dissabte, 16 de juny de 2012

δημοκρατία

“Grecia se juega hoy su salida de la Eurozona”
El especialista en economía hizo una breve pausa buscando que la audiencia asimilara tal aseveración. Un zumbido  se hizo audible en ese momento. La mosca se posó sobre la cara de aquel hombre que auguraba un futuro muy negro para la economía de los paises del sur de Europa.
Abrí la puerta del balcón para ayudar a que la mosca encontrase su camino de vuelta hacia la calle. Un aluvión de música trashmetal invadió la casa.
- ¡No tan fuerte, coño!, gritó desesperado un vecino que seguramente no podía dormir la siesta estival por culpa de algún niñato con tendecia a una sordera precoz.
“Los griegos se equivocan si piensan que votando a la extrema izquierda conseguirán aliviar su crisis, su única opción es recortar drásticamente el gasto público”.
Volví a centrarme en lo que decía aquel desgraciado que seguramente ya tendría toda su pasta fuera del país, por si las moscas. Hablando de moscas, la mía revoloteaba alegremente por todo el salón, aún tendría que cargármela. La música bajó el volumen de repente, imagino que el vecino cabreado habría hecho una visita al niñato del trashmetal. Hay cosas que son sagradas en este pais, una de ellas es la siesta.
“Lo peor de todo es que la caída de Grecia seguramente produzca un efecto dominó en todo el sur de Europa. España y Portugal serían los siguientes en salir del euro, lo que sería un desastre para nuestras economías, al menos a corto y medio plazo”.
"Al menos a corto y medio plazo", repito en mi mente. ¿Y después? ¿No sería quizás mejor esta solución que no intentar mantener con vida a un sistema moribundo? ¿quién saldría más malparado de la salida de estos paises del Euro? ¿o es que Alemania no corre el riesgo también de quedarse sin cobrar?
Por fin la mosca se marchó de mi casa, justo en el momento en que las noticias pasaban a la sección de deportes, a explicar cómo les había ido el día a nuestros muchachos de la Roja en Gdansk.
Hace unos días me horrorizaba la idea de que España tuviera que salir del euro, perder parte de mis ahorros que tanto me han costado ganar, pero ahora comienzo a pensar que al final los voy a perder igualmente, salgamos o no del euro. Para eso prefiero que el sacrificio sirva para algo, para un nuevo sistema, una nueva economía que elimine a los grandes carroñeros de nuestro sistema de una puñetera vez, aunque eso creo que nunca será posible, mala yerba nunca muere.

3 comentaris:

David ha dit...

A mi la perspectiva de sortir de l'euro em fa molta por. Després de perdre bona part dels meus estalvis a la borsa, perdre a sobre un 30 ò 40% del que em queda via devaluació monetària, em provocaria molta frustració. Molts hem estat educats des de petits en la política de l'austeritat, l'estalvi, l'esforç i viure per sota de les pròpies possibilitats en un sacrifici prolongat a canvi d'un futur més segur per a un mateix i qui pugui dependre d'un. En definitiva, fer de formiga i no de "cigarra" en la famosa fàbula. Si després de seguir el camí de la formiga, el premi fos passar-s'ho pitjor que la "cigarra" i a sobre no poder guardar gaire més que ella per al futur, seria la perversió total de la moralitat del conte. Desacreditar la cultura de l'esforç i l'estalvi, que no només és la que permet un desenvolupament econòmic sostenible sino que és la que ha servit sempre per a que les classes mitjanes tirin endavant. Però els meus temors no són només individuals, o centrats en els perjudicis per als estalviadors. Una de les grans virtuts que ha tingut fins avui l'euro ha estat la contenció de la inflació. El fet de perdre el control de la política monetària és un factor disciplinador. Si gastes més del que ingresses, ja no pots imprimir nova moneda per cobrir la diferència, empobrint en el camí a tota la població via inflació. Estic absolutament convençut de saber com el govern espanyol hauria "resolt" la crisi de Bankia. Hauria esgotat els "tòners" de les impressores de la fàbrica de moneda imprimint calers i més calers, tants com la banca li digués que necessitava. Haurien presumit de resoldre els seus problemes sense necessitat d'ajut extern i sense perdre sobirania, però tornaríem a les inflacions bestials dels anys 70 ò 80. S'obtindria finançament extern (és més fàcil que et prestin quan controles la maquineta de fer diners), però a uns tipus d'interès altíssims, per compensar els inversions de les successives devaluacions de la neopesseta que viuríem. Seria això millor que els maldecaps de la prima de risc ? No, de cap manera.

David ha dit...

La balança comercial s'equilibraria, sí, però a costa de perdre l'accés als productes d'importació. Viuríem alces desorbitades en el preu dels ordinadors i dels productes electrònics (que s'importen gairebé íntegrament), dels equipaments mèdics que ara hi ha als nostres hospitals, de la benzina, prohibitiu viatjar fora, menys accés a la tecnologia, més costos per a la indústria que té proveïdors d'importació,... Sí, per contra, vindrien turistes a punta pala, molts d'ells fins i tot comprarien les restes de la bombolla immobiliària espanyola, ja que si per a nosaltres acabarà baixant de preu un 50%, per als europeus baixaria un 80% i adquiririen pisets a la costa a preus -per a ells- baratets. Es comprarien productes autòctons de pitjor qualitat, simplement perquè els altres serien prohibitius, perjudicant els nostres interessos com a consumidors. Seria la tornada als anys 60 i el nacionalisme econòmic, el reconeixement de que ets tan poc productiu, que l'única forma de que et comprin béns o serveis és perquè són molt més barats que els de l'entorn. Com a estratègia econòmica, s'assemblaria més al model xinès que a l'alemany. Més enllà de consideracions econòmiques, seria un fracàs col·lectiu sense paliatius, com una família que veiés que el nen no se'n surt dins de la classe dels llestos, i acabés tirant la tovallola i demanant traslladar el nen a la classe dels tontos. Per a Catalunya, això encara seria més inacceptable, ja que l'economia catalana sí que és clarament competitiva dins de l'euro! remarco això perquè és important: un 33% del PIB català s'exporta, i aquesta xifra no para d'augmentar, fins i tot durant la crisi. Aquí hi ha una base industrial forta, no només exportem serveis (turisme) o productes primaris. I això es així tot i moure's en una moneda tan cotitzada internacionalment com l'euro. Nosaltres no ens podem comparar en això a Grècia, la competitivitat de la qual dins de la zona euro sí que està clarament qüestionada. Es cert que la zona euro està mal dissenyada, i que no es donen les condicions per a una unió monetària òptima (unió fiscal, productivitats homogènies, mobilitat de la força de treball, estructures productives sectorialment similars, rendes per capita similars). L'euro hauria d'haver vingut després que tot això s'hagués aconseguit, i no abans, però aquest error ja està fet, i voler fer marxa enrere no el corregirà, sino que serà sumar un gran error a un altre gran error.

Amparo ha dit...

Excelentes las reflexiones de tu amigo. y yo no puedo estar mas de acuerdo contigo, si al menos todo esto sirviera para regenerar, limpiar... Que se yo, pero ando descreída, no confio en que esto cambie, sinceramente.
Besos y abrazos,

Licencia de Autor