

El ciclista ha arribat a un semàfor en vermell. S'ho coneix prou bé, cada dia el creua i sap perfectament que gairebé no hi passen cotxes.
Però a l'altre costat del semàfor hi ha una mare amb el seu fill d'uns dos anys.
Aquest cicilista no és cap exemple de bona conducta, no es regeix pels semàfors si no pel seu sentit comú. Quatre anys i mig d'experiència entre cotxes, vianants i motos. Sap molt bé els perills dels passos de vianants, dels carrils bici, de creuar en verd quan els cotxes encara no s'han aturat. Aquesta experiència ha fet que agafi uns costums que poc tenen que veure amb el reglament de circulació.
Però sap que hi ha regles que no s'han de trencar, i una d'elles és no donar mai mal exemple a la canalla. Si volem que els nostres fills siguin millors que nosaltres no els podem deixar caure en els nostres errors.
El semàfor segueix vermell, un minut i cap cotxe l'ha creuat. La mare i el nen segueixen esperant, el ciclista també.
Dos minuts, o podrien ser deu. Vermell, sempre vermell. I cap cotxe ha creuat encara per aquell semàfor en tot aquest temps infinit.
VERD. Per fi el ciclista comença a pedalejar cap a l'altre costat mentre observa com la mare assenyala amb un dit cap al semàfor davant l'atenta mirada del seu fill.
- Ara ja hi podem creuar que està en verd. Compte!
Una noia amb una bicicleta del Bicing passa a tota velocitat a menys d'un metre de distància d'on són, encara aturats, la mare i el nen.
El ciclista ho veu tot i malaeix en veu alta. La del bicing li treu avantatge però ell, encoratjat per la mala llet que li omple, no triga en atrapar-la.
- Te n'adones que gairebé atropelles a un nen de dos anys? Vés amb més de compte.
Ella fa un mínim gest de girar-se, i res més. Ignora la veu de l'altre ciclista tal i com ignora la veu de la seva consciència.
Allà tú, pensa el ciclista. Tant de bó un dia et trobis amb un camió en comptes d'un nen, a veure com te'n surts d'aquesta..
El ciclista continua el seu camí com cada dia, guiant-se pel seu sentit comú. Almenys sentit comú.