_
_
Cau la nit damunt Sarajevo, acompanyant la neu que està començant a quallar sobre els carrers empedrats de Bascarcija, el barri antic de la ciutat. Aquí és on el Hamil té la seva botiga d'artesania que, com les dels seus veïns, és molt freqüentada pels turistes a l'estiu, i està pràcticament deserta a l'hivern, quan, irònicament, la ciutat és més bonica i té molt més a oferir als seus visitants. L'olor del cevapi impregna l'aire, i el so dels cisells dels artesans sobre el metall es barreja amb la crida a l'oració del muetzí des del minaret de la mesquita.
Hamil aprofita les últimes hores de treball per cisellar una tetera que pensa vendre a bon preu a algun turista àvid de souvenirs originals. Treballa amb precisió i esforç, cada dia es poden sentir des del carrer els seus cops acurats sobre la plata o qualsevol altre metall que li calgui gravar. Malgrat la seva aparent longevitat, no li tremola el pols i les seves mans són precises en cadascuna de les seves accions. És tot un artista donant forma o pintant qualsevol objecte.
Tan concentrat està en la seva feina que no s'adona que algú ha entrat a la botiga. El visitant es queda a l'ombra - cada vegada més creixent que es projecta en una de les cantonades de la botiga - observant treballar l'artesà. Passa una bona estona fins que en Hamil percep que no està sol, i sense ni tan sols alçar la vista diu:
- No ets benvinguda, Segadora de Vides.
- Ha estat difícil trobar-te, vell, et mous bé pel meu territori, hi eres tan a prop meu que ni tan sols et veia.
El vell aixeca la mirada buscant els ulls del seu visitant, però el que veu és l'ombra d'un rostre, l'ombra d'un cos, una ombra dins de l'ombra del capvespre a la seva botiga. En aquesta foscor es perfila una capa, una caputxa i una dalla.
- Com has aconseguit trobar-me?
- Durant segles t'he buscat entre els vius, fins a arribar a entendre que on millor et podies amagar era allà on jo feia les meves grans collites. Des de llavors he estat sempre després de la teva pista, pisándote els talons, i al final t'has demorat massa temps en aquest país, el suficient per donar-te caça. No pots estar fugint sempre, deixa que faci la meva feina i per fi podràs descansar eternament.
- Estava esgotat, i al final havia arribat a un lloc on em trobava bé, treballant en el que era la meva passió des de fa segles ... quant fa que em busques?, ja ni me'n recordo de quan vaig començar a fugir.
- Quan la pesta va assolar Barcelona al segle XIV. Com molts altres vas caure malalt, i fins i tot et van pujar a la carreta dels morts abans de que estiguessis mort. El meu error va ser que eres un altre de més entre milers, massa feina per a una sola dalla, de vegades passen aquestes coses, però normalment no trigo a rectificar els meus errors. Tu ets l'únic que ha aconseguit evitar-me durant tant de temps.
- Ara ho recordo, de sobte em vaig trobar sa i conscient entre una muntanya de cadàvers que estaven a punt de cremar, vaig sortir d'entre els cossos i vaig fugir abans que em tornessin a intentar cremar, aquesta vegada per bruixeria. Des d'aleshores no he deixat de canviar de llar, sempre buscant aquells llocs per on acabaves de passar delmant poblacions, ja fos per malalties o per guerres, imaginava que tu estaries massa embolicada en el teu treball com per veure'm.
- I ara, estàs preparat per rebre el cop de la meva dalla?
-Mai no s'està preparat, si la salut t'acompanya, com més vell ets més ganes tens de viure, te n'adones que tens més coses que oferir als altres. No, no vull morir. En aquest aspecte sóc un egoista, ho sé.
- Si et serveix de consol has de pensar que has de deixar lloc als nous, cadascun té el seu temps i el teu fa molt que va passar.
- I què m'espera a l'altre costat?
- Res
- ¿Res?. ¿Deixem d'existir així, sense més?
