divendres, 12 de setembre de 2008

L'enquesta

CatalàEspañol

En Julià és enquestador, millor dit, fa estudis d'opinió o entrevistes, tal com el seu cap li ha indicat que ha de dir quan es presenta davant dels potencials enquestats. Porta mig any fent aquesta feina i la veritat és que no és pas dolenta mentre espera acabar la seva carrera i potser després, encara que estigui treballant d'una altra cosa més seriosa, si li calen diners, continuarà fent enquest...perdó, entrevistes encara que sigui a un ritme més tranquil i només per treure un sobresou.
Mentre arriba aquell moment, en Julià surt com cada dia de l'oficina amb cara de pocs amics, resultat de veure la ruta que li han donat, sempre li donen les pitjors rutes, aquelles on saben que n'hi haurà menys gent a les cases i per tant cal que et patejis tot el barri fins a poder trobar deu persones que s'adeqüin al tipus de població que necessites i que a més vulguin contestar pacientment el teu qüestionari de deu minuts i que mai ho acabes abans de trenta. Observa com la gent als tres minuts comencen a perdre la paciència, als cinc ja diuen que posis el que vulguis i que ells ho signen. Els aconsegueix convèncer de vegades, i d'altres ja va tant desesperat que accedeix a omplir només les dades de la persona i ell mateix omple les enque.. entrevistes a casa o al metro, o a l'autobús.
També com cada dia, sap que li esperen un bon grapat de gent simpàtica, amb una mica de sort s'enamorarà d'alguna noia que obre la porta i respon alegrement a les seves preguntes, potser fins i tot s'enamori d'un parell. I també li esperen els prepotents, tant els que responen als qüestionaris amb aires de superioritat, com aquells que no tenen prou amb dir “no, gracies, no m'interessa la seva enquesta”, o un “ho sento, tinc el temps just per a dinar abans de tornar a la feina”, si no que han d'intentar humiliar al pobre noi, dient coses com “però tu que em vols vendre?, et penses que sóc tonto o què?”.
Com cada dia li caldrà molta paciència per a observar com molts miren darrera la mirilla imaginant que ningú els veu a l'altra banda de la porta; a molts, sobre tot dones grans, els agrada quedar-se una bona estona mirant en aquesta posició tan incòmoda. Moltes vegades en Julià no se'n pot estar de insistir al timbre, o amb copets a la porta, només per a tocar els nassos, doncs ja sap que ningú li obrirà, i si li obren només serà per a fer-li perdre temps i acabar dient “No, ja sóc gran per a això”.
Però el que no es pensava que li passaria avui, és el que us comptaré a continuació:
Són als voltants de les cinc de la tarda d'un dia feiner, en Julià es troba a la popular barriada de Nou Barris, a Barcelona; va pis per pis trucant al timbre, buscant dones per a la seva entrevista. Ja només li queda aquest perfil per a acabar i tornar-se'n a casa. Una porta obre, i apareix una dona d'uns trenta anys, ni lletja ni maca, normal.

  • Si?

  • Bona tarda, treballo per a una empresa nacional d'estudis d'opinió. Seria tan amable de dedicar-me uns minuts per a contestar unes preguntes sobre anuncis televisius?

  • És molt llarga?

  • No, tranquil·la, són màxim deu minuts (com ja he dit abans, mai l'acaba abans de mitja hora)

  • Uf!, no tinc tant de temps

  • Bé, la puc fer en cinc, no es preocupi.

  • Bé, d'acord, què vols preguntar-me?

  • En primer lloc, quan de temps dedica cada dia a veure la televisió?

  • Poc

  • més o menys?, poc vol dir una hora?

  • Sí, una hora més o menys (error de l'entrevistador, mai es pot sugerir respostes a l'entrevistat)

  • I durant aquest temps, veu els anuncis?

  • De vegades

  • Li semblen interessants? Molt, prou, suficient, poc, gens?

  • Mmm, prou interessants

  • Hi ha algú que li sembli més interessant que d'altres?

  • No, tots igual
De fons se sent una veu d'home :
- Ángeles!, què fas tanta estona a la porta?qui és?
Ella li respon :

  • És una enquesta.

  • Doncs deixa-la ja que hi ha feina i no tens temps per xominades.
Ella li pregunta al Julià si queda molt

  • No, cinc minuts
Ella posa cara de neguit i contesta:

  • Em vas dir que eren cinc minuts

  • Perdoni, li vaig dir deu i que intentaria fer-la en cinc

  • Ángeles!, engega'l a la puta merda!!!

  • Ho sento....
I li tanca la porta a la cara. Però en Julià no li té cap rencor, s'ha acollonit doncs al tancar la porta ha vist la por als ulls de la dona. Dóna uns quants passos cap a les escales i de sobte sent com l'home està escridassant a la dona:

  • ¡Eres una Gilipollas! Abres a cualquier capullo. Un día de estos te van a violar, y te lo vas a tener bien merecido, ¡por subnormal!.
A ella no se li sent. En Julià no vol sentir més i baixa les escales tan ràpid com pot. Per avui ja n'hi ha prou.
Els insults d'aquell malparit cap a la seva dona no se li van del cap en tota la nit. Es sent avergonyit de no haver tornat a trucar a la porta i fer-li quatre hosties. Però, qui és ell per a ficar-se en els problemes dels altres?, allà on ell no sap res de res?. De totes formes, aquell paio no és ningú per a maltractar a una altra persona, i menys si aquesta és la persona a la que en algun moment va estimar. Fins i tot els somnis d'aquella nit giren al voltant d'aquesta escena.
Al dia següent, en Julià deixa la feina. El seu cap es preocupa per ell, si es tracta de problemes personals o és una questió de diners, i en Julià menteix :

  • Aquest semestre tinc unes assignatures molt xungues i no puc dedicar-me a les enques..entrevistes.

Dos dies després de l'incident, en Julià es passeja pels voltants d'aquell edifici. Espera tornar a veure aquella dona, preguntar-li si pot fer res per ella, dir-li que li ajudarà en el que calgui. Aquell dia no la veu, però al dia següent torna i aquest cop si la veu, però quan es vol acostar no es veu amb cor de dir-li res. Ja no tornarà mai més.
Un any després, fullejant el diari, llegeix una notícia que li glaça la sang:
Dona morta a Nou Barris. Va caure des d'un sisè pis. El seu home ha estat arrestat sota la sospita d'homicidi.
No surten fotos, no surten noms ni adreces. En Julià intenta recordar si aquella dona vivia a un sisè i es diu a ell mateix que no, que ella vivia a un cinquè..o era un setè?. Una llàgrima rellisca per la seva galta.

3 comentaris:

Miguel Emele ha dit...

Hola, Wambas. Creo que este relato te ha salido un poco oscuro y pesimista. La verdad es que la vida aún puede ser peor pero alguna alegría por medio antes de llegar al desenlace fatal igual le daba otro aire. En fin, no sé, es que el tema es tan delicado... Un saludo.

Wambas ha dit...

Hola Miguel, tu opinión es muy cercana a la de mi pareja, incluso ella ha sido más crítica. Creo que mi mayor error es tocar un tema tan difícil y que en manos de un principiante puede quedar frívolo. A ver si me inspiro en un tema más "agradable" para el próximo post.
Saludos y gracias

M.TeReSa ha dit...

Juerrrrrrr quin mal rollo !!!! ostres m´has deixat el cor encongit, tiuuuu aixo no es faaa!!!!
vaig a llegir el seguent post a veure si m´animo una mica.
Petonsss

Licencia de Autor