dilluns, 30 de juny del 2014

Turgat: La leyenda jamás contada

Por la mañana me llegó el siguiente mensaje: "Mira este vídeo. Te vas a caer de espaldas"
No me atreví a verlo, sabiendo de quién venía sólo podía significar una cosa, que finalmente había sucedido aquello que yo llevaba años temiendo que ocurriese. Esperé a la noche, ya solo, para verlo. Por desgracia no me había equivocado, cinco años después de haber tenido la idea alguien me la había pisado. Me quedé chafado, tirado sobre el asiento con la vista fija en la pantalla del portátil.
Sumido en mis pensamientos, tardé en escuchar los pasos metálicos que sonaban a mi espalda.

- Tardaste demasiado.
- Necesitaba madurar la historia. Quería que fuese mi gran libro.
- Te tenías que haber dejado el alma en ese trabajo. En cambio le diste prioridad a otra historia menor. ¿Por qué?
- Porque soy novel, necesitaba probarme primero. No quería destrozar tu libro con mi falta de experiencia. Recuerda que ya hice una mini historia que no nos gustó a ninguno de los dos. Ambos estuvimos de acuerdo: la idea era buena, pero el nudo dejaba mucho que desear, incluso el desenlace. Nos recordaba demasiado a las chapuzas de Hollywood.
- Sabías que era la gran historia de tu vida, la obra que te podría haber catapultado al éxito.

Giré mi silla hasta quedarme frente a frente con mi visitante. Llevaba la armadura ligera con la que me lo imaginaba, ese rostro afilado, la mirada de acero incapaz de sentir piedad por nadie.

- Y tú te hubieses convertido en un personaje de leyenda. La referencia cuando se hablase de mí. "El escritor de Turgat", diría la gente.
- Aún puede ser así.
- Es imposible. No sólo nos han copiado la idea si no que además han despedazado el argumento. La historia que yo podría haber convertido en leyenda ellos la han vendido como un guión más, lleno de efectos especiales pero hueco de argumento. ¿Cómo quieres que ahora llegue yo diciendo que tengo la verdadera historia, parecida pero con matices mucho más complejos que los que muestra esa mierda de película para niños?
- Me tienes a mí. Yo no salgo en la película. Soy el hilo conductor con el que nadie cuenta.
- Pero los dos protagonistas principales son idénticos a la película. La gente creería que los he plagiado.
- Los imbéciles quizás sí. Pero si tú consigues dar a tus personajes la fuerza de la que carecen en la película a nadie le importará que sean iguales, los tuyos serán los genuinos, los originales, los que realmente tienen una vida detrás, una historia. Tú tienes la clave para hacernos inmortales.
- Es imposible, no tengo ese poder. Me falta experiencia.
- La experiencia se gana. Escucha, te han dado un golpe, muy duro, pero has tenido la suerte que te ha dado en el hombro. No es un golpe mortal, y lo mejor de todo es que ahora ya nadie se atreverá a dar otra nueva estocada. Tienes todo el tiempo del mundo para madurar la idea para darle un argumento tan creíble que hasta sirva de referencia en las clases de historia. Dale vida a tus personajes, mejor que eso, dales "una" vida. Que el lector tome partido por uno de ellos y odie al resto como si fuesen sus propios enemigos.
- ¿Y sí la gente piensa que no soy más que un plagiador?
- Tú sabes que no es así. Hace más de cinco años que sueñas conmigo, con mi vida, con la del resto de los personajes de tu historia. No puedes rendirte sólo porque unos capullos de Hollywood han tenido casualmente una idea parecida a la tuya. Lo que debes hacer es ponerte a trabajar ya en ello.
- Primero debo terminar mi primera novela, ya sabes, la que me sirve para experimentar.
- Acábala pero no te demores. Te lo advierto, si muero antes de nacer, tu morirás conmigo. Soy tu única oportunidad de ser inmortal. 

Turgat salió de la habitación volviendo a la oscuridad de mi mente. Volví a quedarme solo pensando en lo que mi creación me había dicho. Debía darle una credibilidad a mi guión, una fuerza, que incluso pudiese ser referencia en las clases de historia. Así será. Se lo debo a Turgat y a todos los fans que tiene aún antes de nacer. 

