dilluns, 28 d’abril de 2014

Estels al cel

- Ara anirem a veure les estrelles.

Laia va agafar la mà del seu avi i tots dos van sortir de casa, passejant uns minuts fins que van arribar a la platja. Allà, sobre la sorra, l'avi va seure i tots dos van quedar a la mateixa alçada.

- I ara mira el cel.

Laia va obeïr i un sobtat calfred va recòrrer el seu petit cos. El cel era ple d'estels que centellejaven suspessos a la foscor.

- Te'n recordes del que em vas preguntar l'altre dia?

La petita va fer un lleu gest negatiu sense deixar de mirar cap a dalt.

- Quan vas veure aquell jugador plorant a la tele, i em vas preguntar per què plorava. Jo et vaig contestar que plorava perquè havia perdut un amic.
- I on és el seu amic?
- Això em vas preguntar. I jo et vaig dir que s'havia convertit en un estel. Mira, està allà a dalt, observant-nos.
- I quan tornarà?
- No li cal tornar per que allà està molt feliç, brillant amb llum pròpia per sempre.

Licencia de Autor