dilluns, 25 d’agost del 2008

El vell - El anciano


Català
Español_Français_English
 
Cau la nit damunt Sarajevo, acompanyant la neu que està començant a quallar sobre els carrers empedrats de Bascarcija, el barri antic de la ciutat. Aquí és on el Hamil té la seva botiga d'artesania que, com les dels seus veïns, és molt freqüentada pels turistes a l'estiu, i està pràcticament deserta a l'hivern, quan, irònicament, la ciutat és més bonica i té molt més a oferir als seus visitants. L'olor del cevapi impregna l'aire, i el so dels cisells dels artesans sobre el metall es barreja amb la crida a l'oració del muetzí des del minaret de la mesquita.
Hamil aprofita les últimes hores de treball per cisellar una tetera que pensa vendre a bon preu a algun turista àvid de souvenirs originals. Treballa amb precisió i esforç, cada dia es poden sentir des del carrer els seus cops acurats sobre la plata o qualsevol altre metall que li calgui gravar. Malgrat la seva aparent longevitat, no li tremola el pols i les seves mans són precises en cadascuna de les seves accions. És tot un artista donant forma o pintant qualsevol objecte.
Tan concentrat està en la seva feina que no s'adona que algú ha entrat a la botiga. El visitant es queda a l'ombra - cada vegada més creixent que es projecta en una de les cantonades de la botiga - observant treballar l'artesà. Passa una bona estona fins que en Hamil percep que no està sol, i sense ni tan sols alçar la vista diu:
- No ets benvinguda, Segadora de Vides.
- Ha estat difícil trobar-te, vell, et mous bé pel meu territori, hi eres tan a prop meu que ni tan sols et veia.
El vell aixeca la mirada buscant els ulls del seu visitant, però el que veu és l'ombra d'un rostre, l'ombra d'un cos, una ombra dins de l'ombra del capvespre a la seva botiga. En aquesta foscor es perfila una capa, una caputxa i una dalla.
- Com has aconseguit trobar-me?
- Durant segles t'he buscat entre els vius, fins a arribar a entendre que on millor et podies amagar era allà on jo feia les meves grans collites. Des de llavors he estat sempre després de la teva pista, pisándote els talons, i al final t'has demorat massa temps en aquest país, el suficient per donar-te caça. No pots estar fugint sempre, deixa que faci la meva feina i per fi podràs descansar eternament.
- Estava esgotat, i al final havia arribat a un lloc on em trobava bé, treballant en el que era la meva passió des de fa segles ... quant fa que em busques?, ja ni me'n recordo de quan vaig començar a fugir.
- Quan la pesta va assolar Barcelona al segle XIV. Com molts altres vas caure malalt, i fins i tot et van pujar a la carreta dels morts abans de que estiguessis mort. El meu error va ser que eres un altre de més entre milers, massa feina per a una sola dalla, de vegades passen aquestes coses, però normalment no trigo a rectificar els meus errors. Tu ets l'únic que ha aconseguit evitar-me durant tant de temps.
- Ara ho recordo, de sobte em vaig trobar sa i conscient entre una muntanya de cadàvers que estaven a punt de cremar, vaig sortir d'entre els cossos i vaig fugir abans que em tornessin a intentar cremar, aquesta vegada per bruixeria. Des d'aleshores no he deixat de canviar de llar, sempre buscant aquells llocs per on acabaves de passar delmant poblacions, ja fos per malalties o per guerres, imaginava que tu estaries massa embolicada en el teu treball com per veure'm.
- I ara, estàs preparat per rebre el cop de la meva dalla?
-Mai no s'està preparat, si la salut t'acompanya, com més vell ets més ganes tens de viure, te n'adones que tens més coses que oferir als altres. No, no vull morir. En aquest aspecte sóc un egoista, ho sé.
- Si et serveix de consol has de pensar que has de deixar lloc als nous, cadascun té el seu temps i el teu fa molt que va passar.
- I què m'espera a l'altre costat?
- Res
- ¿Res?. ¿Deixem d'existir així, sense més?
- I què esperaves?, Viure per sempre?, Ser un déu?. Ni tan sols jo sóc etern, desapareixeré en el mateix moment que la vida s'extingueixi de l'Univers; sense vida, la mort deixa d'existir, i pots creure, vell, que tinc ganes de que arribi aquest moment. En un moment estàs conscient i al segon després ja no existeixes, ni tan sols hi ha foscor ... de fet no hi ha RES.
- ¿I la reencarnació?
- És una mentida. Dona't compte que els mateixos budistes la menyspreen i desitgen que la seva ànima desaparegui com a unitat i s'uneixi a un tot. Tant se val com ho miris, l'ésser deixa de ser.
- Però si més no, tenen raó en l'existència dins d'un tot?
- Sí, però en aquest tot no hi ha ni rastre de cap ens unitari. Diguem que és un altre ens sense consciència d'existència.
- Així, que totes les religions ... mentida?
- Sí, només serveixen per esmolar la meva dalla i poder segar més vides a cada cop. De totes maneres ...
- De totes maneres?
- De tota manera, dic, ni tan sols jo sé què hi ha més enllà de l'univers, no sóc més que un altre ens que es mou entre les dimensions però que tampoc pot arribar a comprendre l'infinit, ja t'he dit que jo també sóc finit i per tant el meu coneixement només arriba a les dimensions de l'univers finit. Potser el teu desig egoista de ser etern pugui donar-se d'alguna manera que jo no arribo a comprendre, però dubto que hagi quelcom per sobre de l'univers que es pugui preocupar per ens tan absurds com vosaltres els humans. I ja està bé de xerrada!, Pensa en alguna cosa bonica abans de desaparèixer.
- Només se m'acut pensar en un somni que vaig tenir de petit, al cap i a la fi, els somnis tenen la mateixa validesa que la vida ja que no deixen de ser experiències que un ha visc ...
La nit ha caigut sobre Sarajevo. A Bascarcija ja només queda una botiga oberta. L'Emir s'acosta a preguntar-li al Hamil per què no ha tancat encara quan en entrar a la botiga del seu amic es troba a aquest amb la cara sobre la taula de treball. Li tanca els ulls mentre xiuxiueja una pregària a Al·là per l'ànima d'aquell que sempre va ser vell.