- I què esperaves?, Viure per sempre?, Ser un déu?. Ni tan sols jo sóc etern, desapareixeré en el mateix moment que la vida s'extingueixi de l'Univers; sense vida, la mort deixa d'existir, i pots creure, vell, que tinc ganes de que arribi aquest moment. En un moment estàs conscient i al segon després ja no existeixes, ni tan sols hi ha foscor ... de fet no hi ha RES.
- ¿I la reencarnació?
- És una mentida. Dona't compte que els mateixos budistes la menyspreen i desitgen que la seva ànima desaparegui com a unitat i s'uneixi a un tot. Tant se val com ho miris, l'ésser deixa de ser.
- Però si més no, tenen raó en l'existència dins d'un tot?
- Sí, però en aquest tot no hi ha ni rastre de cap ens unitari. Diguem que és un altre ens sense consciència d'existència.
- Així, que totes les religions ... mentida?
- Sí, només serveixen per esmolar la meva dalla i poder segar més vides a cada cop. De totes maneres ...
- De totes maneres?
- De tota manera, dic, ni tan sols jo sé què hi ha més enllà de l'univers, no sóc més que un altre ens que es mou entre les dimensions però que tampoc pot arribar a comprendre l'infinit, ja t'he dit que jo també sóc finit i per tant el meu coneixement només arriba a les dimensions de l'univers finit. Potser el teu desig egoista de ser etern pugui donar-se d'alguna manera que jo no arribo a comprendre, però dubto que hagi quelcom per sobre de l'univers que es pugui preocupar per ens tan absurds com vosaltres els humans. I ja està bé de xerrada!, Pensa en alguna cosa bonica abans de desaparèixer.
- Només se m'acut pensar en un somni que vaig tenir de petit, al cap i a la fi, els somnis tenen la mateixa validesa que la vida ja que no deixen de ser experiències que un ha visc ...
La nit ha caigut sobre Sarajevo. A Bascarcija ja només queda una botiga oberta. L'Emir s'acosta a preguntar-li al Hamil per què no ha tancat encara quan en entrar a la botiga del seu amic es troba a aquest amb la cara sobre la taula de treball. Li tanca els ulls mentre xiuxiueja una pregària a Al·là per l'ànima d'aquell que sempre va ser vell.
Nieve
y oscuridad caen entrelazadas en un abrazo silencioso sobre Sarajevo.
Lentamente, la luz del ocaso se desvanece mientras los gruesos copos tejen en
su caida un manto blanco que acabará cubriendo las calles empedradas del
Bascarcija, el barrio más antiguo de esta cosmópolis.
En
una de esas calles se encuentra el pequeño taller del artesano Elías, un viejo
judío que se gana la vida desde tiempos inmemoriales vendiendo las piezas
talladas por sus huesudas manos a la multitud de turistas que invaden Sarajevo
durante el verano. Sin embargo, durante el crudo invierno sólo las sombras
entran en su taller, y él agradece esa tranquilidad trabajando sin apenas
descanso. Únicamente se detiene media hora al mediodía para sentir su ciudad.
Porque
todo el mundo sabe que al viejo Elías le apasiona sentir Sarajevo con todos sus
sentidos. Si le preguntáramos sobre él a cualquiera de los habitantes del
Bascarcija, seguramente nos contestarían “Elías es el más anciano de los
ancianos de Sarajevo y lo reconocerás porque es el viejo que cuando toma un
café lo saborea despacio, mientras acaricia la taza de porcelana con suavidad,
aspira profundamente el aroma intenso y escucha con respeto la oración del
muecín con sus ojos mirando al cielo de la ciudad”. Así es como Elías vive
Sarajevo, con cada uno de sus sentidos.
Mas
ahora el anciano se encuentra trabajando en su taller, y hasta la calle
desierta llega el sonido de su cincel golpeando el metal. Trabaja con la puerta
abierta, para poder oler el aroma de cevapi que impregna las calles del barrio
a estas horas. Elías golpea con precisión y empeño una tetera que venderá este
verano a algún turista por un buen precio. A pesar de su aparente longevidad no
le tiembla el pulso, y sus manos actúan firmemente aplicando el cincel. Es todo
un artista dando forma a cualquier objeto metálico.
