dimarts, 22 d’abril del 2008

Ulises es fa ciclista

Català Español  
Les 19 hores, fanfuckingtastic!. Agafo la meva bici i m’endinso en el paissatge apocal·líptic del 22@. Camions en mig del carril bici, em fico en mig del tràfic, la pols se’m fica als ulls i a la gola. Cinc minuts després arribo a la Diagonal, tram tranquil fins arribar al nus de les Glòries. S’aturen els cotxes, el semàfor segueix en vermell pels vianants, però pels daltònics i els ciclistes és verd sempre que no arribi el tramvia, que és la raò del semàfor vermell. Vint metres més enllà un altre semàfor per a daltònics i tramvies, vint metres més i un parell de semàfors més, aquests més complicats, tot i que sempre hi ha valents, o inconscients, que els passen gairebé sense mirar, amb un parell, si senyor!. Ja només queda el semàfor per a pasar a la Meridina a la seva vorera central, la que té el carril bici; aquest cop no vull esperar-me i em fico pel tràfic aprofitant el carril protegit per la parada del bicing. Un cop em passen els pocs cotxes que hi venien darrere ja tinc via lliure per a passar-me a la vorera del mig. Una dona es troba en mig del carril d’esquenes, la passo a pocs mil·límetres mentre se m’escapa un lleu : “Cuidadu”, a ella se li escapa un suau : “Vete a la mierda”. Al menys no ha acompanyat el seu desig d’un cop de paràigües, així que m’ho passo pel forro.
Arribo sense més anècdotes al final de la vorera central, al costat del Clot. Aprofito el semàfor per a posar-me per davant del tràfic i així em guanyo la pole position per a quan es doni la sortida. Un cop es creuen els darrers cotxes i motos que s’han passat el seu semàfor ja en vermell, surto per davant de les motos, a un dels motoristes el podria donar un cop al casc només allargant el braç de tant aprop que està. Un cop he creuat el carrer ja puc ficar-me al carril bici de la vorera. El camí fins a Fabra i Puig és força tranquil, només alguns cotxes aparcats al mig del carril bici, algunes parades de bus i de metro que tallen el mateix carril bici, i les obres a Felip II donen una mica de diversió al camí. Ep!, sorpresa!, una dona ha donat massa corda al seu gos i aquest aprofita aquesta pseudollibertat per a ficar-se en mig del meu camí; menys mal que la dona reacciona a temps i jo també ho esquivo una miqueta, així cap problema, tots seguim el nostre camí.
A Fabra i Puig canvio de vorera per a continuar per Can Dragó. Aquí el camí es converteix en un eslàlom evitant els vellets, els carrets de bebés i la resta de fauna que passeja de manera anàrquica pel mig d’un carril bici mal assenyalat. El curiós del tema és que la majoria de la gent va pel carril bici mentre que fora d’aquesta zona, la part més amplia de la vorera està quasi buida. Em puja la mala llet però m’adono que jo tampoc sóc un ciclista exemplar així que ho deixo en un empat tècnic, això sí, que ningú em vingui amb collonades com que “no has d’anar per la vorera, has d’anar per la carretera”, vaig per on em veig segur i ningú pot jugar amb la meva seguretat, ni l’alcalde ni la velleta que sap totes les normes vials menys la de no envaïr el carril bici.
Amb aquests pensaments arribo al passeig Valldaura, em fico per la carretera i baixo pel pont del Drac a tota velocitat, més que res per a que no vingui un Fitipaldi pel darrera i em doni pel sac.
Un cop paso el pont ja em pujo a la vorera i …ja he arribat.
Que maco és anar i tornar de la feina en bici!, i com relaxa!

3 comentaris:

2Rodes ha dit...

Carai!
Recorregut curt però intens!
M'he vist molt reflexada en el teu post...
però... lo de ulises d'on ve?

continuaré passant per aquí!

Wambas ha dit...

En aquesta història em veig com una mena d'Ulises amb la seva odissea per a poder arribar a casa en la meva bici. Ja sé que em falten Polifemo, Circe o les sirenes, però això no li treu diversió.

2Rodes ha dit...

jejeje, busca busca, potser també apareixen al teu recorregut! :P

Licencia de Autor