divendres, 30 de maig de 2008

Historias de la puta mili (1)

CatalàEspañol

Eren les cinc de la matinada d'un dels darrers dies del setembre del 91, quan els anys encara eren de dues xifres, abans de l'efecte 2000. Ja ni tan sols recordo la data exacta, i això que era un dels dies més importants de la meva vida fins aquell moment, malgrat que amb la perspectiva dels anys passats ara tant se me'n fot.
A aquella hora em despertava, em preparava i sortia amb el meu pare cap a l'estació de Sants per a agafar un tren que em portaria a Osca, a on hauria de pasar dotze mesos de la meva vida amb un uniforme verd mimetitzat i unes botes negres. Em vaig acomiadar de la meva mare, ja curtida en aquestes guerres d'acomiadarse de fills adolescents que van a complir amb la mare patria.
Vam sortir al carrer i als pocs metres ens vam trobar amb el Luis "el gallego", l'amo del bar favorit dels meus germans, que va aprofitar les estacions de metro que vam fer plegats per a donar-me bons consells:
"En el cuartel no hay que pasarse de listo ni tampoco de tonto, si cumples esto no tendrás problemas y se te pasará el tiempo rápido".
Tots els veterans em donaven el mateix consell, suposso que degut al fet que els que presumeixen de llestos no son de fiar i també que els tontos són carn de canyò per a les gamberrades dels malparits.
Quan vam arribar a l'estació de Sants m'estàvem esperant un dels meus germans amb la seva companya i la meva neboda, una nena de set mesos maquísima, i que amb els anys s'ha convertit en una trenca-cors de setze anys. Aquesta sorpresa va ser la única nota positiva de tot el dia.
Suposo que eren les set o les vuit quan vaig agafar el tren amb uns quants xais més, tots amb la mateixa cara de circumstàncies. Recordo haver passat les hores en aquell tren compartint el temps amb altres futurs companys, intentant esbrinar que ens esperava.
- Doncs m'han dit que el nostre quartel té pista americana.
- Ostres, que guai!!, vaig dir jo, pensant que la pista americana era una mena de pista d'atletisme de colorins a l'estil de les pistes d'atletisme dels USA, juas!, pobre infeliç.
Ningú va dir res al meu comentari.
Ja no sóc capaç de recordar que vam fer exactament aquell dia un cop vam arribar al quartel dins dels camions que ens van anar a recollir a l'estació d'Osca, però suposo que ens vam dedicar a recollir el material que necessitaríem per a la nostra estància de llarga durada : llençols, mantes, un joc de coberts, un parell de mimetes ( uniformes verds mimetitzats de campanya), un parell de pijames verds, unes bambes verdes, un parell de samarretes verdes, dos parells de mitjons verds, una gorra verda, uns pantalons curts d'esport verds i un xandal fastigós amb colors verd, vermell i groc molt cantón i que uns anys després es va posar de moda entre els horteres que mai van saber el fàstic i menyspreu que sentíem per ell els que havíem estat obligats a portar-ho. Ens van tallar els cabells i per la nit, un cop vam trencar files a la formació de retreta ( no confondre amb retrete, ja que és la formació que marca la fi del dia i la hora per anar-se'n al llit) ens van caure les primeres cleques i els primers crits de "Os vamos a matar quintarracos de mierda!!!" mentre pujàvem corrent a tota òstia les escales cap al nostre compartiment on dormíem uns seixanta "quintos".
El primer dia de diana, em vaig llevar tranquil·lament a les set del matí, tan tranquil·lament que de sobte algú es va abocar per la porta i ens va cridar "A formar!!!", i vaig haver de córrer a tota òstia escales avall amb l'escuma d'afaitar al rostre, la maquineta d'afaitar a una mà i la samarreta a l'altra, amb el pit al descobert, i gràcies que la samarreta me la va proporcionar el Min (Benjamin), un paio molt enrotllat de l'Hospitalet, crec recordar i que un cop fora mai he tornat a veure.
Estava clar que encara em faltava espavilar una miqueta...


Tu bi continiu

5 comentaris:

2Rodes ha dit...

Suposo que això de la mili era tota una experiència per a uns nens de només 18 anys!

M'ha agradat molt com ho has descrit en primera persona...

No sé com t'ho fas però ara ja vull saber la següent història de la mili i quin va ser el somni que et va marcar quan tenies 4 anys!

horabaixa ha dit...

Hola Wambes,

Quan de temps sense saber de tu. vaig entrar varies vegades però seguies sense escriure res.

Estic molt contenta de que tornis visitar-me al meu mon. El comentari que m'has deixat avui es preciós.

Una abraçada

Wambas ha dit...

Gràcies Horabaixa, suposo que ho dius pel tema de la auditoria :)
Però ara que ho penso potser auditoria no és la millor forma de descriure la teva forma de veure el món, potser seria millor dir dissecció de la realitat, que et sembla? no t'agrada més?
Un petó i espero que encara pengem algun post més tots dos abans de les vacances, de fet jo ara vaig a penjar un de nou.

Mireia i Marc ha dit...

A ver, y dónde está "historias de la puta mili II? Yo lo estaba esperando!!! Me ha hecho mucha gracia este relato... te imaginaba en la Estación de Sants, hablando de la pista americana en el tren...

Wambas ha dit...

Teneis toda la razón para quejaros queridos M&M. En realidad tengo pensadas la parte dos y la parte 3, pero no son tan inocentes como esta parte 1 y las he ido retrasando anteponiendo otros posts de "caire diferent". Digamos que esta serie si que es parte de mi vida real.

Licencia de Autor