Tan
concentrado está en su trabajo que no se da cuenta que alguien se ha deslizado
dentro de su taller silenciosamente. El visitante se queda de pie en la sombra
que se proyecta en una de las esquinas vacías del local, observando trabajar al
artesano. El tiempo va pasando y la sombra crece hasta casi llenar la estancia.
Elías por fin percibe que no está solo y sin tan siquiera levantar la vista de
la tetara habla:
- No eres bienvenida, Segadora de Vidas.
-
En ningún sitio lo soy, pero tú eres el menos adecuado para quejarte.
-
¿En qué puedo ayudarte?
-
Ha sido difícil, muy difícil, encontrarte, viejo. Te mueves muy bien por mi
territorio, tan cerca de mí que ni siquiera te podía ver.
El
anciano ahora levanta la mirada buscando los ojos de su visitante, pero
únicamente alcanza a ver la sombra de un rostro cubierto por una oscura
capucha, más negra que la oscuridad que duerme en aquel rincón del taller. Su
mirada va bajando, buscando un cuerpo, pero sólo ve humo, negro y condensado,
como una larga capa etérea que llega desde la capucha hasta el suelo. Y hacia
un lado surge algo que asemeja un brazo huesudo que sostiene en su final una
guadaña tan larga que casi roza el techo de la estancia.
-
¿Cómo me encontraste? - la voz del anciano suena cansada.
- Durante siglos te he buscado entre los vivos, hasta que al final comprendí
que donde mejor te podías esconder era allí donde yo hacía mis mayores
cosechas. Desde entonces he estado siempre tras tu pista, pisándote los
talones, y al final te has demorado demasiado tiempo en este país, lo
suficiente para darte caza.
- Estaba agotado, y al final había llegado a un sitio en que me encontraba a
gusto, trabajando en lo que era mi pasión hace siglos… ¿cuánto hace que me
buscas?, ya ni me acuerdo de cuándo comencé a huir.
- 1348, la peste negra asolaba Barcelona. Como muchos otros caíste enfermo, e
incluso te subieron a la carreta de los muertos antes de que fallecieras. Mi
error fue pensar que eras otro más entre miles, demasiado trabajo para una sola
guadaña, a veces pasan estas cosas, pero nunca tardo en corregir mis errores.
Tú eres el único que ha conseguido evitarme durante tanto tiempo.
- Ahora lo recuerdo, de repente me encontré sano y consciente entre una pila de
cadáveres que estaban a punto de quemar, salí de entre los cuerpos y escapé
antes de que me volviesen a intentar quemar, pero esta vez por brujería. Desde
entonces no he dejado de cambiar de hogar, siempre buscando aquellos sitios por
donde acababas de pasar diezmando poblaciones, ya fuese por enfermedades o por
guerras, imaginaba que tú estarías demasiado ocupada en tu trabajo como para
verme.
- Y ahora, ¿estás preparado para recibir el golpe de mi guadaña?
- Nunca se está preparado si la salud te acompaña; cuanto más viejo eres más
ganas tienes de vivir, sientes que tienes más cosas que ofrecer a los demás.
No, no quiero morir. En ese aspecto soy un egoísta, lo sé.
- Si te sirve de consuelo has de pensar que tienes que dejar sitio a los
nuevos, cada uno tiene su tiempo y el tuyo hace mucho que pasó.
- ¿Y qué me espera en el otro lado?
- Nada
- ¿Nada? ¿Dejamos de existir así, sin más?
- ¿Y qué esperabas?,¿vivir para siempre?,¿ser un dios? Ni siquiera yo soy
eterno, me extinguiré en el momento que la vida desaparezca del Universo; sin
vida la muerte deja de existir, y puedes creer viejo que tengo ganas de que
llegue ese momento. En un instante estás consciente y al segundo después ya no
existes, ni siquiera hay oscuridad…de hecho no hay absolutamente nada.
- ¿Y la reencarnación?
- Es una mentira piadosa. Hasta los mismos budistas la desprecian y desean que
su alma desaparezca como unidad y se una a un todo. Lo mires como lo mires el
ser deja de ser.
- Pero al menos, ¿tienen razón en la existencia dentro de un todo?