dijous, 26 de juny del 2014

El dia de la Revetlla

Avui no és un dia qualsevol, avui és el dia on celebrem la revetlla de Sant Joan, una de les festes més boniques de Catalunya. I a més, m’he demanat festa a la feina.
El dia comença perfecte, fa un matí assolellat i bufa una lleugera brisa de ponent, és l’escenari perfecte per córrer una miqueta abans de prendre un bany. Em trec la samarreta i començo a trotar cap al sud. Arribo fins a l’estació de Calella i torno; ja al primer quilòmetre estic fet pols, però no vull aturar-me doncs la Laia m’espera a la platja amb els seus avis, així que aguanto com puc fins arribar a la figuera al costat del txiringuito on sempre m’aturo per a fer els estiraments. Estic content d’haver aguantat sense deixar de córrer, i tot gràcies a la meva nena. Així que m’apunto que li dec una.
Arribant a la vora de la mar em trobo a la Laia amb els seus avis. Estan amb els peus a l’aigua, i la Laia molt contenta em diu “Quina mulladera!” Veig que només s’ha mullat els peus, però per a ella ja és un gran èxit atrevir-se a desafiar les onades amb l’aigua a l’alçada dels genolls. Li ofereixo vindre amb mi però no té cap intenció d’aventurar-se més enllà en aquell estrany entorn. Jo m’endinso i gaudeixo de l’aigua, freda i neta. Nedo unes quantes braçades i faig el mort sense preocupar-me de res; no hi ha ningú a prop meu, l’aigua m’envolta, em consumeix de fora a dins, sento com en xiuxiueja a cau d’orella, “dorm tranquil” em diu. Cants de sirenes dels que em desempallego amb dificultat, un altra cop penso en la Laia, que em deu esperar de nou.
 Torno a nedar fins a la platja. “Laia, vens al txiringuito a fer un cafè?” La Laia s’aixeca ràpid i em dona la mà. Ens adrecem cap al txiringuito evitant trepitjar les tovalloles que hi ha esteses a la sorra, mentre la Laia em pregunta si veurem al Fran, si anirem al Vaixell (un tobogan que li agrada molt a ella) i si es podrà netejar les cames a la dutxa. Finalment, es renta les cames a la dutxa, baixa pel tobogan del Vaixell però no veiem al Fran ni em prenc el cafè per que ella ja no té cap interès en anar-hi al txiringuito. Així que deu minuts després la retorno amb la seva mare i els seus avis i jo torno cap al meu cafè amb el meu e-book a la mà i dos euros a la butxaca del banyador. S’ha convertit en un hàbit això d’anar a fer el cafè amb gel al Tiaré a mig matí. No concep anar-hi a la platja i no passar pel txiringuito a fer el meu cafè. I si pot ser amb una bona lectura molt millor. M’assec a un lloc tranquil des del que puc mirar el mar quan aixeco la vista del llibre i m’endinso en la meva lectura. Avui començo llibre nou. Surto del “50-30 Historias para el camino” que estava tornant a llegir per a trobar els desagradables “gazapos post-publicació” i trio una lectura de la que he sentit parlar: L’estranger d’Albert Camus. La seva lectura em captura només començar doncs ràpidament em suggereix moltes idees per al meu llibre, fins i tot per alguns Retalls que tinc pendents d’escriure i que no vull demorar més. Passo una bona estona assegut a l’ombra, prenent el cafè fred i llegint. I, és clar, també mirant la mar i a la gent que acudeix a la platja com les mosques a la mel.
Mitja horeta després, amb les piles carregades d’energia positiva, torno amb la Laia. Ens anem d’aventura. Seiem al costat de l’aigua i comencem a cridar a la Sireneta i al seu pare. “Arieeeeeeel!”, “Posidoooooo”, “Guaita, allà hi són! Ah, no, tenen cames en lloc de cua, no poden ser ells”. Acabem tornant al txiringuito per a preguntar-li a la Georgina (el Fran no hi és encara) si l’Ariel i el Posidó han passat pel Tiaré a fer un cafè o un mojito. La Georgina ens diu que no, que encara no han passat per allà, però que quan vinguin els dirà que som a la platja, per si ens volen saludar. I un altre cop asseguts al costat de l’aigua acabem desafiant a les onades, llençant-les pedres. La mar s’encabrita i ens llença les seves onades cada cop més fortes, la Laia té una mica de por, però jo l’assec a sobre meu i continuem provocant la seva ira. “Laia, aquesta nit és la de les bruixes”, “Sí, les bruixes bones i les bruixes dolentes”. Li he ensenyat a la meva filla que al món hi ha bruixes bones i dolentes, dracs bons i dolents, Sant Jordis heroics però també de malvats, mares dolentes (com la de la Blancaneu) i mares bones com la seva.

- I aquesta nit tornarem a la platja per a llençar petards, les bombetes, fonts de llum,...
- I veurem la lluna!
- Sí Laia, la mateixa lluna que fa molt temps em vas ensenyar.

 Ara la Laia dorm la migdiadeta, mentre jo escric aquestes línies. El darrer record d’aquest matí és pel moment en el que tornàvem de la platja. Al passar al costat del txiringuito m’ha semblat veure una noia molt maca i el seu pare barbut, tots dos asseguts prenent un Mojito a l’ombra, descansant les seves cues sobre sendes cadires. La Laia m’ha mirat i una “O” de sorpresa s’ha dibuixat a la seva boca. Jo li he fet un gest de silenci i tots dos hem somrigut en secret. Avui serà la nit de la màgia, la nit de Sant Joan.

Licencia de Autor