divendres, 29 d’abril del 2016

Reacciones íntimas


¿Cómo reaccionan muchos de los lectores del Mundo a la propuesta de la CUP de Manresa para que sea un organismo público el que informe a l@s jóvenes de todos los medios para la higiene íntima femenina -incluidos los alternativos como copas menstruales y esponjas marinas - y no se deje en manos de las empresas privadas? 

Comentarios en elmundo.es:


"Como ya no tienen opción de Copa de Europa, sacan ahora lo de la Cup menstrual"

"Catalanas, a disfrutar lo votado jajaja"
"Esto es "pa descoñarse" de la risa" ja, ja,.."
"Que orgullosos deben estar los votantes de esta...cup, ja,ja que nivel, ja ja"
"¿Y por qué lo de los toros es maltrato animal y lo de las esponjas no? ¿Y las esponjas se usan vivas o muertas? ¿Si se usan vivas, tienen el valor añadido de generar placer?..."
"La CUP MENSTRUAL! XDDD
"A mi no me parece sensato ni saludable ni educativo que políticos e instituciones se metan tan a fondo(en la vagina nada menos) en los asuntos íntimos de higiene de las personas.Preferiría que se centraran en resolver problemas de la sociedad como el desempleo, los precios inaccesibles de la educación superior, los problemas de pescadores y ganaderos etc..."
"Lo siguiente es la eliminación del papel higiénico y el uso alternativo de las paredes del aseo, lo que facilitará la demarcación territorial"
"Yo no quiero nada de lo que comen, fuman o beben toda esta gente de la cup menstrual"
"El nivel de tontería de este país ha llegado a niveles de una república bananera de por esas tierras admiradas por los rojos de este pais"
"Han preguntado a los de Greenpeace?"
"A veces creo que deberíamos pagarles un billete de avión a Venezuela para que solucionen el tema del papel higiénico..."
"Ahora entiendo por qué Ausonia se largó de Barcelona y se ha instalado en Madrid. Es un preludio de una futura Cataluña independiente"
"Esta gente ¿qué se toma o se fuma?, se que es lo mismo que los ayuntamientos de Madrid y Barcelona. Debe ser algo muy potente y agresivo que daña el cerebro, por favor, que la policía investigue, y retire esa mierda, para que no sigan tomándolas."
"Es lo que tiene tener una esponja por cerebro: que tu nivel de intelecto no da para más"
"¡Pobre Bob Esponja! De trabajar en el Crustáceo Crujiente a terminar metido en el lugar de un Támpax"
"En un ayuntamiento no se debería tratar temas individuales y de higiene femenina!!!!"
"Yo creo que de lo que se trata es de colocar a unas cuantas feministas, para ganar un dinerillo a costa del erario público, explicando algo que a l@s adolescentes en general, les importa un bledo"
"Cuando miles de personas votan a estos políticos es que algo muy grave está pasando a nuestra sociedad. Estamos haciendo un ridículo espantoso. Dan vergüenza ajena ellos y los que les votaron y lo que es peor los próximos votantes" 


¿Cómo reacciona mucha gente al hecho que los medios para la higiene íntima femenina tengan un IVA del 10% en vez de aplicarse el 4% de los productos de primera necesidad (en Canadá está libre de impuestos, en el Reino Unido es del 5%)?

"Me importa una mierda. La chorrada de la CUP es más divertida."


¿Y qué pienso yo de todo esto?

Primero, no creo que la información haga daño a nadie. En todo caso el problema es la desinformación.
En segundo lugar, me pregunto si estas reacciones serían igual de airadas y burlescas en el supuesto que la propuesta la hubiera hecho un partido político antagónico a las CUP -sí, sé que es mucho suponer-.
Y finalmente, pienso que estas cosas no suceden en un país como Dios manda.

dimecres, 27 d’abril del 2016

Crónica de un accidente anunciado


El vehículo se detuvo prácticamente de inmediato. El conductor no llegó a terminar de trazar la curva por lo que el coche quedó girado entre dos carriles, en pleno Paseo de Gracia. El hombre salió del coche con las manos en la cabeza; el miedo se reflejaba en sus ojos, tan abiertos que le ocupaban media cara.