- Me imagino que sí, pero en ese todo no habría lugar para las consciencias
individuales, de ningún modo volverías a ser tú mismo.
- Así que todas las religiones… ¿mentira?
- Sí, tan sólo sirven para afilar mi guadaña y poder segar más vidas en cada
golpe. De todos modos…
- ¿De todos modos?
- ¡No me interrumpas! De todos modos, digo, ni siquiera yo sé qué hay más allá
del universo, no soy más que otro ente que se mueve entre sus dimensiones pero
que tampoco puede llegar a comprender el infinito; ya te he dicho antes que yo
también soy un ser finito. Quizás tu deseo egoísta de eternidad pueda persistir
de alguna manera que yo no llego a comprender, pero dudo que haya algo por
encima del universo que se pueda preocupar por seres tan absurdos y mezquinos
como vosotros los humanos. ¡Y ya está bien de charla!, ahora deja que haga mi
trabajo y por fin podrás descansar. Piensa en algo bonito antes de desaparecer.
- Sólo se me ocurre pensar en un sueño que tuve de pequeño, al fin y al cabo,
los sueños tienen el mismo valor que la vida pues no dejan de ser experiencias que
uno ha vivi…
La noche ha caído sobre Sarajevo. En Bascarcija ya sólo permanece una tienda
abierta. Emir se acerca a preguntarle a Elías por qué no ha cerrado todavía
cuando al entrar en la tienda de su amigo se encuentra a éste con el rostro
sobre la mesa de trabajo. Le cierra los ojos mientras susurra una plegaria a
Alá y a Yahvé por el alma de aquel judío que siempre fue anciano.
Le vieil homme (Traduction par Encarna Raga avec la collaboration de F.Brossaud)
Le soir tombe sur Sarajevo, la neige commence à tenir sur les rues pavées de Bascarcija, l’ancien quartier de la ville. C'est là où Hamil a son magasin d'artisanat, très fréquenté par touristes en été tout comme celles des voisins, mais pratiquement déserte en hiver où la ville est ironiquement plus jolie et a beaucoup plus à offrir aux visiteurs. L'odeur du cevapi imprègne l'air et le son des ciseaux des artisans sur le métal est mêlé à l'appel de la prière du muezzin depuis le minaret de la mosquée.
Hamil profite des dernières heures de travail pour ciseler une théière qu'il vendra un bon prix à quelque touriste avide de souvenirs originaux. Il travaille minutieusement, avec acharnement. Chaque jour ses coups soigneux pour graver sur l'argent et d’autres métaux sont entendus depuis la rue.
Malgré sa longévité apparente, le pouls ne lui tremble pas et ses mains sont précises dans chacune de ses actions. C’est un vrai artiste donnant forme et peignant chaque objet.
Il est si concentré sur son travail qu'il ne se rend pas compte que quelqu'un vient d’entrer à son magasin.
La visiteuse reste dans l'ombre, qui se dilate tour à tour en se projetant dans un coin du magasin. Elle observe comment l'artisan travaille. Un bon instant passe jusqu'à ce que Hamil perçoive qu'il n'est pas seul, et sans même lever la vue, il dit :
- Vous n'êtes pas bienvenue, Grande Faucheuse.
- Cela a été vraiment difficile de vous trouver, vieil homme ! Vous vous déplacez le long de mon territoire avec eficacité, et pourtant vous étiez si proche que je ne pouvais pas vous voir.
Le vieillard lève le regard en cherchant les yeux de sa visiteuse, mais c’est l'ombre d'un visage, l'ombre d'un corps qu'il voit, une ombre à l'intérieur d’une autre ombre qui appartient au soir tombée sur son magasin. Dans cette obscurité se profilent une cape, un capuchon et une faux.
- Comment avez vous réussi à me trouver?
- Je vous ai cherché parmi les vivants pendant plusieurs siècles. Je me rendais compte que c’était là où je faisais les plus grandes récoltes que vous vous cachiez. J’étais sur la piste, sur vos talons, et finalement vous êtes restés dans ce pays-là, le temps suffisant pour vous rattraper. Ce n’est pas possible de s’enfuir tout le temps, laissez donc moi faire mon travail et vous pourrez reposer éternellement.
