divendres, 19 de febrer del 2010

ELS ULLS - LOS OJOS (1/2)

* Foto cedida per M&M

Català Español
Han passat nou mesos des de que vaig fer aquesta instantània; nou mesos en els que m'havia oblidat completament d'ella ... fins que en Pep m'ha tornat de nou aquest moment.
- Te'n recordes de la nena de Laos a la que vas fer una foto espectacular?
- Mmm, recordo haver fet fotos molt maques a un grup de nens però no sé de quina nena parles exactament.
- Espera un moment, que la busco.
El meu amic havia guardat en una carpeta del seu portàtil les fotos que més li havien agradat d'entre totes les que Mireia i jo havíem penjat a la nostra web, durant la volta al món que havíem completat recentment.
- ¡Ostres!, És cert!, Quina mirada més impactant!. Si fins i tot em veig reflectit als seus ulls amb la càmera a les mans. Recordo que vam trobar aquests nens en un mercat de la zona del Bolaven, al sud de Laos.
Els ulls d'aquesta nena s'han quedat gravats al meu cap, i de forma incomprensible, m'he obsesionat amb la necessitat de sapiguer que és de la seva vida. Al final m'he vist obligat a proposar a la meva xicota la idea de viatjar de nou a Laos:
- Però Marc, estàs boig?, Com ens anirem ara que hem tornat a refer la nostra vida a Barcelona?
- Mireia, alguna cosa em diu que aquesta foto no ha aparegut de nou per casualitat. Porto uns quants dies pensant sobre el tema, i quelcom al meu cap m'obliga a tornar.
- Però a mi m'és impossible anar-me'n ara ... he tornat a la vida laboral, no és un bon moment per deixar-ho tot de nou.
- Et fa res llavors si vaig jo sol? Estaré allà el temps necessari per comprovar que tot va bé. Al cap i a la fi, el que em lliga a Barcelona no és important i ho puc reprendre quan torni. Et prometo no quedar-me allà ni un minut més del necessari.
La Mireia m'ha mirat desanimada, sap que res podrà aturar-me, i que si no em surto amb la meva em sentiré frustrat. No li queda més remei que permetre'm marxar.
Dues setmanes més tard, ja estic volant cap a Laos. Amb mi porto tan sols una motxilla, la meva càmera Reflex Digital i el meu Itouch, amb el que intentaré contactar amb la Mireia mentre estiguem separats. He tingut el temps just de comprar un bitllet d'avió, no tan barat com hauria desitjat i arreglar tots els assumptes burocràtics necessaris.
Després d'un vol llarg i pesat, amb escales a Londres i Bangkok, he arribat a Vientiane, la capital de la República Democràtica Popular de Laos. Sense perdre temps demano a un tuktuk que em porti a l'estació d'autobusos. A les deu de la nit ja m'he pujat a un autocar que em portarà fins a Pakse, al sud del país, en un viatge per carretera d'onze hores. Per sort, es tracta d'un autobús molt còmode que em permet dormir i recuperar forces.
A les nou del matí arribo a Pakse. Després d'un bon esmorzar, llogo una moto per continuar immediatament el meu trajecte cap a Bolaven, una zona selvàtica coneguda per la qualitat del seu cafè. Al migdia arribo a Sekong, el poble on hi havia fotografiat als nens. Avui no hi ha mercat i tot està molt més tranquil i buit. El primer que faig és buscar algú que conegui la nena de la foto. La tasca és difícil, ningú sembla identificar-la i, a més, la comunicació es fa difícil ja que la població local no parla anglès. Després d'un parell d'hores donant voltes pel poble, preguntant sense èxit a tot aquell que em trobo pel carrer, veig un nen que ràpidament identifico com un dels nens de les fotografies. Li ensenyo la foto de la nena i em contesta amb dues paraules, "Tad Lo", mentre assenyala en una direcció. Comprenc el que m'està intentant dir: la nena és del poble de Tad Lo, pel qual havia passat amb la moto poc abans.
En arribar a Tad Lo, repeteixo el mateix ritual: ensenyar a tot aquell que em trobo la foto de la nena, però ningú la coneix. Comença a fer-se fosc i això em recorda que he d'anar a buscar allotjament a la Guesthouse on vaig allotjar-me fa gairebé any. Quan arribo a la casa d'hostes, aprofito per interrogar la propietària de l'establiment per la nena de la foto. La dona assegura no conèixer-la, però em fa la sensació que amaga alguna cosa, sembla sentir-se incòmoda després de la seva amabilitat inicial. Un pensament horrible em travessa de cop, i se m'acut una idea.


Al matí, em dirigeixo a Paksong, allí es troba una delegació australiana d'Oxfam, l'ONG per a la qual jo havia treballat temps enrere, i que en aquesta zona ajuda al desenvolupament de les poblacions locals mitjançant el comerç just del cafè.
- Sento dir-te que segurament aquesta nena en aquests moments estigui a Bangkok.
En Jerry era una de les persones que més temps portaven treballant a la zona per Oxfam, i les seves paraules han acabat amb les meves esperances de trobar a la nena.
- Però si no ha d'arribar ni als deu anys!
- Les famílies pobres venen als seus nens per uns cent euros a la màfia xinesa, que suborna a la policia per que faci els ulls grossos en el tràfic de persones, tal com fan amb el tràfic de drogues. En pocs dies, aquesta nena estarà treballant en algun bordell de Bangkok per a turistes.