- No t'he vist, perdona'm! No t'he vist! M'ho ha dit la meva dona! T'has fet molt de mal?

Yo me levanté del asfalto con el culo dolorido; también me molestaba la mano izquierda, gracias a la que había evitado un golpe más fuerte con el cuerpo o incluso la cabeza. Ambos íbamos a la par, yo lo vigilaba porque no me fiaba. En el último momento puso el intermitente derecho y un segundo después ya estaba girando, sin darse cuenta de que yo estaba a su lado. Giré el manillar también hacia la izquierda mientras frenaba en seco. Pero esta vez la suerte no estaba de mi parte, el cable del freno trasero se soltó y mi freno delantero es más inútil que el presidente del gobierno. Tampoco pude girar demasiado porque el giro brusco del coche me cerró prácticamente por completo. Me vi abocado a realizar una trayectoria casi recta y rezar. Por suerte, antes de romperse, el freno trasero me ayudó a ceder un par de metros al coche, si no me hubiese atropellado. En lugar de eso, fui yo quien lo atropelló a él, mi rueda delantera se fue a estampar contra el lateral posterior del coche. Bicicleta y cuerpo salimos despedidos hacia la izquierda, fuera de la trayectoria del coche, yendo a caer en medio del asfalto del Paseo de Gracia, a apenas un kilómetro de mi destino. Primero chocó mi mano, luego mi trasero, me fui girando hasta quedar caído de espaldas, las gafas acabaron a la altura de mi boca. Tuve suerte. Podía haber sido mucho peor. Casi todos los días algún vehículo me hace maniobras parecidas, la diferencia es que hoy me ha fallado la bici, se me ha roto el freno cuando más lo necesitaba.  

- Estic bé - le contesté - Només intenta vigilar més un altre cop.
- Ho sento, de debò. M'ha avisat la meva dona però massa tard. De debò estàs bé?
- Sí, sí. Tranquil. No passa res.

Él siguió su camino, yo recogí la bici y me subí a ella. En el kilómetro que me faltaba aún por hacer, dio tiempo a que me pasaran a menos de medio metro un par de coches y una moto. Imagino que les molestaba que fuera un poco lento. Claro, no sabían que solo me iba el freno delantero y que apenas podía pulsarlo porque me dolía la mano. Me ha cabreado mucho más la actitud agresiva de estos capullos que no el tipo que me ha tumbado por no verme. Al fin y al cabo, lo suyo ha sido un fallo que podemos tener todos, sin embargo ciertos imbéciles juegan con la vida de los demás de la manera más frívola .

¿Se acabarán aquí las historias de Ulises? Quién sabe, ahora mismo no lo tengo muy claro. Cada día soy más consciente de que me juego la vida en cada trayecto que hago por esta ciudad. Sabía que esto iba a pasar más pronto que tarde. Lo importante es que cuando ha sucedido he salido casi ileso y he aprendido una nueva lección: evitar llegar a cruces en paralelo con otros vehículos. 



dimarts, 26 d’abril del 2016

El apretón



"La tierra guarda en el interior su secreto: "El Agua". Los manantiales de Eden emanan de forma natural tomándose su tiempo, ya que el agua hace un largo recorrido en el que emplea más de quince años purificándose y mineralizándose. Las distintas capas geológicas actúan como un filtro natural, garantizando su pureza y una mineralización equilibrada, ideal para el organismo. Eden lleva hasta ti el bienestar, tú sólo tienes que beber. Beber agua es una de las formas más eficaces de asegurarte una buena salud. El agua Eden procede de manantiales cuidadosamente seleccionados por nuestros expertos, situados en lugares protegidos de la polución, lejos de fuentes de contaminación."
Texto de Agua Eden Springs

