diumenge, 27 de juliol de 2008

La ouija

CatalàEspañol

Mai ho havíem d'haver fet. Va ser una estupidessa.
Tot va començar quan els meus amics van voler fer una sessió de ouija. Un d'ells, el Carlos, volia contactar amb la seva mare que havia mort un parell de setmanes abans sense dir-li on guardava els diners i les joies. Ens va dir que si aconseguia que el seu esperit li diguès i gràcies a això ho trobava ens convidaria a un bon sopar a tots. Tots menys ell pensàvem que s'havia tornat boig, però ell ja no sabia on buscar el seu tresor i ja nomès li quedaven opcions desesperades.
Encara recordo quan el cabronàs del Lluis va dir: “Ei!, podríem fer la sessió a casa del Josep, que és a un edifici antic i segur que té més connexió amb el més enllà.”. Em van entrar ganes d'enviar-li al més enllà d'una forta puntada al seu cul de babau.
Un parell de dies més tard ens vam ajuntar el Carlos, el Lluis, l'Emma (la xicota del Carlos), la Rosa i jo per fer a la meva llar la maleïda sessió d'espiritisme. Amb uns papers amb totes les lletres del nostre alfabet fent un cercle, al mig del qual hi havia un parell de papers amb un Si i un No escrits respectivament i un got de vidre cap per avall, ens vam disposar a contactar amb els esperits d'altres dimensions, bé, millor dit, amb la mare del Carlos, que era l'únic esperit que ens interessava.
Ens vam quedar gairebè a les fosques, exceptuant per la llum que ens donàvem un parell d'espelmes d'aquestes aromàtiques, que eren les úniques que tenia a casa. Vam posar tots el dit índex damunt el got i ens vam quedar esperant un senyal. Ens miràvem entre nosaltres, a la Rosa se li va escapar una mena de riure nerviós i el Carlos li va llençar una mirada furibunda per a que es concentrés en deixar la seva ment buïda. Al cap d'uns cinc minuts el got es va començar a moure...va ser una sensació extranya, no semblava que ningú fes cap força, sino com si el moviment sortís de sota el got, d'alguna cosa que fos dins d'ell. Li vam preguntar lo típic, que si era un esperit (va dir sí), que si estava mort (va dir sí), que si hi havia vida després de la mort (va dir que no tenia ni idea o que no volia dir-nos fent un moviment ràpid entre el Si i el No). Aleshores li vam demanar si ens podia posar en contacte amb la Dolores Suello, la mare del Carlos. Anava cap al No...però just una mica abans d'arribar el got, aquest va girar suaument i va anar cap al Si. Aleshores no sabíem què calia fer ara, si esperar, si preguntar alguna cosa, si donar l'ordre a l'esperit per a que cridés a la Dolores...quan de sobte el got es va tornar a moure entre el Si i el No i després va anar a les lletres H,O,L,A,C,A,R,L,O,S.
A les preguntes de si es tractava de la Dolors i de si estava morta va contestar lògicament que Si, però després d'altres preguntes formals, quan el Carlos li va preguntar on eren les joies i els diners, va contestar : E,M,M,A. Això ens va posar la pell de gallina, sobretot a l'Emma, i més encara quan no vam poder treure cap altra resposta de l'esperit de la mare. Al final el Carlos va perdre els nervis i va donar un cop al got que es va estavellar contra la paret, i no es va esmicolar de miracle. Vaig començar a dir-li de tot al Carlos, vam posar el got un cop al centre del cercle i vam intentar contactar de nou però el got ja no es va moure. Em vam haver d'agafar per a que no li donés una bona hòstia a l'imbècil del Carlos. La sessió de ouija s'ha d'acabar demanant a l'esperit que abandoni la casa i en aquell cas havíem estat nosaltres els que havíem tancat la sessió violentament. Però el pitjor de tot és que el Carlos estava acollonit pel missatge insistent de l'esperit cap a l'Emma. El panorama no pintava gens bé.
Al dia següent vaig començar a veure els primers símptomes que les coses no rutllaven. Per la nit estava veient una peli al sofà tot sol fumant-me un peta i per un acte reflexe vaig mirar cap al passadís de la casa i un calfred va recòrrer el meu cos erissant-me els cabells de la nuca quan em va semblar veure algú ajupit mirant-me des de la foscor. Ràpidament vaig aixecar-me a obrir el llum i quan vaig tornar a mirar...no hi havia res. M'en vaig anar a dormir i vaig sentir sorolls de pasos però entre l'efecte de la marihuana i l'autoconvenciment que l'aïllament de soroll dels pisos brillava per la seva absència vaig aconseguir adormir-me.
La nit següent em vaig despertar...no amb sorolls si no amb la sensació d'una presència. Obro els ulls ii quan aquests s'acostumen a la foscor veig al costat de la porta, tota dempeus, quieta i callada, la mare del Carlos.

