Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viajes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viajes. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de juliol del 2010

El captaire de Munic

Català Español  
Es deia Jens, però feia molts, molts anys que ningú li deia per aquest nom. Realment ningú li deia per cap nom.
Gairebé tota la gent amb què es creuava pensava que estava boig, i segurament tenien raó. Es passava tot l'estiu buscant flors pels parcs de Munic, les recollia i les guardava en una bossa de plàstic. A les tardes s'asseia en un banc i començava a confeccionar senzills però preciosos rams amb totes aquelles flors. Quan ja no li quedaven més flors, començava a repartir els rams per les estàtues del Viktualen Markt, plaça del centre de Munic famosa pel seu mercat, pel seu jardí de cervesa (biergarten) i també per les estàtues d'actors i músics que es reparteixen per tota la plaça. Jens anava deixant els seus rams en cadascuna de les estàtues de dones d'aquella plaça. Sempre li sobraven tres rams, els més bonics.
El primer d'aquests rams l'hi regalava a la cambrera del jardí de cervesa que cada dia li convidava a una gerra de cervesa rossa i a un breze. Aquesta era el sopar de Jens des de feia molt de temps: cervesa i pa salat.
El segon dels rams l'hi regalava a la dependenta d'una llibreria que de tant en tant li regalava algun llibre. Els seus preferits eren els llibres de poesia, li encantava llegir poemes que reflectissin la bellesa de les coses, de l'amor, però també els crítics amb la societat.
El tercer dels rams, el més bonic de tots, sempre el reservava per a una bella violinista que s'ubicava cada vespre a la Wein Strasse, pel darrere del Neue Radhaus, el nou ajuntament. El seu violí omplia d'encant aquell carrer, sorprenentment silenciós per ser un carrer ple de terrasses de bars. Tothom es quedava abstret amb les melodies tocades magistralment per aquella noia de poc més de vint anys. Jens s'acostava sempre sense dir res, i al costat de la funda del violí, on la gent llençava les monedes, deixava el seu ram i s'allunyava. Mai parlava amb ella, sempre arribava i se n'anava mentre la jove tocava. Ella ni tan sols sabia per què li regalava aquell ram, ja que el captaire pràcticament no es parava a escoltar la música.
Sempre era igual, fins que un bon dia, la cambrera del biergarten es va sorprendre de que arribés la nit i el captaire no s'hagués presentat per la taverna amb el seu ram. La dependenta de la llibreria va tornar a posar en el seu prestatge el llibre de poemes que pensava regalar al vell. Les estàtues femenines del Viktualen Markt es van quedar sense flors per primera vegada en molt de temps, fins i tot es podia comprovar com els seus petris rostres mostraven una tristesa inusual.
Aquella mateixa tarda, en caure la nit, la jove violinista de la Wein Strasse va acabar la seva actuació al carrer amb una peça tan trist que a tots els que la van sentir se'ls va entristir el cor. Tot aquell que s'acostava a deixar-li unes monedes podia observar les llàgrimes que queien dels ulls de la noia.
El captaire va desaparèixer de cop i no va tornar a aparèixer mai més en les seves vides, Munic l'havia perdut per sempre, però es va mantenir en el record d'aquelles que encara esperaven cada dia el seu ram de flors.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Los niños del mar

Este camino está bastante mejor ahora que la primera vez que lo atravesamos. O quizás es porque Dio conduce mejor, todo es posible. Marc está enfrascado en sus pensamientos, todo ancho en los asientos traseros del todoterreno. Yo voy delante, junto a Dio, nerviosa por averiguar lo que nos encontraremos al llegar a nuestro destino.


Hace unos diez años los tres estábamos en Pomene, al sur de Mozambique, disfrutando de unos días de relax antes de continuar nuestro viaje por el país. El día que los conocimos nos dirigíamos tranquilamente hacia el hotel de cinco estrellas que había quedado abandonado durante la terrible guerra civil de los setenta. A medio camino nos habíamos parado a hacer un baño en las cristalinas aguas del océano Índico. Estábamos en una playa paradisíaca de arenas blancas y aguas turquesas, cocoteros y ningún turista, excepto nosotros.
Jugábamos en el agua cuando Dio se fijó en un par de niños que nos observaban sentados en la arena. Por mucho que nuestro amigo mozambiqueño intentó convencerlos para que se nos unieran en el agua ellos no quisieron, les daba miedo el mar. Gracias a Dio, que hablaba un dialecto muy parecido, nos pudimos comunicar con ellos. Jefferson y Joseph, esos eran sus nombres, eran de un pueblo a tres horas caminando de allí. Tenían 12 y 10 años respectivamente. Sus padres eran pescadores, como casi todos en su aldea, por lo que no entendimos que le tuvieran tanto miedo al agua. Pronto perdieron el interés en nuestras preguntas y lo focalizaron en mi cámara fotográfica. Me pidieron que les hiciera fotos, y yo acepté de buen grado.
Comenzaron a hacer piruetas en la arena; con cada foto que yo les hacía, ellos venían corriendo para ver su imagen en el display de la cámara. Cuando se cansaron de hacer piruetas, Marc y yo nos pusimos a dibujar nuestros nombres en la arena y les animamos a jugar con nosotros, pero vimos como se quedaban callados y rechazaban el juego; no sabían escribir y creo que les daba vergüenza admitirlo, nos dimos cuenta que habíamos metido la pata hasta el fondo y nos sentimos bastante mal por ello. De todos modos, no tardaron en recuperar la sonrisa, sobre todo cuando les pedimos si sabían donde podíamos comprar comida. Nos condujeron hasta una chica que recogía cocos y los abría con un machete; los cocos eran buenísimos y refrescantes, todos disfrutamos comiéndolos. Por la tarde, los niños nos acompañaron hasta el hotel abandonado, al que llegamos entre juego y juego. Jefferson me cogía la mano todo el tiempo, era un niño muy agradable, mientras que Joseph era algo más reservado, pero a ambos les cogí mucho cariño en el poco tiempo que estuvimos juntos . Cuando empezaba a oscurecer llegó el duro momento de despedirnos de ellos. Los niños no pudieron disimular su tristeza y yo tampoco pude evitar las lágrimas. Tenía la amarga sensación, seguramente egocéntrica, que, en el momento que nosotros nos fuéramos, esos niños iban a volver a una existencia triste y desamparada. Hubiera deseado poder llevármelos conmigo y tratar de darles un futuro que yo creía mejor para ellos, pero quién era yo para juzgar qué era lo mejor para esos chicos .
- No llores, Mireia. Durante el viaje tendrás que sufrir esta situación unas cuantas veces, así que mejor que empieces a hacer fuerte el corazón. No puedes salvar a todo aquel que tú creas frágil.
Las palabras de Dio no me ayudaron nada. Me costaba pensar que ese era el mundo en el que Jefferson y Joseph vivían, y que a su manera eran felices. Marc y Dio intentaron alegrar un poco a los chicos regalándoles sendas gorras promocionales que llevaban y estos se fueron un poco menos tristes. Dijeron unas palabras a Dio y éste les contestó.
- ¿Qué te han preguntado? - Le inquirió Marc.
- Querían saber a qué hora salíamos mañana, quieren volver a despedirse. Les he dicho que a las ocho, lo bastante pronto como para quitarles las ganas de venir y evitarnos todos el mal trago.
Al día siguiente nos levantamos más tarde de lo esperado y, a las nueve de la mañana, cuando salíamos con nuestra ranchera del recinto del hotel, nos encontramos a los dos niños que nos esperaban sentados a un lado del camino. Jefferson y Joseph se habían levantado a las cinco de la mañana para caminar tres horas y poder llegar a Pomene a las ocho, por lo que los pobres niños llevaban una hora esperándonos allí sentados. Pero aún mayor fue la sorpresa de ver que en sus manos llevaban dinero y naranjas que les habían dado sus padres para que nos pagasen las gorras que les habíamos regalado el día anterior. Tanto Marc como yo nos quedamos de una pieza, otra vez las lágrimas acudieron a mi rostro, esta vez por la admiración que sentía por ellos y por esa gente, tan humilde y honesta. Pude comprobar que, esta vez, Marc también se dejaba llevar por la emoción. Rechazamos el dinero pero sí les aceptamos las naranjas. Decidimos subirlos al coche con nosotros y llevarlos a su poblado. Se pasaron todo el camino riendo con nosotros, estaban muy cariñosos. Al llegar a su aldea les hicimos nuevos regalos: una camiseta para Jefferson, y unos pantalones a Joseph, pues los que llevaba estaban muy viejos. Otra vez pasamos por el mal momento de una nueva despedida, lo que Dio quería evitar el día anterior. Inconscientemente y dejándonos llevar por la emoción, les prometimos volver algún día....