Reproducción ficticia de los hechos:

"No puedo parar", se repetía David una y otra vez. "No puedo parar". Había logrado alcanzar la cima de la montaña en un tiempo fantástico, lo más difícil estaba hecho. Al runner ya sólo le faltaba mantener el ritmo en la bajada. Sin embargo algo había comenzado a torcerse. De pronto, la frente de David se empezó a perlar de sudor frío. Un fuerte dolor le atenazó los riñones, primero por la espalda, después por delante. Respiró con fuerza, pero ni tan siquiera la pureza de aquel aire andorrano conseguía aliviarle. Se detuvo en seco, como hacía años que no hacía en plena carrera. Caminó unos minutos e incluso Eva, su mujer, le alcanzó.

-¿Qué ocurre?
- Me duelen mucho los riñones.

Buscó un lugar en los alrededores. Ninguno le protegía de la posible mirada de algún extraño o extraña que pudiera aparecer de repente. Entre temblores se acercó a unos matorrales y entonces la vio, escondida entre las ramas, la roca en forma de trono con una acentuada pendiente en su parte trasera que acababa en un pequeño barranco. Sin pensárselo ni un segundo se bajó los pantalones a toda velocidad, se puso en cuclillas y dejó caer sobre la pendiente toda la carga, sintiendo un gran alivio. De nuevo le vino otro arrebato y volvió a descargar con violencia. Se limpió con las mismas ramas que le escondían de miradas inoportunas. Volvió al camino, allí le esperaba Eva.

- ¿Te encuentras bien?
- Creo que tengo gripe intestinal, mejor bajaré caminando para no remover demasiado el estómago.
- Yo te acompaño.

Ambos bajaron tranquilamente las cumbres andorranas sin ser conscientes que la defecación de David se había deslizado sobre la ladera yendo a caer, casi por completo, sobre una fuente de agua. Al lado de aquella fuente había un letrero que ponía "Manantial de agua pura".

dilluns, 25 d’abril del 2016

Un Sant Jordi qualsevol - 2

Català Español  
Pam! No ho veig arribar. De sobte un globus taronja s'estampa contra la meva cara. Un segon després el globus retrocedeix i veig a un nen d'uns cinc anys que em mira i es riu. Jo estava tan tranquil, fent una ullada als llibres de la parada d'en Cau del Paff, fins que aquell globus m'ha encegat.
Sense temps ni tan sols per dubtar si es tracta d'un accident o no, la bèstia llança de nou el seu globus contra el meu rostre. Ho intercepto just abans que em torni al colpejar. És un globus de propaganda de C's! Què coi fa C's regalant els globus a Sant Jordi? Per què no regala llibres i roses com fa fins i tot la fruiteria del costat de casa? No se suposa que és el que s'ha de regalar avui?
"No facis això, maco". El nen no fa cas de la seva mare i torna a colpejar-me deliberadament amb el puto globus. Aquesta vegada ho esquivo mentre em defeco mentalment a sobre del marrec de la punyeta. La meva filla s'adona del que succeeix, "Això està molt malament, oi papà?" "Sí, filla, a aquest nen li hauria de treure el globus la seva mare abans que sigui massa tard". El xaval aconsegueix que em surti del mig i llavors decideix tocar-li els nassos a l'home calb que és davant meu. Comença a estampar-li el globus en la calba davant la meva mirada atònita. L'home no fa ni cas, deu tenir la calba insensibilitzada. L'estampa un cop. "No facis això, maco". Dos cops. El petit Neron riu. "No facis això, maco". Tres cops. El nen es peta de riure. Aleshores, un miracle.Plash! Sense cap motiu, el globus explota i ara el que es queda amb "cara de babau" és el nen. I el que es caragola de riure sense cap dissimulo sóc jo. El nen engega a plorar desconsoladament i la seva mare li abraça amb la intenció de calmar-ho. Una imatge molt tendra. Jo em segueixo partint mentre li dic a la meva filla "Potser, al cap i la fi, existeixi la justícia divina per fer el que havia d'haver fet una mare abans". Sí, ho sé, només és un nen. Potser sóc una mica cruel, oi?