  • Dolors
Ella aixeca una mà i em saluda.

  • Has vingut a fer-me mal per alguna cosa?
Ella nega amb el cap

  • Vols fer mal a algú?
Torna a negar

  • Em vols dir algo?
Ella afirma i no sé d'on treu una foto del seu fill i l'Emma.

  • És sobre el Carlos?
Ella nega

  • L'Emma?
Ella afirma

  • Està en perill?
Nega

  • Llavors...no t'agrada pel teu fill?
Afirma

  • perquè?, si sembla una noia llesta i a més molt maca.
Ella aleshores es toca el collar de perles que porta al coll.

  • No pot ser, vols dir que ella té les teves joies?
Ella afirma... i se'n va per la porta. Jo la vull seguir per a que m'acabi de desvetllar el misteri però no puc moure les cames, no mes les sento, em poso nerviós i...
Em desperto amb Heart Of Gold a la ràdio ( la versió original del Neil Young, no la de Boney M). Tot ha estat un somni...o això em penso. Almenys puc moure les cames. Estic esmorzant i de sobte sona el telèfon. El Carlos em truca per dir-me que l'Emma li ha deixat la nit passada. Que ja no l'estima, que si ja s'ha acabat...lo típic i tòpic d'aquestes situacions, ah!, sense oblidar el sobat “Podemos seguir siendo amigos”. No li dic res del meu somni...almenys ara la mare del Carlos estarà tranquila per que el seu fill ja no estarà amb aquella mala pècora. I si el Carlos es queda sense la pasta de la seva mare... és el seu problema, a veure si se li baixen els fums, sempre ha estat un fantasma presumint de lligar-se ties molt bones, com l'Emma.Potser algun dia li pregunti a ella com va aconseguir fer-se amb les joies i els diners, fins i tot li podria fer xantatge...potser algun dia.Almenys ara ja podré dormir tranquil i disfrutar dels meus petas abans d'anar-me al llit, la Dolors ja s'ha quedat en pau dient-me el seu secret i ja ha abandonat la meva casa. A la merda la ouija...malgrat que veure espectres tot fumat té el seu punt.

5 comentaris:

horabaixa ha dit...

Hola Wambas,

Se m'han esgarrifat fins i tot les cames. Això no recordo que em pases mai.

Jo em vaig quedar de pedra un cop fa moltisims anys amb una sesió d'aquestes. mai més em van venir ganes de repetir.

vaja, vaja

Wambas ha dit...

Ostres! Me n'alegro d'haver aconseguit aquest efecte en tu. És el millor que em poden dir.
Moltes gràcies!

2Rodes ha dit...

carai noi!!!
històries per no dormir.
Crec que a partir d'ara no podré evitar, a les nits, mirar de reull el passadís de casa meva :P

FEBE ha dit...

Yo al prota de esta historia le diría que deje los porritos y así no le pasaran esas cosas jajaja, la verdad es que ese espectro no sabía muy bien lo que decía ¿no?,¿hay vida despues de la vida? pues si él no lo sabía ¿quien lo va a saber?, en fin que no s quedamos como estabamos sin saber na de na jajaja.

Wambas ha dit...

Yo creo que es lógico que el espíritu no nos quiera hablar de la vida en el MÁS ALLÁ. Tiene que dejar espacio para el misterio. Y sí, quizás el prota se ha pasado con las hierbas...

Licencia de Autor