Acabamos de llegar al poblado. Creo que ha sido una locura, es imposible que nosotros los conozcamos, y menos que ellos se acuerden de nosotros. Damos una vuelta por el poblado y no los vemos. Dio acaba de ver una cabaña que le suena mucho, se acerca y pregunta si hay alguien dentro. Por la cortina que hace de puerta improvisada aparece una mujer de unos cuarenta años. Dio y ella dialogan un rato y al final él nos traduce su conversación:
- Joseph y Jefferson están trabajando, son pescadores. Hasta esta noche no volverán. Si queréis podemos esperar ...
- No, gracias, se nos haría demasiado tarde - contesto yo demasiado rápido, quizás llevada por el miedo de romper un viejo recuerdo- pídele si, por favor, ella les puede entregar estos regalos.
La mujer acepta los obsequios. Dio sigue traduciéndole:
- Dice que ambos chicos están bien de salud, fuertes y grandes. También dice que se acuerda de nosotros, que somos los chicos que les regalamos unas gorras y ropa a sus hijos. Nos está muy agradecida.
Mireia sonríe y agradece con un gesto las palabras de aquella humilde mujer.

Nos despedimos y volvemos a Pomene. Al día siguiente tenemos que volver a Maputo. Un sentimiento de decepción se mezcla con el de alivio, al ver que los chicos se encuentran bien.

Ya es de noche en Pomene, estamos al aire libre, al lado de nuestra cabaña, hablando los tres alrededor de una mesa a la luz de la luna cuando, de repente, escuchamos como alguien se acerca. Dos chicos negros se dirigen caminando tranquilamente hacia nosotros, llevan dos camisetas iguales, con una foto estampada de unos niños con nosotros tres; vemos que Jefferson y Joseph han estrenado nuestros regalos. Los cinco nos fundimos en un abrazo. Nos explican que la vida les va bien, trabajan para uno de los hombres más importantes de la zona, con el que cada día salen a pescar y casi siempre vuelven con las redes llenas. Están ahorrando para comprar una barca y así trabajar por su cuenta. Por cierto, nos aseguran que nuestro primer encuentro los animó a aprender a leer y a escribir en la escuela de su pueblo. Este aprendizaje es complicado en Mozambique pues los libros son muy caros, todos vienen de Portugal, y el precio se dispara en comparación al que tienen en el país de origen. Normalmente hay un libro por cada dos escolares, y al final de curso, este libro se guardará para los nuevos alumnos. Recuerdo que en nuestro primer viaje nos encontramos con un profesor, el único en su poblado, que no cobraba su sueldo desde hacía meses. Su escuela estaba tan saturada que se había visto obligado a limitar la estancia de los niños en ésta a un máximo de dos años. La situación en diez años no ha mejorado mucho. Jefferson y Joseph han tenido que poner mucho esfuerzo por su parte para poder aprender.
Dio les ofrece colaborar con él en aquella región de Mozambique para la ONG ADANE, necesitan gente que pueda gestionar la ayuda para las escuelas en esa zona del país. Los chicos aceptan encantados y Dio les promete contactar con ellos pronto para organizar esta gestión.
Esta vez no es necesario que los llevemos a su pueblo pues les ha traído en una ranchera su jefe, dicen que es buena persona y les ayuda mucho. Les está esperando por lo que no se pueden quedar más tiempo con nosotros. Por fin podemos disfrutar de una despedida alegre, a pesar de que alguna lágrima se me escapa, pero estamos contentos al ver que nuestros niños ... bien, nuestros amigos, son hombres hechos a los que la vida les sonríe.

diumenge, 21 de febrer del 2010

ELS ULLS - LOS OJOS (2/2)