dissabte, 23 d’abril del 2016

Un Sant Jordi qualsevol

Català Español  
Vint-i-tres d'abril, Sant Jordi, una diada molt especial per a mi. Aquest any sabré el que se sent al signar la meva pròpia obra. Qui sap si fins i tot avui donaré el primer pas cap a l'eternitat. Sé que no serà fàcil, ja que gairebé ningú em coneix, però tots els escriptors comencen de zero i en algun moment els arriba la fama, almenys a alguns.
Ben d'hora surto al carrer i planto la meva taula de càmping al costat del portal de casa. Deixo una vintena de llibres damunt la taula i em disposo a esperar als potencials compradors assegut tranquil·lament a la meva cadira plegable. Fa un matí perfecte, i els ànims estan pels núvols. Segur que em faré un tip de signar exemplars. Llàstima no haver demanat més llibres a l'editorial, em sembla que he fet curt.
Però passen les hores i ningú s'acosta al meu estand improvisat. M'avorreixo com una ostra i tinc massa temps per lamentar que potser hauria d'haver triat una millor ubicació.
Per fortuna, la perseverança té la seva recompensa. A mitja tarda s'acosta fins al meu estand un home. S'atura a mig camí, però un parell de segons després continua caminant cap a mi. Jo agafo la meva estilogràfica disposat a signar el primer d'uns quants llibres. Tinc molt clar que en el moment que es trenqui el gel tot anirà sobre rodes.

- Vostè no és el veí del segon?

La pregunta me la fa una dona des de darrere meu. L'home que hi ha davant la taula s'atura i escolta amb atenció.

- Sí.
- No sabia que escrivia.
- Sí, sóc escriptor.
- I què escriu?
- Novel·les de terror.
- La meva filla també escriu i ella sí que ho fa bé. Avui està signant llibres a les Rambles. La seva editorial la cuida molt.
- Molt bé.
- Vostè no té editorial?
- No, jo m'autopublico.
- Ui, no es preocupi si una editorial li diu que no. Cal insistir.
- No, si jo no...
- Clar que la meva filla va enviar el seu llibre a una editorial i al cap de poc temps li van trucar. Li van oferir molts diners pel seu llibre.
- Jo no li he enviat el llibre a cap editorial.
- Doncs a què espera?
- És que jo no vull...
- No tingui por, segur que escriu prou bé. Però no es preocupi si la primera editorial li diu que no. La meva filla és una excepció, però per què ella és especial. Això li diuen a l'editorial.
- Vol comprar un llibre?
- Si vol li puc dir a la meva filla que parli amb la seva editorial. Segur que li pot ajudar.
- No, no cal, de debò.
- Sembla que està començant a ploure.

La dona marxa cap al portal, em sembla que no li ha agradat que no valorés l'ajuda i el poder de la seva filla escriptora. Bé, és el seu problema. Em giro cap al davant preparat per a signar el llibre a aquell home tan pacient. Però davant meu no hi ha ningú. Es veu que aquell home no era tan pacient. He perdut la primera venda del dia. Gràcies a la veïna. I com ella ha dit, ha començat a ploure. Fico els llibres sota la taula i aguanto com un valent sota la pluja cada cop més forta.

És gairebé mitjanit, fa poc que ha deixat de ploure. Tothom ha tornat a casa corrents per a no mullar-se. Ara el carrer està desert però jo continuo assegut, tot xop, amb els colzes sobre la mullada taula de càmping. Un home se m'acosta amb unes roses a la mà. És un home de l'est d'Europa.

