dijous, 26 de juny de 2014

El dia de la Revetlla

Avui no és un dia qualsevol, avui és el dia on celebrem la revetlla de Sant Joan, una de les festes més boniques de Catalunya. I a més, m’he demanat festa a la feina.
El dia comença perfecte, fa un matí assolellat i bufa una lleugera brisa de ponent, és l’escenari perfecte per córrer una miqueta abans de prendre un bany. Em trec la samarreta i començo a trotar cap al sud. Arribo fins a l’estació de Calella i torno; ja al primer quilòmetre estic fet pols, però no vull aturar-me doncs la Laia m’espera a la platja amb els seus avis, així que aguanto com puc fins arribar a la figuera al costat del txiringuito on sempre m’aturo per a fer els estiraments. Estic content d’haver aguantat sense deixar de córrer, i tot gràcies a la meva nena. Així que m’apunto que li dec una.
Arribant a la vora de la mar em trobo a la Laia amb els seus avis. Estan amb els peus a l’aigua, i la Laia molt contenta em diu “Quina mulladera!” Veig que només s’ha mullat els peus, però per a ella ja és un gran èxit atrevir-se a desafiar les onades amb l’aigua a l’alçada dels genolls. Li ofereixo vindre amb mi però no té cap intenció d’aventurar-se més enllà en aquell estrany entorn. Jo m’endinso i gaudeixo de l’aigua, freda i neta. Nedo unes quantes braçades i faig el mort sense preocupar-me de res; no hi ha ningú a prop meu, l’aigua m’envolta, em consumeix de fora a dins, sento com en xiuxiueja a cau d’orella, “dorm tranquil” em diu. Cants de sirenes dels que em desempallego amb dificultat, un altra cop penso en la Laia, que em deu esperar de nou.
 Torno a nedar fins a la platja. “Laia, vens al txiringuito a fer un cafè?” La Laia s’aixeca ràpid i em dona la mà. Ens adrecem cap al txiringuito evitant trepitjar les tovalloles que hi ha esteses a la sorra, mentre la Laia em pregunta si veurem al Fran, si anirem al Vaixell (un tobogan que li agrada molt a ella) i si es podrà netejar les cames a la dutxa. Finalment, es renta les cames a la dutxa, baixa pel tobogan del Vaixell però no veiem al Fran ni em prenc el cafè per que ella ja no té cap interès en anar-hi al txiringuito. Així que deu minuts després la retorno amb la seva mare i els seus avis i jo torno cap al meu cafè amb el meu e-book a la mà i dos euros a la butxaca del banyador. S’ha convertit en un hàbit això d’anar a fer el cafè amb gel al Tiaré a mig matí. No concep anar-hi a la platja i no passar pel txiringuito a fer el meu cafè. I si pot ser amb una bona lectura molt millor. M’assec a un lloc tranquil des del que puc mirar el mar quan aixeco la vista del llibre i m’endinso en la meva lectura. Avui començo llibre nou. Surto del “50-30 Historias para el camino” que estava tornant a llegir per a trobar els desagradables “gazapos post-publicació” i trio una lectura de la que he sentit parlar: L’estranger d’Albert Camus. La seva lectura em captura només començar doncs ràpidament em suggereix moltes idees per al meu llibre, fins i tot per alguns Retalls que tinc pendents d’escriure i que no vull demorar més. Passo una bona estona assegut a l’ombra, prenent el cafè fred i llegint. I, és clar, també mirant la mar i a la gent que acudeix a la platja com les mosques a la mel.
Mitja horeta després, amb les piles carregades d’energia positiva, torno amb la Laia. Ens anem d’aventura. Seiem al costat de l’aigua i comencem a cridar a la Sireneta i al seu pare. “Arieeeeeeel!”, “Posidoooooo”, “Guaita, allà hi són! Ah, no, tenen cames en lloc de cua, no poden ser ells”. Acabem tornant al txiringuito per a preguntar-li a la Georgina (el Fran no hi és encara) si l’Ariel i el Posidó han passat pel Tiaré a fer un cafè o un mojito. La Georgina ens diu que no, que encara no han passat per allà, però que quan vinguin els dirà que som a la platja, per si ens volen saludar. I un altre cop asseguts al costat de l’aigua acabem desafiant a les onades, llençant-les pedres. La mar s’encabrita i ens llença les seves onades cada cop més fortes, la Laia té una mica de por, però jo l’assec a sobre meu i continuem provocant la seva ira. “Laia, aquesta nit és la de les bruixes”, “Sí, les bruixes bones i les bruixes dolentes”. Li he ensenyat a la meva filla que al món hi ha bruixes bones i dolentes, dracs bons i dolents, Sant Jordis heroics però també de malvats, mares dolentes (com la de la Blancaneu) i mares bones com la seva.

- I aquesta nit tornarem a la platja per a llençar petards, les bombetes, fonts de llum,...
- I veurem la lluna!
- Sí Laia, la mateixa lluna que fa molt temps em vas ensenyar.

 Ara la Laia dorm la migdiadeta, mentre jo escric aquestes línies. El darrer record d’aquest matí és pel moment en el que tornàvem de la platja. Al passar al costat del txiringuito m’ha semblat veure una noia molt maca i el seu pare barbut, tots dos asseguts prenent un Mojito a l’ombra, descansant les seves cues sobre sendes cadires. La Laia m’ha mirat i una “O” de sorpresa s’ha dibuixat a la seva boca. Jo li he fet un gest de silenci i tots dos hem somrigut en secret. Avui serà la nit de la màgia, la nit de Sant Joan.

2 comentaris:

A ha dit...

Delicioso. Abrazos.

Wambas ha dit...

Muchas gracias Amparo. Abrazos de vuelta

Licencia de Autor