ANTERIOR

Català
_Español

En aquest moment, una mà m’agafa pel coll de la camisa amb violència, fent-me saltar cap enrere. Aquest nou personatge comença a escridassar-me en tailandès o en alguna altra llengua semblant, mentre em va allunyant a batzegades del night-club, on l'altre home ens observa perplex, sense entendre res, mentre retira la mà de l'americana i es torna lentament a la porta del local sense treure'ns l'ull.
A l'arribar a un lloc més tranquil, l'home baixet deixa de empènyer sense canviar el seu semblant enfadat.
- T'has tornat boig? , Vols que et facin un tret?
- I tu qui ets?
- El meu nom és Paco.
- Com és que et dius Paco si ets tailandès?
- És una llarga història. El meu veritable nom és tailandès, per descomptat, però pels turistes als que guio Paco és un nom més fàcil i a més m'agrada, així que tothom em diu així, fins i tot els meus amics tailandesos.
- I per què apareixes ara de sobte?, T'he estat esperant tota la tarda.
- Volia veure’t abans d'oferir-te la meva ajuda. Et porto seguint des de l'hotel, i el que he vist em fa creure que realment em necessites.
- I segons tu, què hauríem de fer?
- Dóna'm la foto i deixa'm que investigui amb les meves pròpies fonts. Les putes no t’ajudaran, tenen molta por, i els seus xulos són molt perillosos. El tipus que estava a punt de fotre’t un tret és xinès. Xinesos, indis i russos controlen juntament amb els tailandesos el negoci de la prostitució. Aquí arriben putes de tots els països, hi ha negoci per a totes elles, fins i tot per als papallones, ¡odio els papallones!. Però el que odio més és que prostitueixin nens i nenes. Això abans no passava, fins que van arribar els xinesos i els russos. Però si no fos pels farangs - estrangers- occidentals ningú traficaria amb nens. La culpa és de la gent dels vostres països que busquen tenir sexe amb nens. Demà sabrem on és la nena. Quedem a les set del matí a la recepció de l'hotel.
- Vols dir que demà a les set ja sabràs on és?
- És clar.
- Però si aquesta ciutat és immensa, i només falten nou hores. Com vols trobar-la en tan poc temps?
- Ja t'ho he dit, tinc contactes. Per cert, necessito diners per avançat.
- Quant vols?
- Cinc mil baths
- Però si això són més de cent euros! - Càlcul mentalment
- Sí, els necessito si vols la informació.
- Està bé
Trec els diners de la cartera i li pago. Després, el tailandès desapareix pel mateix carrer on m'acaba de salvar la vida. Torno a l'hotel sense saber si puc confiar en aquell home, encara que, d'altra banda, m'ha salvat el coll, oi?. Una sensació contradictòria em recorre fins quedar-me adormit.
A les set en punt del matí, Paco és a la recepció.
- Bon dia, com has dormit?
- Bé, gràcies. Tens la informació?
- Sí, la nena està en un local il·legal, on només es pot accedir si ets client VIP d'un altre club molt famós de Patpong.
- Com t'has assabentat d'això?, Sembla una informació bastant secreta.
- Ho és, però amb diners i preguntant a les persones correctes, et pots assabentar de tot a Bangkok.
- Saps si està bé?
- Et refereixes a si l'han violat?
- No només això, també si està bé de salut.
- Això segur, als nens els cuiden bé, són la seva inversió. Però no et puc dir si ja l'han venut a algun client. Si fa poc que ha arribat segurament encara l'estiguin subhastant entre els millors clients. El que més pagui tindrà la seva virginitat.
La idea que una nena de nou anys es vegi obligada a tenir relacions sexuals amb tipus d'aquesta mena em regira els budells.
- Com podem entrar en aquest antre?
- Ja he solucionat aquest problema. Ha estat difícil, no ens podem fer passar per clients perquè són ells els que decideixen qui pot accedir als nens, però conec a un treballador del lloc que per tres mil baths ens deixarà la porta del darrere del local oberta. No és segur doncs aquest home ens podria vendre també als seus caps, però tinc la sensació que a ell tampoc li agrada que es trafiqui amb nens, així que crec que podem confiar en ell. M'ha dit que no sap on amaguen als nens ni quants són, però està segur que són allà, perquè aquest és l'objectiu d'aquell lloc. Si no m'equivoco, disposaran d'un soterrani on descansaran pels matins. Nosaltres anirem a les tres de la tarda. En principi, m'ha dit que a aquella hora no hi ha ningú, ja que els proxenetes arriben al caure la nit, poc abans d'obrir el negoci als clients.
- Això sona molt perillós.
- Ho és, però tranquil, no et deixaré sol.
La veritat és que les paraules d'en Paco no em tranquil·litzen massa, em veig ficat en una teranyina de la qual no puc escapar. La situació es descontrola, però no hi ha marxa enrere. Començo a notar un cert malestar d'estómac a causa de la tensió del moment.
- I si anem a la policia?
- Està comprada. Com l'exèrcit. Fan els ulls grossos i es porten molts diners per això. Això sí, tampoc els ajudaran a recuperar-la en el moment que nosaltres l'haguem rescatat, no prendran partit per cap bàndol. Però tampoc sé com la trauràs del país. I si ho aconsegueixes, t'has parat a pensar que si la tornes als seus pares aquests la tornaran a vendre per treure més diners?
La veritat és que no havia pensat en res d'això. Em calia un pla pel cas que el rescat tingués èxit, però ... perquè pensar en això si rescatar-la és gairebé impossible? Mentre el desànim em comença a vèncer, en Paco m'intenta animar.
- Tranquil, ja se'ns acudirà alguna cosa quan la nena sigui amb nosaltres ... si això passa, és clar.
Una altra vegada, les seves paraules em deixen gairebé pitjor.


