divendres, 30 de maig del 2008

Historias de la puta mili (1)

CatalàEspañol

Eren les cinc de la matinada d'un dels darrers dies del setembre del 91, quan els anys encara eren de dues xifres, abans de l'efecte 2000. Ja ni tan sols recordo la data exacta, i això que era un dels dies més importants de la meva vida fins aquell moment, malgrat que amb la perspectiva dels anys passats ara tant se me'n fot.
A aquella hora em despertava, em preparava i sortia amb el meu pare cap a l'estació de Sants per a agafar un tren que em portaria a Osca, a on hauria de pasar dotze mesos de la meva vida amb un uniforme verd mimetitzat i unes botes negres. Em vaig acomiadar de la meva mare, ja curtida en aquestes guerres d'acomiadarse de fills adolescents que van a complir amb la mare patria.
Vam sortir al carrer i als pocs metres ens vam trobar amb el Luis "el gallego", l'amo del bar favorit dels meus germans, que va aprofitar les estacions de metro que vam fer plegats per a donar-me bons consells:
"En el cuartel no hay que pasarse de listo ni tampoco de tonto, si cumples esto no tendrás problemas y se te pasará el tiempo rápido".
Tots els veterans em donaven el mateix consell, suposso que degut al fet que els que presumeixen de llestos no son de fiar i també que els tontos són carn de canyò per a les gamberrades dels malparits.
Quan vam arribar a l'estació de Sants m'estàvem esperant un dels meus germans amb la seva companya i la meva neboda, una nena de set mesos maquísima, i que amb els anys s'ha convertit en una trenca-cors de setze anys. Aquesta sorpresa va ser la única nota positiva de tot el dia.
Suposo que eren les set o les vuit quan vaig agafar el tren amb uns quants xais més, tots amb la mateixa cara de circumstàncies. Recordo haver passat les hores en aquell tren compartint el temps amb altres futurs companys, intentant esbrinar que ens esperava.
- Doncs m'han dit que el nostre quartel té pista americana.
- Ostres, que guai!!, vaig dir jo, pensant que la pista americana era una mena de pista d'atletisme de colorins a l'estil de les pistes d'atletisme dels USA, juas!, pobre infeliç.
Ningú va dir res al meu comentari.
Ja no sóc capaç de recordar que vam fer exactament aquell dia un cop vam arribar al quartel dins dels camions que ens van anar a recollir a l'estació d'Osca, però suposo que ens vam dedicar a recollir el material que necessitaríem per a la nostra estància de llarga durada : llençols, mantes, un joc de coberts, un parell de mimetes ( uniformes verds mimetitzats de campanya), un parell de pijames verds, unes bambes verdes, un parell de samarretes verdes, dos parells de mitjons verds, una gorra verda, uns pantalons curts d'esport verds i un xandal fastigós amb colors verd, vermell i groc molt cantón i que uns anys després es va posar de moda entre els horteres que mai van saber el fàstic i menyspreu que sentíem per ell els que havíem estat obligats a portar-ho. Ens van tallar els cabells i per la nit, un cop vam trencar files a la formació de retreta ( no confondre amb retrete, ja que és la formació que marca la fi del dia i la hora per anar-se'n al llit) ens van caure les primeres cleques i els primers crits de "Os vamos a matar quintarracos de mierda!!!" mentre pujàvem corrent a tota òstia les escales cap al nostre compartiment on dormíem uns seixanta "quintos".
El primer dia de diana, em vaig llevar tranquil·lament a les set del matí, tan tranquil·lament que de sobte algú es va abocar per la porta i ens va cridar "A formar!!!", i vaig haver de córrer a tota òstia escales avall amb l'escuma d'afaitar al rostre, la maquineta d'afaitar a una mà i la samarreta a l'altra, amb el pit al descobert, i gràcies que la samarreta me la va proporcionar el Min (Benjamin), un paio molt enrotllat de l'Hospitalet, crec recordar i que un cop fora mai he tornat a veure.
Estava clar que encara em faltava espavilar una miqueta...


Tu bi continiu

dimarts, 27 de maig del 2008

Sueños

CatalàEspañol

Puede que los sueños tengan un sentido misterioso y que no sean casuales.
Hace una semana tuve el siguiente sueño:
Me veo a mí de niño viendo la televisión en un salón que conecta con diferentes habitaciones, tal como era la casa en la que había vivido en mi niñez, hasta los cinco años. Uno de mis hermanos se encuentra leyendo en su habitación, y yo alcanzo a verlo sin problemas. De todos modos, mi atención está centrada en los dibujos animados hasta que, de pronto, la puerta del lavabo se cierra de golpe. Se podía tratar de una corriente de aire ... pero lo extraño viene a continuación; puedo ver claramente como la manilla de la puerta gira y ésta se abre poco a poco como si una mano invisible la controlase. La puerta se detiene a mitad de su camino y entonces veo una sombra reflejada en el espejo, como si alguien se estuviera mirando en él, o quizás me estuviera mirando a mí. El corazón se me para de golpe con la sensación de pánico, miro a mi hermano y quiero decirle algo pero no puedo articular ningún sonido. Vuelvo a mirar al lavabo y la sombra sigue allí, en el espejo, y la puerta continúa abriéndose poco a poco...

Ayer tuve el siguiente sueño:
Estoy en mi casa actual, en el momento actual. Me despierto en medio de la noche y siento una presencia que me pone los pelos de punta. El miedo no me da la posibilidad de esconderme, tengo que descubrir la amenaza que me atemoriza. Me levanto de la cama, salgo de la habitación y abro la puerta de la habitación de al lado. Al abrir la puerta siento que hay algo allí dentro, en medio de la habitación, invisible pero se siente e incluso puedo determinar donde está. Esa presencia intenta entrar en mi cabeza y me doy cuenta que debo concentrarme para evitar que me domine el cerebro. Durante lo que creo que debe ser unos minutos lucho mentalmente contra la presencia y al final consigo rechazarla, y siento que he salvado la vida. Me despierto, son las 5:30 de la mañana.

diumenge, 11 de maig del 2008

Tu libro


CatalàEspañolRuso

No lo recordaba haber visto anteriormente en mi biblioteca; “Tu libro” era el título impreso en sus tapas. Me puse a leerlo inmediatamente y asombrado descubrí que narraba mi vida. No detuve mi lectura, absorbido por la curiosidad, hasta llegar al momento redundante en el cual me leía a mi mismo leyendo aquel misterioso libro. En ese punto la angustia y el pánico no me dejaron continuar : tan sólo me faltaban tres páginas para completar la lectura.
¿Realmente sería posible contar el resto de mi vida con tan pocos párrafos?
¿Tal vez ese libro representaba mi sentencia de muerte?

He tardado varios días en tomar una decisión; en un principio mi pensamiento se bloqueó, después pensé que quizás el libro no me afectaría si no completaba su lectura, pero finalmente he decidido acabarlo y luchar por cambiar las páginas con las cuales el destino me condena.

Las dos siguientes páginas me han llevado por un fiel reflejo de lo que han sido para mí estos últimos días, mis pensamientos y temores, mis lágrimas y mis noches sin dormir. Finalmente ya sólo me queda pasar a la última de las páginas; el sudor cae por mi frente, siento como los dedos de la mano se me agarrotan, a duras penas consiguen girar la hoja para que pueda leer: “Continuará....”

Licencia de Autor