- J’étais fatigué, finalement je suis arrivé dans cette ville où je me trouvais à l'aise. Je travaillais ce que j'aimais profondément depuis des siècles...Vous m’aviez cherche pendant combien de temps? Je ne me rappelle plus depuis quand je me suis enfui.
- Dès le XIVe siècle, lors de la peste qui a dévasté Barcelone. Vous êtes tombés malade comme beaucoup d’autres, et même vivant on vous a chargé sur la charrette des morts. Je me suis trompé en croyant que vous étiez mort comme tant d’autres. Trop de travail pour une seule fauche! Cela arrive parfois, mais je ne tarde jamais à corriger mes erreurs. Vous étiez l'un des seuls à m'éviter avec succès durant si long temps.
- Je me souviens maintenant, tout à coup je me suis retrouvé sain et conscient parmi une pile de cadavres sur le point d’être brûlés, je suis sorti parmi les corps pour prendre la fuite avant de finir dans le bûcher pour la deuxième fois en raison de sorcellerie. Depuis lors je n'ai pas cessé de déménager, toujours en demeurant aux endroits où la population a été décimée par vous, au travers de maladies ou guerres, j’imaginais que vous étiez aussi débordé par votre tâche que vous ne pourriez pas me voir.
- Et maintenant ? Vous êtes préparé pour recevoir le coup de ma faux ?
- On n'est jamais préparé; si on se porte bien, plus vieux on est, plus envie de vivre on a, car il y a encore de choses à offrir aux autres. Non, je ne veux pas mourir. En ce sens là, je suis égoïste, je le sais.
- Vous pourrez peut-être trouver réconfort en réfléchissant à l’espace que vous laissez aux nouvelles générations. Chacun a son moment et il y a longtemps que le votre s’est passé.
- Et qu'est-ce qui m'attend dans l'autre côté ?
- Rien
- Rien? Cessons-nous d'exister sans plus ?
- Et qu'est-ce que vous attendiez ? Vivre pour toujours ? Devenir un dieu ? Je ne suis pas éternel, moi-même, je m'éteindrai en ce moment où la vie disparaitra de l'Univers; sans vie la mort cesse d'exister… et vous pouvez me faire confiance, vieil homme, j’ai envie que ce moment arrive! Vous êtes conscient maintenant et dans un instant vous n'existerez plus. Il n'y a pas même d'obscurité … en fait, il n'y a RIEN.
- Et la réincarnation ?
- C'est un mensonge. Souvenez vous que les bouddhistes eux-mêmes la méprisent et souhaitent que leur âme, comme une unité, disparaisse pour s’unir au tout. Quoi qu’il en soit, l'être cesse d'être.
- Mais au moins… ont-ils raison à propos de notre existence à l'intérieur d’un tout ?
- Oui, mais dans le tout il n'y a pas aucune trace d'une réalité unitaire. Disons qu’il s’agit d’une autre réalité sans conscience d'existence.
- Alors, toutes les religions sont … un mensonge?
- Oui, elles ne servent que pour aiguiser ma fauche et plus de vies puissent être fauchées à chaque coup. De toute façon …
- De toute façon ?
- De toute façon, je dis, je ne sais pas même ce qui existe au-delà de l'univers, je ne suis rien d’autre qu'une réalité entre les dimensions sans pouvoir non plus arriver à comprendre l'infini; je t'ai déjà dit que je suis aussi fini et par conséquent ma seule connaissance atteint les dimensions de l’univers fini. Peut-être ton désir égoïste d'être éternel existe de façon que je n'arrive pas à comprendre, mais je ne douterais qu’il y ait quelque chose au-dessus de l'univers qui se préoccupe des réalités aussi absurdes que vous, les humains. Trêve de bavardage! Pensez à quelque chose de beau avant de disparaître.
- Il m'arrive seulement de penser à un rêve que j'ai eu petit, en fin de compte, les rêves ont la même validité que la vie car ils ne sont qu’ expériences qu’on a vécu...