A les tres de la tarda, arribem a la porta d'una casa privada. No hi ha cap indici de que es tracti d'un prostíbul, però es suposa que això és el que volen, un local que passi desapercebut. A l'envoltar la casa donem amb unes escales que baixen cap a una altra porta gairebé oculta de les mirades curioses. Ens acostem, l'empenyem suaument ... està oberta.
Entrem a la casa sigilosament. No volem pensar en el perill que correm, només ens concentrem en la nostra recerca, i després, que el destí reparti sort.
No sembla haver ningú, encara que hi ha clars signes que la casa està habitada. Segurament, els proxenetes habiten aquesta part de la casa, mentre que els nens, amb tota probabilitat, són amagats en un soterrani al qual s'ha d'accedir per alguna trapa. Després d'uns minuts buscant, trobem una trapa sota d'una catifa: una vegada oberta, baixem per una escala a les fosques, sentim unes veus endormiscades que s'interroguen entre elles. En Paco aconsegueix accionar un interruptor i una imatge depriment arriba als nostres ulls: dotze nens i nenes dormint sobre estoretes. Són molt petits, entre vuit i dotze anys. Tots els nens s'incorporen i miren als estranys que acaben d'entrar. No hi ha por en els seus ulls, només curiositat. Jo em trobo en estat de xoc, el moment de la veritat ha arribat: I ara què? En Paco decideix prendre les regnes de la missió i comença a parlar als nens en tailandès, alguns d'ells l'entenen i li contesten a l'uníson, encara que amb veus tímides. Jo acabo de trobar la Mai, està fregant-se els ulls, com si despertés d'un profund son.
- Paco, és aquí!
Paco es troba interrogant amb especial atenció a un dels nens. Gairebé sense pensar, em contesta.
- Molt bé, ens els portem a tots.
- Podem fer-ho?
- No, clar que no!, Però ets capaç de deixar algun aquí?
Torno a mirar un per un a tots els nens. Tinc el cor compungit i les llàgrimes rellisquen per les meves galtes. En moments així preferiria estar mort a ser testimoni de la crueltat humana. S'ha de ser molt fort per poder mantenir el cap fred a situacions com aquesta ... i nosaltres som incapaços, ni tan sols en Paco, amb tots els seus anys d'experiència, té el coratge per emportar-se només a la Mai. De sobte, trec tota la ràbia del meu interior:
- Pels nostres collons! Ens els portem a tots!
- Doncs anem, no podem perdre temps!
Paco comença a donar ordres als nens, que ràpidament s'han espavilat i s'aixequen obeint al tailandès. En un parell de minuts ja estan al costat de la porta del carrer. Abans de sortir, en Paco fa un cop d'ull a l'exterior i, tot seguit, es dirigeix cap a mi.
- Agafa aquest paper, si alguna cosa surt malament ens veiem en aquesta direcció. És la casa del meu amic en Khao. En el cas que ens segueixin, ens separarem. Tu et portaries a la Mai i als nens que no són tailandesos, mentre jo em portaria a la resta.
Els dos adults i els dotze nens sortim de la casa i caminem com si es tractés de l'excursió d'una escola, tots agrupats, al principi ràpid, però relaxant la marxa tal com ens anem allunyant del prostíbul. En Paco i jo, però, no ens relaxem, mirem en totes les direccions, sabent que la màfia xinesa té llargs tentacles. Sens dubte, la casa no es troba vigilada ja que no poden imaginar que algú els gosi desafiar. Si ens atrapessin, el càstig seria terrible.
Aconseguim arribar a casa de Khao sense problemes. Ningú s'ha fixat en nosaltres, o si més no, aquesta és la sensació que ens ha donat. En Khao, un ancià d'un vuitanta anys, ens allotja sense fer preguntes, es tracta d'un bon home castigat pels anys de dur treball. Tots els nens es posen a veure la televisió; jo observo com en Paco i en Khao comenten alguna cosa en tailandès mentre assenyalen a un dels nens rescatats, exactament al mateix que en Paco ha estat interrogant a la casa.
- Què passa, Paco?
En Paco em mira.
- Aquest nen és el fill d'una de les persones més influents de Bangkok, la mà dreta de l'alcalde de la ciutat. El vaig reconèixer a la casa perquè la seva foto va sortir als diaris fa dues setmanes, quan es va dir que algú l'havia segrestat. En els baixos fons de la ciutat es comentava que la màfia xinesa l'havia capturat per donar un escarment al seu pare. Aquest nen ens pot ser clau per solucionar els nostres problemes. Deixa'm que aquesta tarda faci unes gestions a veure com puc portar el tema.
En Paco triga unes hores a tornar, ja és gairebé de matinada, els nens dormen tranquils al terra del menjador de la casa d'en Khao, tots junts.
- He arribat a un acord amb les autoritats. Demà recolliran els nens i es faran càrrec d'ells.
- ¿Què els passarà?
- Els que siguin del país i se'ls pugui tornar als seus pares, tornaran amb ells. A la resta els ingressaran en un orfenat.
- A la Mai també?
- Sí
Jo ja m'imaginava que una cosa així podia passar, així que llanço un atac a la desesperada:
- No els donaré a la Mai. Vull adoptar-la.
En Paco sembla desconcertat.
- Això ho has parlat amb la teva dona?
- No, però segur que hi estarà d'acord - encara que jo sé que segurament no serà així, però no puc deixar la nena en un orfenat, és gairebé com deixar-la en el bordell, el seu futur seria el mateix, acabaria al Patpong en un parell d'anys.
El Paco es queda pensatiu fins a llançar un sospir de resignació.
- Està bé, crec que puc arribar a un acord amb les autoritats perquè es pugui tramitar l'adopció. De fet, ens han d'estar molt agraïts per fer-ne la feina bruta. Saben que ara, nosaltres som el primer objectiu de la màfia xinesa, i que no pararan fins a donar-nos el nostre merescut.
Empaso saliva, em pensava que potser tornant a Barcelona estaria fora de perill de les temibles Triadas, però en el fons sé que la màfia xinesa voldrà fer-nos pagar la nostra gosadia per evitar que altres bandes li perdin el respecte ... era qüestió de temps.
L'adopció es tramita en un temps rècord, la Mai i jo hem continuat amagats a la casa d'en Khao, esperant el moment de poder sortir del país. En Paco ha tornat a casa seva, només parla amb nosaltres per telèfon.
Per fi arriba l'anhelat dia en que anem a agafar l'avió de tornada a Barcelona a l'aeroport internacional, tenia confiança que en Paco vingués a acomiadar-nos, però no és així. Poc abans d'embarcar, rebo un missatge seu sense cap text, només amb una foto. La imatge que veig en la meva pantalla és la del cap del guia tailandès sobre una taula, té els ulls en blanc. La màfia s'ha venjat d'ell. La ràbia i la por m'envaeixen. Seré jo el següent?




EPÍLEG


Ja han passat dos mesos des del meu retorn a Barcelona, i aquí estic, al barri de Gràcia, passejant al costat de la Mireia, tots dos agafats de la mà, mentre una nena asiàtica de nou anys ens segueix de prop, amb una nina als seus braços . La Mai encara no va a l'escola, però ja l'hem apuntat a un curs d'integració per a que vagi aprenent català i castellà. Pràcticament no ens podem comunicar amb ella, excepte per gestos, encara que, mica en mica, va aprenent paraules de la llengua dels seus pares adoptius ... nosaltres. La Mai parla molt poc, i somriu menys, encara que de tant en tant, algun nou descobriment, la fa riure amb ganes. Les proves mèdiques han confirmat que en cap moment va arribar a ser violada, per sort vaig arribar a temps per evitar-ho. No sabem quines experiències haurà hagut de patir, però esperem que amb el temps pugui oblidar i començar una nova vida en un món a priori més fàcil.
Mentre caminem per davant de la nena, un home de trets asiàtics, assegut en un banc, ens observa dissimuladament. Ens hauran trobat?