- Hola amic. Encara treballant?
- Sí.
- Han anat bé les vendes?
- Encara em queden alguns llibres per vendre. Si vols un t'ho deixo a bon preu, que ja vull anar-me a casa a descansar.
- A mi m'ha anat força malament. Però si vols podem fer una cosa.
- En què has pensat?
- Et canvio un llibre per una rosa. Et sembla bé?
- És més car el meu llibre.
- Aleshores que tinguis molta sort, amic.
- Espera! Espera! D'acord, t'ho canvio.
- Que bé! Aquí tens una rosa.

Agafo la rosa per on ell em diu. Sento un raig de dolor a la palma de la mà. El tall està ple de punxes.

- Espero que no tinguis problemes per a signar-me el llibre.
- No, no et preocupis.

Em sembla que un ràpid somriure creua el seu rostre. Obro un dels llibres i començo a signar-ho. Una taca de sang embruta la plana.

- Ostres! Ho sento! T'ho canviaria però és que no puc.

Li dono el llibre. Ell ho agafa i ho obre per la primera plana. Admira la meva dedicatòria, o potser mira una altra cosa.

- No et preocupis, la taca de sang m'agrada.

L'home llepa la taca davant la meva sorpresa. Em mira i observo la sang tacant la seva llengua. També observo els seus ullals, són extraordinàriament llargs. Surto corrent, fent caure la cadira, la taula i els llibres. Però l'home, o el que sigui, és molt ràpid i m'agafa del cap. Amb les seves mans fortes em deixa a terra i m'immobilitza. Em xiuxiueja a cau d'orella.

- Tranquil, tranquil. Aquesta nit seràs etern.

Sense temps a pensar en el que està passant, els seus ullals es claven a la meva gola. Mentre perdo la consciència penso en el que aquell ser acaba de dir. Seré etern. El meu somni s'està complint, encara que no sigui com jo pensava.

dimecres, 20 d’abril del 2016

Més de 10000

Català Español  
Em dic Ulises. No sóc pas el rei d'Ítaca. No he conquerit Troia. Les úniques sirenes que conec són les dels serveis d'urgències. Tampoc sóc un heroi.

Sí que sóc un aventurer. Sense voler pecar de presumptuós, em permeto la llicència d'adjudicar-me aquest adjectiu després d'haver viatjat més de deu mil quilòmetres en bicicleta pels carrers de Barcelona. Potser algú de vosaltres pensi que estic de conya, que no és per tant. Malgrat tot, la majoria de vosaltres segur que us podeu fer una idea del que representa circular en bicicleta per una ciutat com Barcelona i la quantitat d'anècdotes que comporta.
M'han insultat, m'han passat fregant per a demostrar-me qui és el fort i qui sobra a la carretera, fins i tot una vegada em van llençar un ou des d'un edifici -que no em va impactar de miracle- mentre romania aturat a un semàfor de la Meridiana. He tingut agries discussions amb vianants, taxistes, conductors d'autobús, transportistes, motoristes.
Però també he tingut bones experiències que em recorden que la majoria de la gent és bona, malgrat que sovint no ens ho sembli. I sobretot he après moltes coses durant aquests més de deu mil quilòmetres que es podrien resumir en tres: respecte, seny i humilitat.

Respecte: Jo no sóc més que ningú, no tinc cap tracte especial pel qual sempre hagi de tenir preferència o pugui fer el que vulgui. Si actuo d'aquesta manera, no duraré gaire.

Seny: si sempre el féssim servir ni tan sols ens caldria regir-nos pels senyals de circulació. Tothom tindria prou cap per a saber què pot i què no pot fer.

Humilitat: tothom s'equivoca, i quan ho fem hem de ser prou madurs per a reconèixer els nostres errors. Una disculpa a temps pot estalviar-nos tensions innecessàries amb altres vehicles o vianants. I igual que hem de reconèixer els nostres errors, també hem de disculpar els dels altres quan admeten el seu error.