En Jerry m'acompanya fins a Tad Lo, i allà tornem a interrogar la propietària del Guesthouse, no deixem de pressionar-la amb amenaces, amb precs, una altra vegada amb amenaces, fins que la dona, al final, confessa: els xinesos arriben a Tad lo un cop cada tres mesos, comprant nens per treballar a Tailàndia, i es queden a dormir a la Guesthouse. La nena en qüestió es diu Mai i té nou anys. El pare de la Mai és un comerciant arruïnat de l'ètnia hmong, i li havia demanat a la propietària del Guesthouse que, quan vingueren els xinesos, els digués que ell estava disposat a vendre la seva filla. Se l'havien portat tot just la setmana passada.
Veient el desànim a la meva cara, en Jerry intenta ajudar-me.
- Marc, no sé fins on estàs disposat a arribar, però si vols seguir endavant, conec un home a Bangkok que et pot ajudar. Es tracta d'un guia turístic local que parla anglès i espanyol, i que coneix molt bé l'ambient nocturn d'aquesta ciutat, es podria dir que és un client assidu, encara que rebutja per complet el tràfic de nens i estaria disposat a ajudar-te ... per diners.
- Em podries posar en contacte amb ell?
- Per descomptat, avui mateix li dic, estic segur que no posarà cap inconvenient a ajudar-te. Has de partir ràpidament. Espero que tinguis molta sort, però vés amb compte, les màfies xineses són molt perilloses, no dubtaran si han de triar entre la teva vida i els seus negocis. No facis res sense l'ajuda del nostre contacte.
- Per cert, com es diu?
- Paco
- Com?


Patpong és el centre neuràlgic del turisme sexual al sud-est asiàtic, on cada any arriben milers de joves d'ambdós sexes per treballar en la prostitució, la majoria nens convertits en esclaus sexuals. A poca distància d'aquest mercat humà es troba l'hotel Narai, en Silom Street, en el que m'he allotjat a la meva arribada a Bangkok. He estat tota la nit viatjant, primer de Tad Lo a Pakse, on he tornat la moto de lloguer i he agafat un autobús que ha creuat la frontera entre Laos i Tailàndia, fins arribar a Bangkok. Abans d'acomiadar-me d'en Jerry, aquest m'ha informat que el seu contacte m'havia reservat habitació a la ciutat.
- Quan es reunirà en Paco amb mi?
- M'ha dit que ara mateix està a Chiang Mai, però que aquesta nit es torna a Bangkok, de manera que demà es podrà passar a buscar-te per l'hotel, segurament a la tarda. Té el teu número de mòbil, així que no et preocupis, es posarà en contacte amb tu quant li sigui possible.
Aprofito el temps lliure a la capital de Tailàndia per fer una mica de turisme i posar-me en contacte amb la Mireia.
- Hola maca, et truco des de Bangkok.
- I què fas allà?
- Pensem que la nena, que es diu Mai, va ser comprada als seus pares per la màfia xinesa, i que l'han portat a Bangkok per explotar-la sexualment.
- Déu meu!, Marc, on t'estàs ficant?, Això sona molt perillós.
- Tranquil·la, m'estan ajudant, tot està sota control - menteixo
- Qui t'ajuda?
- Bé, es tracta d'un guia tailandès molt professional, encara no el conec, però m'ho han recomanat els col.legues d'Oxfam.
- M 'agradaria ser-hi amb tu. Si em necessites ...
- No, no, de debò. Tot està sota control. - Torno a mentir


El mòbil no ha sonat en tot el dia, ni rastre d'en Paco; començo a posar-me nerviós. Es fa fosc, així que decideixo sortir a investigar pel meu compte. Mentre surto de l'hotel, no veig l'home asiàtic d'uns cinquanta anys, baixet, amb bigoti i una mica de sobrepès, que s'ha aixecat del sofà de la recepció i surt darrere meu.
Després de caminar uns cinc minuts arribo a Patpong. Les prostitutes esperen, d'empeus o assegudes, que algun turista s'apropi a elles. Tot el carrer està ple de dones i travestis que ofereixen sexe a bon preu. No hi ha ni rastre de nens o nenes, els night-clubs els amaguen, encara que tothom sap que són allà dins, només cal demanar-los amb un feix de bitllets a la mà.
Trec la foto de la Mai i inconscientment em poso a preguntar a algunes prostitutes, que primer s'acosten a mi, pensant que sóc un client potencial, però al veure que començo a fer preguntes s'allunyen ràpidament sense dir ni tan sols adéu, semblen atemorides. De sobte, un home surt d'un local i s'encamina cap a mi amb pas decidit i cara de pocs amics, mentre jo, en la meva completa ingenuïtat, em disposo a ensenyar-li la foto.
L'home es fica la mà en l'americana, mentre mira al seu voltant, el meu cor s'accelera en adonar-me'n massa tard que la meva vida corre perill...
DESENLLAÇ

3 comentaris:

FEBE ha dit...

Esperaremos al Domingo para saber que pasó con esa niña.

David ha dit...

Això de publicar el relat per 'entregues' em recorda a aquells programes de TV que deixen el desenllaç per després de la publicitat ;-) Ben trobat que la màfia sigui xinesa. Tothom associa la màfia amb el sud d'Itàlia, però la màfia va néixer a la Xina, i sembla que també supera en crueltat a la italiana.

Anònim ha dit...

És diumenge!!!! Vaig a dormir un mica tard, espero poder gaudir del desenllaç.

Licencia de Autor