divendres, 19 de febrer del 2010

ELS ULLS - LOS OJOS (1/2)

* Foto cedida per M&M

Català Español
Han passat nou mesos des de que vaig fer aquesta instantània; nou mesos en els que m'havia oblidat completament d'ella ... fins que en Pep m'ha tornat de nou aquest moment.
- Te'n recordes de la nena de Laos a la que vas fer una foto espectacular?
- Mmm, recordo haver fet fotos molt maques a un grup de nens però no sé de quina nena parles exactament.
- Espera un moment, que la busco.
El meu amic havia guardat en una carpeta del seu portàtil les fotos que més li havien agradat d'entre totes les que Mireia i jo havíem penjat a la nostra web, durant la volta al món que havíem completat recentment.
- ¡Ostres!, És cert!, Quina mirada més impactant!. Si fins i tot em veig reflectit als seus ulls amb la càmera a les mans. Recordo que vam trobar aquests nens en un mercat de la zona del Bolaven, al sud de Laos.
Els ulls d'aquesta nena s'han quedat gravats al meu cap, i de forma incomprensible, m'he obsesionat amb la necessitat de sapiguer que és de la seva vida. Al final m'he vist obligat a proposar a la meva xicota la idea de viatjar de nou a Laos:
- Però Marc, estàs boig?, Com ens anirem ara que hem tornat a refer la nostra vida a Barcelona?
- Mireia, alguna cosa em diu que aquesta foto no ha aparegut de nou per casualitat. Porto uns quants dies pensant sobre el tema, i quelcom al meu cap m'obliga a tornar.
- Però a mi m'és impossible anar-me'n ara ... he tornat a la vida laboral, no és un bon moment per deixar-ho tot de nou.
- Et fa res llavors si vaig jo sol? Estaré allà el temps necessari per comprovar que tot va bé. Al cap i a la fi, el que em lliga a Barcelona no és important i ho puc reprendre quan torni. Et prometo no quedar-me allà ni un minut més del necessari.
La Mireia m'ha mirat desanimada, sap que res podrà aturar-me, i que si no em surto amb la meva em sentiré frustrat. No li queda més remei que permetre'm marxar.
Dues setmanes més tard, ja estic volant cap a Laos. Amb mi porto tan sols una motxilla, la meva càmera Reflex Digital i el meu Itouch, amb el que intentaré contactar amb la Mireia mentre estiguem separats. He tingut el temps just de comprar un bitllet d'avió, no tan barat com hauria desitjat i arreglar tots els assumptes burocràtics necessaris.
Després d'un vol llarg i pesat, amb escales a Londres i Bangkok, he arribat a Vientiane, la capital de la República Democràtica Popular de Laos. Sense perdre temps demano a un tuktuk que em porti a l'estació d'autobusos. A les deu de la nit ja m'he pujat a un autocar que em portarà fins a Pakse, al sud del país, en un viatge per carretera d'onze hores. Per sort, es tracta d'un autobús molt còmode que em permet dormir i recuperar forces.
A les nou del matí arribo a Pakse. Després d'un bon esmorzar, llogo una moto per continuar immediatament el meu trajecte cap a Bolaven, una zona selvàtica coneguda per la qualitat del seu cafè. Al migdia arribo a Sekong, el poble on hi havia fotografiat als nens. Avui no hi ha mercat i tot està molt més tranquil i buit. El primer que faig és buscar algú que conegui la nena de la foto. La tasca és difícil, ningú sembla identificar-la i, a més, la comunicació es fa difícil ja que la població local no parla anglès. Després d'un parell d'hores donant voltes pel poble, preguntant sense èxit a tot aquell que em trobo pel carrer, veig un nen que ràpidament identifico com un dels nens de les fotografies. Li ensenyo la foto de la nena i em contesta amb dues paraules, "Tad Lo", mentre assenyala en una direcció. Comprenc el que m'està intentant dir: la nena és del poble de Tad Lo, pel qual havia passat amb la moto poc abans.
En arribar a Tad Lo, repeteixo el mateix ritual: ensenyar a tot aquell que em trobo la foto de la nena, però ningú la coneix. Comença a fer-se fosc i això em recorda que he d'anar a buscar allotjament a la Guesthouse on vaig allotjar-me fa gairebé any. Quan arribo a la casa d'hostes, aprofito per interrogar la propietària de l'establiment per la nena de la foto. La dona assegura no conèixer-la, però em fa la sensació que amaga alguna cosa, sembla sentir-se incòmoda després de la seva amabilitat inicial. Un pensament horrible em travessa de cop, i se m'acut una idea.


Al matí, em dirigeixo a Paksong, allí es troba una delegació australiana d'Oxfam, l'ONG per a la qual jo havia treballat temps enrere, i que en aquesta zona ajuda al desenvolupament de les poblacions locals mitjançant el comerç just del cafè.
- Sento dir-te que segurament aquesta nena en aquests moments estigui a Bangkok.
En Jerry era una de les persones que més temps portaven treballant a la zona per Oxfam, i les seves paraules han acabat amb les meves esperances de trobar a la nena.
- Però si no ha d'arribar ni als deu anys!
- Les famílies pobres venen als seus nens per uns cent euros a la màfia xinesa, que suborna a la policia per que faci els ulls grossos en el tràfic de persones, tal com fan amb el tràfic de drogues. En pocs dies, aquesta nena estarà treballant en algun bordell de Bangkok per a turistes.


En Jerry m'acompanya fins a Tad Lo, i allà tornem a interrogar la propietària del Guesthouse, no deixem de pressionar-la amb amenaces, amb precs, una altra vegada amb amenaces, fins que la dona, al final, confessa: els xinesos arriben a Tad lo un cop cada tres mesos, comprant nens per treballar a Tailàndia, i es queden a dormir a la Guesthouse. La nena en qüestió es diu Mai i té nou anys. El pare de la Mai és un comerciant arruïnat de l'ètnia hmong, i li havia demanat a la propietària del Guesthouse que, quan vingueren els xinesos, els digués que ell estava disposat a vendre la seva filla. Se l'havien portat tot just la setmana passada.
Veient el desànim a la meva cara, en Jerry intenta ajudar-me.
- Marc, no sé fins on estàs disposat a arribar, però si vols seguir endavant, conec un home a Bangkok que et pot ajudar. Es tracta d'un guia turístic local que parla anglès i espanyol, i que coneix molt bé l'ambient nocturn d'aquesta ciutat, es podria dir que és un client assidu, encara que rebutja per complet el tràfic de nens i estaria disposat a ajudar-te ... per diners.
- Em podries posar en contacte amb ell?
- Per descomptat, avui mateix li dic, estic segur que no posarà cap inconvenient a ajudar-te. Has de partir ràpidament. Espero que tinguis molta sort, però vés amb compte, les màfies xineses són molt perilloses, no dubtaran si han de triar entre la teva vida i els seus negocis. No facis res sense l'ajuda del nostre contacte.
- Per cert, com es diu?
- Paco
- Com?