També puc afirmar que els ciclistes no són ni millors ni pitjors que la resta d'elements que formen el puzle de la circulació per Barcelona. No es pot parlar de col·lectius perillosossinó de persones amb un comportament perillós o negligent. De vegades la ignorància és la pitjor de les amenaces.

Dit això, sóc conscient que demà, quan torni a agafar la bici, ningú em garanteix que el destí no em depari una mala jugada, una bicicleta blanca que qualsevol dia decori el lloc on vaig quedar-me per sempre. Cada viatge és diferent, una nova aventura on els deus juguen amb nosaltres.

dilluns, 18 d’abril del 2016

El caçador de núvols

- Bona nit, Laia! Que somiïs amb...amb qui?
- Avui amb l'Amparo i el Max.
- Molt bé. Els hi diré que aquesta nit somiaràs amb ells.
- No tanquis la porta, papà! Em fa por!
- A veure...no, no hi ha ningú.
- I el caçador de llàgrimes?
- No, tampoc, pots dormir tranquil·la. Bona nit, preciosa!
- Papà, no t'he dit el que he somiat aquesta nit!
- I què has somiat?
- Doncs he somiat que quan tu estaves a la feina hi havia un home que em protegia.
- Un home?
- Sí, era com el caçador de llàgrimes però amb sabates verdes i no pas vermelles.
- Que curiós! I què més?
- Doncs que també és una ombra, però es una ombra bona.
- I té nom?
- El caçador de núvols.
- I per què es diu així?
- Doncs per què camina sobre un núvol.
- M'agrada la idea. Caminar sobre els núvols és una forma de definir la felicitat. Pot ser l'antítesi perfecta del caçador de llàgrimes.
- Què és això?
- Doncs que és el contrari. T'agradaria una història amb el caçador de núvols?
- Sí, papà.
- Doncs m'ho apunto. Què tremoli el caçador de llàgrimes! Visca el caçador de núvols!

dissabte, 16 d’abril del 2016

El vigilant de nit


"VAMPIRS ENTRE NOSALTRES?" El titular de l'article crida la meva atenció. Però, després d'una ullada ràpida, em sento decebut. Simplement es tracta d'una nova obra de teatre que s'estrenarà pròximament al Paral·lel.
- Què mires? - el meu company de feina és al meu darrere tafanejant el diari.
- Res, només hi ha anuncis.
- I què esperes d'un diari gratuït?
- Doncs que sigui un diari i expliqui notícies.
- No et queixis tant i treballa una mica! Jo me'n vaig cap a casa.
- Molt bé, ens veiem demà.
- Que vagi bé! Adéu.

I em quedo sol al garatge. La meva feina consisteix a vigilar els cotxes que entren i surten a la nit. Avui, dimarts, gairebé cap. És un treball molt avorrit, cosa que em va perfecta. M'agrada molt aquesta feina, em permet llegir, estudiar i altres coses que ara no vénen al cas, i ningú em toca els nassos per fer-ho. No, ningú em toca els nassos, però tampoc ningú m'ajudarà en cas que necessiti ajuda. Fins ara m'he ensortit prou bé, però mai se sap que ens portarà la nit.

El garatge s'omple del soroll d'uns neumàtics sobre el terra del garatge. Uns focus m'enlluernen. El vehicle s'atura al costat de la meva garita, el conductor obre la porta i surt del cotxe.

- Eh, noi, aparca-ho!

El paio em llença les claus del seu Audi A5 blanc i enfila el camí cap a la porta de sortida de vianants. De vegades et trobes amb imbècils com aquest, coses de l'ofici, no tot són flors i violes. Aparco el cotxe del senyoret i em poso a estudiar, que en un parell de dies tinc examen.

