diumenge, 25 de setembre de 2011

Sentit Comú

Català  Español

El ciclista ha arribat a un semàfor en vermell. S'ho coneix prou bé, cada dia el creua i sap perfectament que gairebé no hi passen cotxes.

Però a l'altre costat del semàfor hi ha una mare amb el seu fill d'uns dos anys.

Aquest cicilista no és cap exemple de bona conducta, no es regeix pels semàfors si no pel seu sentit comú. Quatre anys i mig d'experiència entre cotxes, vianants i motos. Sap molt bé els perills dels passos de vianants, dels carrils bici, de creuar en verd quan els cotxes encara no s'han aturat. Aquesta experiència ha fet que agafi uns costums que poc tenen que veure amb el reglament de circulació.

Però sap que hi ha regles que no s'han de trencar, i una d'elles és no donar mai mal exemple a la canalla. Si volem que els nostres fills siguin millors que nosaltres no els podem deixar caure en els nostres errors.

El semàfor segueix vermell, un minut i cap cotxe l'ha creuat. La mare i el nen segueixen esperant, el ciclista també.

Dos minuts, o podrien ser deu. Vermell, sempre vermell. I cap cotxe ha creuat encara per aquell semàfor en tot aquest temps infinit.

VERD. Per fi el ciclista comença a pedalejar cap a l'altre costat mentre observa com la mare assenyala amb un dit cap al semàfor davant l'atenta mirada del seu fill.

- Ara ja hi podem creuar que està en verd. Compte!

Una noia amb una bicicleta del Bicing passa a tota velocitat a menys d'un metre de distància d'on són, encara aturats, la mare i el nen.

El ciclista ho veu tot i malaeix en veu alta. La del bicing li treu avantatge però ell, encoratjat per la mala llet que li omple, no triga en atrapar-la.

- Te n'adones que gairebé atropelles a un nen de dos anys? Vés amb més de compte.

Ella fa un mínim gest de girar-se, i res més. Ignora la veu de l'altre ciclista tal i com ignora la veu de la seva consciència.

Allà tú, pensa el ciclista. Tant de bó un dia et trobis amb un camió en comptes d'un nen, a veure com te'n surts d'aquesta..

El ciclista continua el seu camí com cada dia, guiant-se pel seu sentit comú. Almenys sentit comú.

2 comentaris:

Amparo ha dit...

Cada mañana estoy a punto de ser atropellada al menos dos veces sin abandonar las aceras anchas del centro de valencia. Es lo que tiene poner el valenbici sin hacer carriles para biciletas (Fijate tu que olvido más tonto ha tenido Doña Rita!!!) De todos esos incidentes nadie nunca me ha pedido excusas, ni una sola vez quizá no tenian ni una pizca de sentido cómún...
Un beso

Wambas ha dit...

Hola Amparo. Como dicen, el sentido común es el menos común de los sentidos. Y lo considero imprescindible para poder convivir en esta sociedad. Yo casi cada día voy en bici, y no te diré que soy un santo, pero siempre intento no poner en peligro a nadie. Muchas veces me pregunto, por ejemplo, por qué nos jugamos la vida saltándonos los semáforos (lo hacemos todos: ciclistas, peatones, motos y coches) para ganar un par de minutos que no suelen servir para nada. Eso sí, creo que cada día estoy más concienzado. Un abrazo y gracias por tu comentario.

Licencia de Autor