Patpong és el centre neuràlgic del turisme sexual al sud-est asiàtic, on cada any arriben milers de joves d'ambdós sexes per treballar en la prostitució, la majoria nens convertits en esclaus sexuals. A poca distància d'aquest mercat humà es troba l'hotel Narai, en Silom Street, en el que m'he allotjat a la meva arribada a Bangkok. He estat tota la nit viatjant, primer de Tad Lo a Pakse, on he tornat la moto de lloguer i he agafat un autobús que ha creuat la frontera entre Laos i Tailàndia, fins arribar a Bangkok. Abans d'acomiadar-me d'en Jerry, aquest m'ha informat que el seu contacte m'havia reservat habitació a la ciutat.
- Quan es reunirà en Paco amb mi?
- M'ha dit que ara mateix està a Chiang Mai, però que aquesta nit es torna a Bangkok, de manera que demà es podrà passar a buscar-te per l'hotel, segurament a la tarda. Té el teu número de mòbil, així que no et preocupis, es posarà en contacte amb tu quant li sigui possible.
Aprofito el temps lliure a la capital de Tailàndia per fer una mica de turisme i posar-me en contacte amb la Mireia.
- Hola maca, et truco des de Bangkok.
- I què fas allà?
- Pensem que la nena, que es diu Mai, va ser comprada als seus pares per la màfia xinesa, i que l'han portat a Bangkok per explotar-la sexualment.
- Déu meu!, Marc, on t'estàs ficant?, Això sona molt perillós.
- Tranquil·la, m'estan ajudant, tot està sota control - menteixo
- Qui t'ajuda?
- Bé, es tracta d'un guia tailandès molt professional, encara no el conec, però m'ho han recomanat els col.legues d'Oxfam.
- M 'agradaria ser-hi amb tu. Si em necessites ...
- No, no, de debò. Tot està sota control. - Torno a mentir


El mòbil no ha sonat en tot el dia, ni rastre d'en Paco; començo a posar-me nerviós. Es fa fosc, així que decideixo sortir a investigar pel meu compte. Mentre surto de l'hotel, no veig l'home asiàtic d'uns cinquanta anys, baixet, amb bigoti i una mica de sobrepès, que s'ha aixecat del sofà de la recepció i surt darrere meu.
Després de caminar uns cinc minuts arribo a Patpong. Les prostitutes esperen, d'empeus o assegudes, que algun turista s'apropi a elles. Tot el carrer està ple de dones i travestis que ofereixen sexe a bon preu. No hi ha ni rastre de nens o nenes, els night-clubs els amaguen, encara que tothom sap que són allà dins, només cal demanar-los amb un feix de bitllets a la mà.
Trec la foto de la Mai i inconscientment em poso a preguntar a algunes prostitutes, que primer s'acosten a mi, pensant que sóc un client potencial, però al veure que començo a fer preguntes s'allunyen ràpidament sense dir ni tan sols adéu, semblen atemorides. De sobte, un home surt d'un local i s'encamina cap a mi amb pas decidit i cara de pocs amics, mentre jo, en la meva completa ingenuïtat, em disposo a ensenyar-li la foto.
L'home es fica la mà en l'americana, mentre mira al seu voltant, el meu cor s'accelera en adonar-me'n massa tard que la meva vida corre perill...
DESENLLAÇ