Passen un parell d'hores i se sent l'alarma d'un cotxe. Pels monitors veig que es tracta de l'Audi A5 que roman aparcat a la planta tres. No hi ha ningú al seu costat. De vegades, quan sona una alarma no faig cas, però avui decideixo anar a veure i així estirar les cames. Quan arribo no hi ha ningú i l'alarma ja ha deixat de sonar. Dono una ullada al voltant del cotxe però no hi veig res estrany. Mentre torno a la garita decideixo que ja n'hi ha prou d'estudiar i que puc gaudir una estoneta del darrer capítol de True Blood a la meva tablet. No han passat ni cinc minuts que la maleïda alarma torna a sonar. No vull anar, però els meus instints superdotats m'alerten d'una presència perillosa. Torno a comprovar l'Audi A5 de la planta tres i veig que algú ha deixat les portes obertes, però l'alarma ha tornat a emmudir. Algú m'està tocant el que no hi sona aquesta nit. Tanco les portes després de comprovar que el cotxe al seu interior sembla intacte. Ara em tocarà tornar a la garita a agafar les claus del cotxe i un altre cop refer el camí per a tancar-ho. Si enxampo al graciós... I on són les maleïdes claus? No hi són on les he deixat, al tauler de claus de la garita.

- Busques això?

Em giro i un paio vestit de negre es troba assegut al meu seient amb les cames damunt la taula. Cabells engominats i negres com la seva camisa, porta ulleres de sol i em recorda al paio aquell dels U2, el Bono. Un somriure de fill de puta es dibuixa al seu rostre mentre m'ensenya les claus de l'Audi. Els dits de la seva mà dreta té ungles llargues i esmolades. Ja no tinc cap dubte, aquesta serà la nit.

- Què hi vols? Saps que hi ha càmeres per tot arreu?
- Ja no.
- Aquí no hi ha diners.
- Ho sé.
- I què et portaràs? Un cotxe? Tot això per l'Audi?
- No m'emportaré un cotxe.

No cal que em digui el que vol. S'aixeca del meu seient lentament i se m'acosta sense treure'm els ulls de sobre. Amb la mà esquerra, la que no portava les claus de l'Audi, m'acarona la galta, passant les seves ungles damunt la meva pell. Un petit xic de dolor, sento la gota de sang baixar fins al meu coll.

- Has de vindre amb mi.

No goso resistir-me. Fa temps que m'ho esperava. Mentre caminem plegats cap a la sortida del garatge ell passa el seu braç per sobre de les meves espatlles.

- Ja saps on et porto?
- Ho imagino.
- I no et fa por?
- Sí.
- Ets un valent.

Segueixo caminant al seu costat fins que creuem la porta de sortida dels vianants. Sota les escales hi ha algú assegut, amb els ulls oberts, però sembla paralitzat.

- El coneixes?
- És el paio de l'Audi.
- Ja saps que has de fer.

M'acosto a ell. M'ho miro una estona fins que em decideixo a complir el meu destí. Ell m'observa però no fa cap moviment, potser està terroritzat, potser hipnotitzat. Només uns gemecs incomprensibles s'escapen per la seva boca. Els meus ullals es claven amb força a la seva jugular. Noto com la carn cedeix i la sang comença a córrer lliure. L'absorbeixo amb les ànsies de l'assedegatfins a la darrera gota. Quan acabo, l'home ja no gemega, els seus ulls romanen oberts, però apagats, sense vida. El seu cor ja no batega.

- Ara fes desaparèixer a aquest imbècil, no deixis cap prova. Ells no poden saber que existim. Ja saps qui ets. No em donis les gràcies.

L'home de negre desapareix amb la mateixa discreció com va arribar.

Sí, ja sé qui sóc. Ja sé perquè m'agrada tant la nit i perquè no suporto la llum del dia, malgrat que tampoc és mortal per a mi. I tu, quan hagis de deixar el teu cotxe a un garatge públic de nit, vés amb compte. Perque quan te n'adonis de qui és el vigilant, potser serà massa tard.

Licencia de Autor