La soirée tombe sur Sarajevo. Il ne reste qu’un magasin ouvert à Bascarcija. Emir s'approche de Hamil pour lui demander pourquoi il n'a pas encore fermé. À ce moment, il trouve son ami avec la tête posée sur la table de travail. Il lui ferme les yeux en chuchotant une supplication à Allah pour l'âme de celui qui a toujours été vieux.
The Old Man. (Translated by Conchi Díaz)
The night falls in Sarajevo, along with the snow that is beginning to harden upon the stone streets of Bascarcija, the old town neighbourhood. Here is where Hamil has his art craft shop that, like the ones of his neighbours, is very frequented by tourists in summer, and is almost a desert in winter, when, ironically, the city is more beautiful and has much more to offer to their visitants. The smell of cevapi fulfils the wind, and the sound of gravers of art craft above the metal that mixes up with the called to the pray of the muezzin from the mosque’s minaret. Hamil takes the last hours of work to engrave a kettle that thinks in selling to a good price to some tourist hungry of original souvenirs. Works with precision and determination, each day you can hear from the streets his careful hammering on the silver or any other metal that has to be carved. Despite his apparent longevity, his pulse doesn’t shake and his hands are accurate on each action. He is an artist giving shape or painting any other object. He is so focused is in his job that he doesn’t realize that someone has come into his shop. The visitor remains in the shadow – growing each time more and more that is shown in a corner of the shop – looking how the art craft man works. After a while, Hamil feels that he is not alone. Without raising his sight, he says:
- You are not welcome, Grim Reaper.
- It has been difficult to find you, old man; you move well in my territory, you were so close that I couldn’t see you.
The old man rise his sight looking for the eyes of his visitor, but the only thing he can see is the shadow of a face, the shadow of a body, a shadow into a shadow of the sunset in his shop. In this darkness a cape, a hook and a scythe could be seen.
- How did you find me?
- During centuries I’ve been looking for you between the alive, until understanding that was you could better hide was there where I made my biggest gathers. Ever since, I have been always looking for you, being a hot on your heels and in the end you have spend too much time in this country, enough to catch you. You can’t escape forever, lend me do my job and you could finally eternally rest.
- I was exhausted, and in the end I arrived to a place in where I felt comfortable, working in what was my passion centuries ago… for how long have you been looking for me?, I don’t remember when I started escaping.
- When the plague hit Barcelona in the XIV century. Like many others, you felt sick, and they even put you in the wagon with the other bodies before you died. My mistake was that you were just another one among thousands, too much work for a scythe alone, sometimes that happens, but I normally never take so much time in correct my mistakes. You are the only one that could avoid me for so long.
- I remember now, suddenly I found myself healthy and conscious among loads of bodies that were ready to burn, I went out of the bodies and escape before that they tried to burn me again, this time because of witchcraft. Since then I didn’t stop changing home, always looking for those places in where you just passed by merming villages, due to illnesses or wars, I imagined that you were too busy in your job to see me.
- And now, are you ready to receive the knock of my scythe?
- One’s never ready for that; if health is good, the older you are, the more you want to live, and you feel that you have more things to offer to others. No, I don’t want to die. In that aspect I’m selfish, I know.
- If it makes you feel better, you have to think that you have to leave space to the new ones, each one has his time and yours passed long time ago.
- And what is waiting for me in the other side?
- Nothing
- Nothing? We stop existing like that, nothing else?
- And what did you want? To live forever? Become a god? Not even me am eternal, I’ll extinguish when life disappeared from universe; without life death doesn’t exist, and you can belief old man that I’m really looking for that moment to arrive. In one moment you are aware and the next one you stop existing, there’s not even darkness… in fact, there is NOTHING.
- What about reincarnation?
- That’s a lie. Realize that even Buddhists reject it and wish that their soul disappeared as a unit and that was in communion with everything. No matter what, the being stop being.
- But at least, are they right about the existence of an everything?
- Yes, but in that everything there is no trace of any unitary being. It could be said that is another being without existence conscience.
- Then, all religions, a lie?
- Yes, they are only good to sharp my scythe and could cut more lives with each strike. Anyway
- Anyway?