diumenge, 7 de febrer del 2010

El Regreso


Cerró los ojos un par de segundos...y de nuevo los abrió. Deseaba ver aquella ciudad de una forma diferente, libre de los prejuicios de su memoria. Sentimientos contradictorios le embargaban cuando pensaba en Dublín.
En su anterior visita, los primeros días habían sido especialmente difíciles, aunque en muchas ocasiones se encontró con ejemplos de la bondad de la buena gente irlandesa. Siempre recuerda que, nada más salir con su pareja del aeropuerto de Dublín, el coche del alquiler les había dejado tirados literalmente, en medio de una carretera. La primera sorpresa de ese incidente había sido ver que nadie les pitaba, todo el mundo aceptaba esa situación como un pequeño golpe de mala suerte, causado seguramente por Murphy -lógico, pues allí Murphy jugaba en casa-. La segunda sorpresa fue ver a la conductora del vehículo de detrás de ellos, salir del coche para echarles una mano. Primero, ella y su padre les habían ayudado a apartar el coche del medio de la vía; segundo, se ofreció a llamar a la compañía de alquiler para pedirles una grua e indicarles la situación exacta del coche averiado. Por muchos años que viviera, Sandra nunca olvidaría aquel gesto desinteresado y completamente espontaneo.
Pero la sociedad dublinesa también tenía sus claroscuros. Los jóvenes, de caras pálidas, precoces en el consumo de alcohol y drogas; la imposiblidad de abortar provocaba que hubiera una gran cantidad de embarazos no deseados de jovenes adolescentes, a las que se veía por la calle, aún con caras de niñas, jugando a ser madres, casadas con maridos a los que no sabían si alguna vez habían amado. Las apuestas, los deportes televisados y el alcohol eran la válvula de escape de la sociedad adulta, mientras los ancianos se refugiaban en la poderosa iglesia.
Sin embargo, con las semanas, Sandra se había ido adaptando al ritmo de vida y a las costumbres lugareñas. Sus amigos Jon y Graham le habían ayudado a integrarse en la ciudad.
Ahora, mientras recorría el último kilómetro de trayecto entre el aeropuerto y O'Connell Street, pensaba en las ganas que tenía de volver a ver esa ciudad que fuera la suya ocho años antes.
En la parada de autobús le esperaba Graham. Jon se había marchado de Dublín hacía ya un par de años, él ahora disfrutaba de su vida relajada y contemplativa en la Gran Manzana.
Graham era un chico de mente privilegiada y aficiones arriesgadas, rayando la locura, una especie de genio incomprendido que aún no había encontrado su lugar en este mundo, y quizás nunca llegara a encontrarlo. Al bajar Sandra del autobús le dio dos besos y la miró fijamente, comparando ese rostro del presente con el rostro que llevaba idealizando en su mente durante ocho años. No había cambiado mucho, tan sólo las incipientes arrugas alrededor de sus ojos delataban los años pasados.
- Hola Sandra
- Hola Graham, How are you?
- Bien. ¿Y tú?
Sandra observó a su amigo. Parecía que los años no pasasen para ese “baby-face” de ojos azules. Graham la acompañó hasta el Bed and Breakfast que había cogido para ese fin de semana.
- ¿Qué te “gusta” hacer?
- Tengo muchas ganas de ir al Organic Market, aprovechando que es sábado. Me encantaba ir allí con Jon.
- Ok, let's go so!.
Dirigieron sus pasos hacia Temple Bar, en una de sus plazas se ubicaba todos los sábados por la mañana el Organic Market. A Sandra le encantaba pasear entre las diferentes paradas del mercado, ver los productos, probar alguno de ellos. Comieron unos burritos orgánicos y luego fueron a dar una vuelta por la ciudad. Sus pasos les llevaron al Trinity College, dónde Graham y ella se habían conocido mediante anuncios de intercambio lingüístico que la gente dejaba en los paneles informativos de aquella universidad. Graham tenía una pequeña base de castellano, que había adquirido viviendo en Barcelona, mientras trabajaba en un pub irlandés de las Ramblas. En verdad, le importaba poco aprender castellano, símplemente le servía de excusa para conocer gente, sobretodo del sexo opuesto.
- ¿Aún sigues quedando con chicas para conversar en castellano?
- ¡Oh, no!, hace ya mucho tiempo que no lo hago. Pero yo no sólo quedaba con chicas.
- ¿Cómo que no?, ¿con cuantos chicos quedaste para conversar?
- mmm, quizás uno o ninguno.
Sandra soltó una carcajada. Estaba feliz, aunque echaba de menos la presencia de más personas queridas. Allí no estaba Jon....ni José. Sí estaba Molly Malone, o al menos su estatua, mirándoles mientras aguantaba su carreta.
El camino por Grafton Street les lleva hasta el parque de Saint Stephen's Green. Sandra rememora la escena inicial de la película Once, cuando en ese mismo parque, le intentan robar la guitarra al protagonista principal. Recuerda que al ver esa película le vinieron muchas ganas de volver a Dublin, pero aún así, ha tenido que esperar varios años más para poder hacerlo. Como si le estuviese leyendo la mente, de repente, Graham comienza a silbar la canción principal de la película, Sandra le mira y sonríe, con un poco de nostalgia.
- Me gustaría volver a dar un paseo por el Liffey.
- Come on!
El Ha'Penny Bridge, el puente más simbólico de Dublín, volvía a saludar a Sandra después de tanto tiempo. Como no, parece que sean los mismos mendigos de siempre los que se apalancan en el suelo del puente pidiendo a todo aquel que cruza el río Liffey. Honran el nombre del puente, que hace referencia al peaje de medio penique que debían pagar los que querían cruzarlo tiempos atrás.
Pasean en silencio, Graham nunca ha destacado por hablar demasiado. El camino les lleva lejos, hasta el Phoenix Park, por el que llegan hasta el monumento a Wellington. Otra vez Sandra rememora la vez que visitó ese parque con José. Y otra vez Graham le lee la mente.
- ¿Lo echas de menos?
- Cada día más.
El sol comienza a estar demasiado bajo y deciden volver al centro en tranvía. Ya es de noche cuando regresan a O'Connell Street.
- Vamos Graham, te invito a una pinta.
- ¿Estás tú segura que podrás beber una pinta entera?
- Absolut'ly, como decía Jon.
Tranquilamente, se dirigen a Temple Bar, mientras observan como las chicas de la ciudad se disponen a salir de de fiesta con sus minifaldas y sus blusas escotadas mostrando alegremente sus carnes sonrosadas. Sandra siente frío sólo de verlas.
Mientras toman sus pintas ambos hablan un poco de su vida. Graham le dice que cada vez está más cerca de su sueño de ser dibujante profesional, algunas galerías se han fijado en sus dibujos; por fin sus padres comienzan a confiar en él. Hacía un par de años que había conseguido dejar las drogas definitivamente, la desintoxicación no fue fácil.
Ni Sandra ni Graham se han dado cuenta de que alguien les está observando. Alguien que no ha olvidado a Sandra aún después de tantos años.
- Voy al lavabo. La cerveza ya quiere salir.
- Ok
Nada más salir del lavabo, Sandra siente que alguien le está agarrando entre la multitud.
- You! Fucking bitch! Do you remember me? You owe me money.
Después del inicial desconcierto, rápidamente Sandra recuerda a Oliver, su antiguo landlord, es decir, el casero de la casa donde estuvo viviendo casi tres meses. Sandra se fue sin pagarle considerando que ya estaba pagado todo con la fianza que le había dado al entrar a vivir en la casa. Estaba claro que Oliver no pensaba lo mismo. Sandra consigue zafarse y correr hacia la salida del pub esquivando la gente. Oliver va detrás de ella. Sandra consigue llegar a la puerta, pero, nada más salir, Oliver le da alcance. Ambos forcejean hasta que, de repente, el irlandés cae al suelo. Graham le ha propinado un buen golpe en la cabeza, que, sin llegar a dejarle inconsciente, lo deja al borde del KO técnico.
- Hurry up!
Ambos corren para alejarse de la zona. Después de cinco minutos de carrera, ven que ya no es necesario correr más y se toman un buen rato para coger aire.
- Por cierto, Graham. ¿Tú has pagado las cervezas?
- No, ¿y tú?
- Tampoco. ¿Cómo querías que pagara?
Ambos se rien con ganas. Van a cenar a un italiano cercano al Ha'penny Bridge, y después Graham acompaña a Sandra hasta su B&B.
- Mañana, ¿a qué hora quedamos?
- Si quieres, podemos quedar ahora mismo. No hace falta que me marche.
- Lo siento Graham, quizás en otra ocasión podría aceptar tu invitación, pero hoy no es un buen día. La ciudad me ha traído a la memoria muchos recuerdos, y no estoy preparada para olvidarlos de golpe.
- Don't worry. Mañana a las nueve te vengo a buscar y vamos a desayunar.
Sandra se va a dormir. Antes de caer profundamente dormida, piensa en su antigua habitación en Fairview, en la casa de Oliver, en las tardes con Jon y Graham, en las coladas colgadas encima de los radiadores para que secase la ropa de una maldita vez, en su primer nórdico que había comprado con José, en la peor tos que había enganchado nunca, en su trabajo en aquel supermarket, y, en definitiva, en todas las experiencias que había podido recopilar en su primer viaje. Se alegra de haber vuelto.



