su fardo de cedés piratas dispuesto a
escapar en el momento que alguien gritara “¡Agua!”, huyendo
constantemente de la policía y durmiendo al aire libre al lado del metro de
Glories, en un hueco natural en la tierra que hay bajo el centro de la plaza
por la que pasan miles de coches cada día. En el verano consiguió un
trabajo para cobrar el alquiler de las hamacas de la playa del Bogatell, todo
un chollo; y allí fue donde conoció a Nuno, un portugués que había vivido
unos años en la capital de Mozambique, y que en cuanto supo el origen de
Manu se interesó por él. Le cogió tanto cariño que no pudo dejarlo cobrando
hamacas; movió los papeles necesarios para llevárselo a trabajar a su
cafetería en el Lido...y allí lleva ya cinco años. Cuando le dicen que es un
luchador, él dice "Yo sólo soy un superviviviente".


Licencia de Autor