- Anyway, I say, not even me knows what is further more of the universe, I’m just another being that moves in between dimensions but can neither get to understand infinite; I told you that even me have an end, therefore my knowledge just reaches the dimension of the finite universe. Maybe your selfish desire of being eternal could exist somehow that I cannot get to understand, but I doubt it that there is something above the universe that could worry for beings so nonsense like us humans. And there is enough talking! Think in something nice before disappearing.
- I can only think in a dream I had when I was a boy, in the end, dreams are as valid as life because they are no more than experiences that one has lif…
Night felt above Sarajevo. In Bascarcija there’s only one open shop. Emir comes to ask Hamil why he hasn’t close yet, and when he comes into his friend’s shop finds him with his face on his work table. He closes his eyes while murmuring a pray to Allah for the soul of the one that was always an old man.
12 comentaris:
Muy bueno el relato, Wambas. El "gran misterio" es tan inagotable como la curiosidad humana y admite tantas elucubraciones como entes pensantes han existido. Buena exploración de posibles destinos, es muy significativo que ni la propia muerte abarque tal misterio. Nuestra mente limitada no puede comprender la realidad y no dejamos de intentar explicarla desde nuestro nivel cuando es muy posible que existan infinitas dimensiones inimaginables para una mente humana. Lo que haya de ser será y allí estaré yo, experimentándolo; eso seguro... o no. Saludos.
Hola Miguel,
has descrito perfectamente lo que yo también pienso, incluso el "eso seguro...o no". Esta frase podría servir de buen epitafio en alguna tumba ilustre (quizás podrías pedir derechos de copyright...o no).
Saludos
buen relato "vive Dios" jejeje
una forta abraçada des de Reus
Hola Wambas,
Tens el poder de fer-me esborronar.
saps amb que m'has fet pensar?. Quan era petita, una tieta que tenia una mica la cara de bruixa -bona-, sempre parlava d'una pel.licula: "la muerte en vacaciones". Vaig estar anys sentint com sempre parlava d'ella.
Per fí la vaig veure. Amb el mateix delit amb el que he llegit aquest escrit teu.
Encantada, millor dit, esborronada de llegir-te.
Una forta abraçada
No saps lo que m'agrada llegir aquests comentaris (sí, ho sé, sóc una mica vanidós, però a quién le amarga un dulce?)
L'objectiu és progressar i cada cop fer relats més interessants i que arribin a tocar més la fibra del lector. Tant de bó ho aconsegueixi!
Moltes, moltes gràcies i una abraçada
Mi interes en el relato empezó desde la primera estrofa, eso creo que para un escritor es muy dificil de hacer llegar al lector; felicidades.
El tema es muy interesante y a su vez desconcertante ya que ¿quien save lo que hay despues?, bueno lo que sea será ¿verdad?,aunque mi opinión es que prefiero pensar en que no se acaba aquí y entonces la muerte me es menos dolorosa.
Hola Febe,
muchas gracias por tu comentario y por tu felicitación. Estoy de acuerdo contigo, por eso el tema me parece tan apasionante como misterioso y, por suerte o por desgracia, sólo saldremos de dudas cuando llegue el momento (espero que más tarde que pronto). Mi opinión es la misma que la de la muerte de este relato: ¿qué narices sabemos nosotros como para saber si hay vida después de la muerte o no?
Un saludo
M'ha agradat molt el relat. L'escenificació de la història m'ha fet recordat "El setè segell", d'Ingmar Bergman, per la serenitat amb la que el protagonista admet la mort com a interlocutor, amb l'esperança de trobar respostes a les preguntes que els humans no sabem contestar. I també per l'estil de vida del 'fugitiu', humil i discret, com si la mort trobés abans qui té una vida opulenta o escandalosa. Valdria la pena rodar un curtmetratge en blanc i negre.