Bookmark and Share

dilluns, 25 d’agost del 2008

El vell - El anciano


Català
Español_Français_English
 
Cau la nit damunt Sarajevo, acompanyant la neu que està començant a quallar sobre els carrers empedrats de Bascarcija, el barri antic de la ciutat. Aquí és on el Hamil té la seva botiga d'artesania que, com les dels seus veïns, és molt freqüentada pels turistes a l'estiu, i està pràcticament deserta a l'hivern, quan, irònicament, la ciutat és més bonica i té molt més a oferir als seus visitants. L'olor del cevapi impregna l'aire, i el so dels cisells dels artesans sobre el metall es barreja amb la crida a l'oració del muetzí des del minaret de la mesquita.
Hamil aprofita les últimes hores de treball per cisellar una tetera que pensa vendre a bon preu a algun turista àvid de souvenirs originals. Treballa amb precisió i esforç, cada dia es poden sentir des del carrer els seus cops acurats sobre la plata o qualsevol altre metall que li calgui gravar. Malgrat la seva aparent longevitat, no li tremola el pols i les seves mans són precises en cadascuna de les seves accions. És tot un artista donant forma o pintant qualsevol objecte.
Tan concentrat està en la seva feina que no s'adona que algú ha entrat a la botiga. El visitant es queda a l'ombra - cada vegada més creixent que es projecta en una de les cantonades de la botiga - observant treballar l'artesà. Passa una bona estona fins que en Hamil percep que no està sol, i sense ni tan sols alçar la vista diu:
- No ets benvinguda, Segadora de Vides.
- Ha estat difícil trobar-te, vell, et mous bé pel meu territori, hi eres tan a prop meu que ni tan sols et veia.
El vell aixeca la mirada buscant els ulls del seu visitant, però el que veu és l'ombra d'un rostre, l'ombra d'un cos, una ombra dins de l'ombra del capvespre a la seva botiga. En aquesta foscor es perfila una capa, una caputxa i una dalla.
- Com has aconseguit trobar-me?
- Durant segles t'he buscat entre els vius, fins a arribar a entendre que on millor et podies amagar era allà on jo feia les meves grans collites. Des de llavors he estat sempre després de la teva pista, pisándote els talons, i al final t'has demorat massa temps en aquest país, el suficient per donar-te caça. No pots estar fugint sempre, deixa que faci la meva feina i per fi podràs descansar eternament.
- Estava esgotat, i al final havia arribat a un lloc on em trobava bé, treballant en el que era la meva passió des de fa segles ... quant fa que em busques?, ja ni me'n recordo de quan vaig començar a fugir.
- Quan la pesta va assolar Barcelona al segle XIV. Com molts altres vas caure malalt, i fins i tot et van pujar a la carreta dels morts abans de que estiguessis mort. El meu error va ser que eres un altre de més entre milers, massa feina per a una sola dalla, de vegades passen aquestes coses, però normalment no trigo a rectificar els meus errors. Tu ets l'únic que ha aconseguit evitar-me durant tant de temps.
- Ara ho recordo, de sobte em vaig trobar sa i conscient entre una muntanya de cadàvers que estaven a punt de cremar, vaig sortir d'entre els cossos i vaig fugir abans que em tornessin a intentar cremar, aquesta vegada per bruixeria. Des d'aleshores no he deixat de canviar de llar, sempre buscant aquells llocs per on acabaves de passar delmant poblacions, ja fos per malalties o per guerres, imaginava que tu estaries massa embolicada en el teu treball com per veure'm.
- I ara, estàs preparat per rebre el cop de la meva dalla?
-Mai no s'està preparat, si la salut t'acompanya, com més vell ets més ganes tens de viure, te n'adones que tens més coses que oferir als altres. No, no vull morir. En aquest aspecte sóc un egoista, ho sé.
- Si et serveix de consol has de pensar que has de deixar lloc als nous, cadascun té el seu temps i el teu fa molt que va passar.
- I què m'espera a l'altre costat?
- Res
- ¿Res?. ¿Deixem d'existir així, sense més?
- I què esperaves?, Viure per sempre?, Ser un déu?. Ni tan sols jo sóc etern, desapareixeré en el mateix moment que la vida s'extingueixi de l'Univers; sense vida, la mort deixa d'existir, i pots creure, vell, que tinc ganes de que arribi aquest moment. En un moment estàs conscient i al segon després ja no existeixes, ni tan sols hi ha foscor ... de fet no hi ha RES.
- ¿I la reencarnació?
- És una mentida. Dona't compte que els mateixos budistes la menyspreen i desitgen que la seva ànima desaparegui com a unitat i s'uneixi a un tot. Tant se val com ho miris, l'ésser deixa de ser.
- Però si més no, tenen raó en l'existència dins d'un tot?
- Sí, però en aquest tot no hi ha ni rastre de cap ens unitari. Diguem que és un altre ens sense consciència d'existència.
- Així, que totes les religions ... mentida?
- Sí, només serveixen per esmolar la meva dalla i poder segar més vides a cada cop. De totes maneres ...
- De totes maneres?
- De tota manera, dic, ni tan sols jo sé què hi ha més enllà de l'univers, no sóc més que un altre ens que es mou entre les dimensions però que tampoc pot arribar a comprendre l'infinit, ja t'he dit que jo també sóc finit i per tant el meu coneixement només arriba a les dimensions de l'univers finit. Potser el teu desig egoista de ser etern pugui donar-se d'alguna manera que jo no arribo a comprendre, però dubto que hagi quelcom per sobre de l'univers que es pugui preocupar per ens tan absurds com vosaltres els humans. I ja està bé de xerrada!, Pensa en alguna cosa bonica abans de desaparèixer.
- Només se m'acut pensar en un somni que vaig tenir de petit, al cap i a la fi, els somnis tenen la mateixa validesa que la vida ja que no deixen de ser experiències que un ha visc ...
La nit ha caigut sobre Sarajevo. A Bascarcija ja només queda una botiga oberta. L'Emir s'acosta a preguntar-li al Hamil per què no ha tancat encara quan en entrar a la botiga del seu amic es troba a aquest amb la cara sobre la taula de treball. Li tanca els ulls mentre xiuxiueja una pregària a Al·là per l'ànima d'aquell que sempre va ser vell.

Licencia de Autor