12 comentaris:

Miguel Emele ha dit...

Muy bueno el relato, Wambas. El "gran misterio" es tan inagotable como la curiosidad humana y admite tantas elucubraciones como entes pensantes han existido. Buena exploración de posibles destinos, es muy significativo que ni la propia muerte abarque tal misterio. Nuestra mente limitada no puede comprender la realidad y no dejamos de intentar explicarla desde nuestro nivel cuando es muy posible que existan infinitas dimensiones inimaginables para una mente humana. Lo que haya de ser será y allí estaré yo, experimentándolo; eso seguro... o no. Saludos.

Anònim ha dit...

Hola Miguel,

has descrito perfectamente lo que yo también pienso, incluso el "eso seguro...o no". Esta frase podría servir de buen epitafio en alguna tumba ilustre (quizás podrías pedir derechos de copyright...o no).
Saludos

Jobove - Reus ha dit...

buen relato "vive Dios" jejeje

una forta abraçada des de Reus

horabaixa ha dit...

Hola Wambas,

Tens el poder de fer-me esborronar.

saps amb que m'has fet pensar?. Quan era petita, una tieta que tenia una mica la cara de bruixa -bona-, sempre parlava d'una pel.licula: "la muerte en vacaciones". Vaig estar anys sentint com sempre parlava d'ella.

Per fí la vaig veure. Amb el mateix delit amb el que he llegit aquest escrit teu.

Encantada, millor dit, esborronada de llegir-te.

Una forta abraçada

Anònim ha dit...

No saps lo que m'agrada llegir aquests comentaris (sí, ho sé, sóc una mica vanidós, però a quién le amarga un dulce?)
L'objectiu és progressar i cada cop fer relats més interessants i que arribin a tocar més la fibra del lector. Tant de bó ho aconsegueixi!

Moltes, moltes gràcies i una abraçada

FEBE ha dit...

Mi interes en el relato empezó desde la primera estrofa, eso creo que para un escritor es muy dificil de hacer llegar al lector; felicidades.
El tema es muy interesante y a su vez desconcertante ya que ¿quien save lo que hay despues?, bueno lo que sea será ¿verdad?,aunque mi opinión es que prefiero pensar en que no se acaba aquí y entonces la muerte me es menos dolorosa.

Wambas ha dit...

Hola Febe,
muchas gracias por tu comentario y por tu felicitación. Estoy de acuerdo contigo, por eso el tema me parece tan apasionante como misterioso y, por suerte o por desgracia, sólo saldremos de dudas cuando llegue el momento (espero que más tarde que pronto). Mi opinión es la misma que la de la muerte de este relato: ¿qué narices sabemos nosotros como para saber si hay vida después de la muerte o no?
Un saludo

David ha dit...

