dijous, 20 d’octubre de 2016

Animals

“Espera’t que et vull dir en quina finestra em poso, que no t’equivoquis”

La Laia creua tota la classe i es posa davant del vidre. Em mira i amb els seus ulls em diu “Has de acomiadar-te de mi quan passis al meu costat, i seré aquí, no t’equivoquis per que si no em quedaré molt trista”.
Li dedico un somriure per a contestar-li, també sense paraules, que sí, que he captat el missatge. Surto de la classe, de l’edifici, i quan passo al costat de l’aula d’acollida miro cap endavant, com si no me’n recordés. Però a l’últim moment, just quan estic a la seva alçada, m’adreço cap a la finestra i la saludo. Aquests dies ens saludem amb el signe de les banyes, per que diu que li agrada el rock and roll, coses dels dibuixos animats.  Salto una miqueta, faig una mica el boig per a que somrigui i oblidi que no ens veurem fins d’aquí a  unes hores. I enfilo el camí cap a la feina.
Mentre camino, a la memòria em torna la imatge que vaig viure el darrer cap de setmana: un home jove i la seva parella empaitant-se a les escales del metro i cridant-se retrets l’un a  l’altre. La situació ja era força incòmoda de per si, però el que em va regirar l’estómac va ser veure al fill de tots dos, d’uns cinc anys  com la Laia, intentant separar-los agafant els braços de tots dos i plorant desconsoladament.
Quina perspectiva pot tenir un nen en una situació com aquesta? Quin futur podem esperar per a ell?

Difícil resposta. Només sé que si algun dia em torno un animal com aquests pares, si us plau, que algú m'executi d'un tret. M’ho tindré ben merescut.    

Licencia de Autor