diumenge, 18 de juliol de 2010

El captaire de Munic

Català Español  
Es deia Jens, però feia molts, molts anys que ningú li deia per aquest nom. Realment ningú li deia per cap nom.
Gairebé tota la gent amb què es creuava pensava que estava boig, i segurament tenien raó. Es passava tot l'estiu buscant flors pels parcs de Munic, les recollia i les guardava en una bossa de plàstic. A les tardes s'asseia en un banc i començava a confeccionar senzills però preciosos rams amb totes aquelles flors. Quan ja no li quedaven més flors, començava a repartir els rams per les estàtues del Viktualen Markt, plaça del centre de Munic famosa pel seu mercat, pel seu jardí de cervesa (biergarten) i també per les estàtues d'actors i músics que es reparteixen per tota la plaça. Jens anava deixant els seus rams en cadascuna de les estàtues de dones d'aquella plaça. Sempre li sobraven tres rams, els més bonics.
El primer d'aquests rams l'hi regalava a la cambrera del jardí de cervesa que cada dia li convidava a una gerra de cervesa rossa i a un breze. Aquesta era el sopar de Jens des de feia molt de temps: cervesa i pa salat.
El segon dels rams l'hi regalava a la dependenta d'una llibreria que de tant en tant li regalava algun llibre. Els seus preferits eren els llibres de poesia, li encantava llegir poemes que reflectissin la bellesa de les coses, de l'amor, però també els crítics amb la societat.
El tercer dels rams, el més bonic de tots, sempre el reservava per a una bella violinista que s'ubicava cada vespre a la Wein Strasse, pel darrere del Neue Radhaus, el nou ajuntament. El seu violí omplia d'encant aquell carrer, sorprenentment silenciós per ser un carrer ple de terrasses de bars. Tothom es quedava abstret amb les melodies tocades magistralment per aquella noia de poc més de vint anys. Jens s'acostava sempre sense dir res, i al costat de la funda del violí, on la gent llençava les monedes, deixava el seu ram i s'allunyava. Mai parlava amb ella, sempre arribava i se n'anava mentre la jove tocava. Ella ni tan sols sabia per què li regalava aquell ram, ja que el captaire pràcticament no es parava a escoltar la música.
Sempre era igual, fins que un bon dia, la cambrera del biergarten es va sorprendre de que arribés la nit i el captaire no s'hagués presentat per la taverna amb el seu ram. La dependenta de la llibreria va tornar a posar en el seu prestatge el llibre de poemes que pensava regalar al vell. Les estàtues femenines del Viktualen Markt es van quedar sense flors per primera vegada en molt de temps, fins i tot es podia comprovar com els seus petris rostres mostraven una tristesa inusual.
Aquella mateixa tarda, en caure la nit, la jove violinista de la Wein Strasse va acabar la seva actuació al carrer amb una peça tan trist que a tots els que la van sentir se'ls va entristir el cor. Tot aquell que s'acostava a deixar-li unes monedes podia observar les llàgrimes que queien dels ulls de la noia.
El captaire va desaparèixer de cop i no va tornar a aparèixer mai més en les seves vides, Munic l'havia perdut per sempre, però es va mantenir en el record d'aquelles que encara esperaven cada dia el seu ram de flors.

9 comentaris:

Mireia.viatge365 ha dit...

Ei, me ha gustado muchísimo!!!
;)

Wambas ha dit...

Muchas gracias. Está inspirado en personajes reales, aunque con un pequeño retoque de mi imaginación, claro.
Besos guapa

marcperiferia ha dit...

Está muy bien! Parece uno de esos cuentos con mensaje. Es verdad que hay mucha gente que está sola, aunque sea una contradicción...

David ha dit...

i què li va passar al captaire ? se'n va cansar ? va canviar de ciutat ? mort sobtada ?

Wambas ha dit...

Això no es sap David. És el que tenen les desaparicions. Una abraçada

David Monfil Cusó ha dit...

Tots el retalls que he llegit m'han intrigat a part d'agradar-m'he.

I sempre amb un toc d'humanitat !!

Enhorabona !

PD: M'agrada el nou look&feel

Wambas ha dit...

Moltes gràcies David. Una forta abraçada

FEBE ha dit...

Que gesto mas bonito que tenía el mendigo hacia esas personas que le hacían la vida un poquito mas agradable, ojala fueramos así realmente y ayudasemos a los demás, aun con pequeños gestos, que para ellos es muy grande, anhorabuena por la historia.

Wambas ha dit...

Muchas gracias Febe!!
Tienes toda la razón.
Un saludo

Licencia de Autor