M'ha agradat molt el relat. L'escenificació de la història m'ha fet recordat "El setè segell", d'Ingmar Bergman, per la serenitat amb la que el protagonista admet la mort com a interlocutor, amb l'esperança de trobar respostes a les preguntes que els humans no sabem contestar. I també per l'estil de vida del 'fugitiu', humil i discret, com si la mort trobés abans qui té una vida opulenta o escandalosa. Valdria la pena rodar un curtmetratge en blanc i negre.
Pel que fa al fons del relat, si la mort no existís, probablement algú l'hauria d'acabar inventant. No percebem l'existència com una amenaça, sino la mort. En absència de mort, seria la mateixa existència la que s'acabaria percebent com una amenaça. Tard o d'hora, l'experiència de viure seria cada cop menys fresca, menys vital, i a la llarga, més fútil i inaguantable. No sé si arribaríem a aquest punt després de més o menys segles, o mil.lenis, però quan hi arribéssim, no veuríem la mort com a amenaça sino com a solució. Els nostres problemes existencials no es deuen, per tant, a la finitud de la nostra existència, sino a la nostra incapacitat per fixar-ne el límit segons la nostra voluntat. Al contrari, intuïm que el límit que la biologia i l'atzar ens imposen se'ns farà curt, fins i tot escandalosament curt. D'aquest desassossec beuen les religions, que venen la idea d'una vida eterna que, com deia, acabaria sent un problema per als immortals comparable al de la mort per als mortals.

Wambas ha dit...

Hola David, al principi m'ha costat una miqueta entendre les teves idees, però ràpidament he recordat "The Highlanders" i els problemes del Connor McLeod amb la seva existència inmortal. Així que m'imagino que al final el problema no és la mort sino la nostra imposibilitat natural per a concebre que hem de desaparèixer, és contrari al nostre instint animal. De totes formes, tinc l'esperança, que no la fe, en que hi haurà alguna cosa al final d'aquest camí, però no puc imaginar el que ens espera. També això li dona una miqueta d'emoció al tema :)
Moltes gràcies pel teu comentari i pel teu seguiment. Una abraçada

David ha dit...

tant la mortalitat com la immortalitat són conceptes que fan por. Només ens fa por la primera perquè no som immortals. Això ho il.lustraven perfectament a "Highlander" amb aquella gran balada de la banda sonora de Queen: "Who wants to live for ever ? forever is our today".
Al final del camí m'agradaria pensar que hi haurà algun tipus de continuïtat - suposo que el desig es deu a l'instint de supervivència que tenim tots els éssers vius -. Tant la vida com la mort són misteris, i no puc estar segur de res. De totes formes, el que ens espera al final no crec que sigui gaire diferent del lloc del que veníem. Què érem nosaltres fa 15.000 mil.lions d'anys ? o l'any 1970 ? no existíem, oi ? aleshores, d'aquí a 15.000 mil.lions d'anys ? o l'any 2100 ?
Gràcies a tu, una abraçada.

Wambas ha dit...

David, que no ens puguem recordar de què érem abans de néixer no vol dir que fóssim res. De fet, alguns diuen que amb hipnosi regressiva podem arribar a recordar les nostres vides anteriors (jo ni crec ni deixo de creure, no tinc cap prova, així que en aquest sentit sóc absteni, o com es digui). Podríem estar dies, mesos o anys, parlant d'aquest tema sense arribar a cap acord, més o menys com la ONU en qualsevol crisi internacional.
Una altra abraçada

David ha dit...

Cert, no recordar què érem abans de néixer no vol dir que no fóssim res, però tampoc vol dir que fóssim alguna cosa. Sobre la reencarnació, encara que fos veritat seria impossible recordar moltes vides passades. Saps quants humans han arribat a existir mai ? es calcula que uns 20.000 mil.lions. Donat que la població actual és d'uns 6.500, més o menys 1/3 de tots els éssers humans que mai han nascut, continuen vius. No hi podria haver moltes vides prèvies per tots, ni que sigui per una raó aritmètica. A més, les vides prèvies més abundants serien les del segle XIX, però curiosament els que diuen recordar altres vides solen parlar d'èpoques remotes com l'antic Egipte, quan la població era ínfima en termes planetaris. Si els "reencarnacionistes" admetessin que la majoria dels humans som "debutants", és a dir, que ens trobem en la 1ra-2na vida com a màxim, encara seria una mica creïble el que diuen, malgrat la dificultat d'explicar com una mateixa consciència es pot traslladar d'un cos a un altre fent un salt en el temps. Això implica creure en una consciència capaç de sobreviure fora d'un cervell. Jo crec que la consciència és una propietat del cervell. Sense cervell, no hi ha consciència, igual que sense cervell, no es pot pensar. Però bé, això només és el que jo penso, i com deia abans, la vida i la mort són misteris i puc estar molt equivocat. De fet, tant de bo estigui equivocat.
Una abraçada.

Licencia de Autor