Pel que fa al fons del relat, si la mort no existís, probablement algú l'hauria d'acabar inventant. No percebem l'existència com una amenaça, sino la mort. En absència de mort, seria la mateixa existència la que s'acabaria percebent com una amenaça. Tard o d'hora, l'experiència de viure seria cada cop menys fresca, menys vital, i a la llarga, més fútil i inaguantable. No sé si arribaríem a aquest punt després de més o menys segles, o mil.lenis, però quan hi arribéssim, no veuríem la mort com a amenaça sino com a solució. Els nostres problemes existencials no es deuen, per tant, a la finitud de la nostra existència, sino a la nostra incapacitat per fixar-ne el límit segons la nostra voluntat. Al contrari, intuïm que el límit que la biologia i l'atzar ens imposen se'ns farà curt, fins i tot escandalosament curt. D'aquest desassossec beuen les religions, que venen la idea d'una vida eterna que, com deia, acabaria sent un problema per als immortals comparable al de la mort per als mortals.
Hola David, al principi m'ha costat una miqueta entendre les teves idees, però ràpidament he recordat "The Highlanders" i els problemes del Connor McLeod amb la seva existència inmortal. Així que m'imagino que al final el problema no és la mort sino la nostra imposibilitat natural per a concebre que hem de desaparèixer, és contrari al nostre instint animal. De totes formes, tinc l'esperança, que no la fe, en que hi haurà alguna cosa al final d'aquest camí, però no puc imaginar el que ens espera. També això li dona una miqueta d'emoció al tema :)
Moltes gràcies pel teu comentari i pel teu seguiment. Una abraçada
tant la mortalitat com la immortalitat són conceptes que fan por. Només ens fa por la primera perquè no som immortals. Això ho il.lustraven perfectament a "Highlander" amb aquella gran balada de la banda sonora de Queen: "Who wants to live for ever ? forever is our today".
Al final del camí m'agradaria pensar que hi haurà algun tipus de continuïtat - suposo que el desig es deu a l'instint de supervivència que tenim tots els éssers vius -. Tant la vida com la mort són misteris, i no puc estar segur de res. De totes formes, el que ens espera al final no crec que sigui gaire diferent del lloc del que veníem. Què érem nosaltres fa 15.000 mil.lions d'anys ? o l'any 1970 ? no existíem, oi ? aleshores, d'aquí a 15.000 mil.lions d'anys ? o l'any 2100 ?
Gràcies a tu, una abraçada.
David, que no ens puguem recordar de què érem abans de néixer no vol dir que fóssim res. De fet, alguns diuen que amb hipnosi regressiva podem arribar a recordar les nostres vides anteriors (jo ni crec ni deixo de creure, no tinc cap prova, així que en aquest sentit sóc absteni, o com es digui). Podríem estar dies, mesos o anys, parlant d'aquest tema sense arribar a cap acord, més o menys com la ONU en qualsevol crisi internacional.
Una altra abraçada
Cert, no recordar què érem abans de néixer no vol dir que no fóssim res, però tampoc vol dir que fóssim alguna cosa. Sobre la reencarnació, encara que fos veritat seria impossible recordar moltes vides passades. Saps quants humans han arribat a existir mai ? es calcula que uns 20.000 mil.lions. Donat que la població actual és d'uns 6.500, més o menys 1/3 de tots els éssers humans que mai han nascut, continuen vius. No hi podria haver moltes vides prèvies per tots, ni que sigui per una raó aritmètica. A més, les vides prèvies més abundants serien les del segle XIX, però curiosament els que diuen recordar altres vides solen parlar d'èpoques remotes com l'antic Egipte, quan la població era ínfima en termes planetaris. Si els "reencarnacionistes" admetessin que la majoria dels humans som "debutants", és a dir, que ens trobem en la 1ra-2na vida com a màxim, encara seria una mica creïble el que diuen, malgrat la dificultat d'explicar com una mateixa consciència es pot traslladar d'un cos a un altre fent un salt en el temps. Això implica creure en una consciència capaç de sobreviure fora d'un cervell. Jo crec que la consciència és una propietat del cervell. Sense cervell, no hi ha consciència, igual que sense cervell, no es pot pensar. Però bé, això només és el que jo penso, i com deia abans, la vida i la mort són misteris i puc estar molt equivocat. De fet, tant de bo estigui equivocat.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada