diumenge, 28 de febrer de 2010

La catifa vermella - La alfombra roja

Català  Español
L'escriptor estava assegut còmodament dins el vehicle, movent distretament el got amb la seva mà esquerra mentre s'acariciava la perilla amb la dreta, indiferent a la gentada que s'amuntegava al voltant de la limousine. La veu del xofer va sonar per l'interfon:
- Voleu que us obri ja la porta, senyor?
- No, encara no m'he acabat el bourbon.
No va ser fins que només van quedar els glaçons de gel en el got que, aleshores, va demanar al seu xofer que li obrís la porta del vehicle. En aquell moment, la gent va esclatar d'eufòria. Per fi l'ídol es mostrava davant d'ells. Les seves sabates italianes trepitjaren la catifa vermella que anava des del vehicle fins a l'entrada del gran teatre on es celebrava la gran gala del Llibre de l'any. En aquesta edició, l'estrella era ell, o millor dit, ell i el seu llibre, un autèntic best-seller que havia batut tots els rècords de vendes a nivell mundial. Els crítics havien comparat la seva novel·la amb les grans obres de la literatura de tota la història. Els adjectius superlatius es quedaven curts davant la força amb que havia irromput aquest novel escriptor en el món literari.
Caminava amb pas tranquil per sobre de la catifa, assaborint cadascú dels passos que li anaven acostant a l'Olimp dels literats. De sobte, quan estava a mig camí entre la limousine i l'entrada, un home va aconseguir trencar el cordó de seguretat i arribà corrents fins a ell. Portava posada la caputxa de la jaqueta, amagant-li la cara. Quan va arribar a la seva alçada, es va aturar en sec i va aixecar la mirada. Ell ho va reconèixer al moment, sabia que aquells ulls plens de set de venjança eren l'últim que veuria abans de morir.

Dos anys abans, en Jaume estava escalfant el seu menjar al microones de l'empresa. Un minut, sempre escalfava el menjar aquell temps. Odiava haver d'utilitzar els microones, i per això sempre els feia servir el mínim possible. Se'n va anar a seure amb els seus companys.
- ¿Sabeu què? He començat a escriure.
- Tu? Què nassos vas a escriure si només saps parlar de futbol i sexe? - li va respondre el seu company
Antoni.
- No parlis fins que no hagis llegit algun dels meus relats. Reconec que em falta molt, però tinc tantes ganes de canviar de professió ... Això és una merda, nois. Em cal un gir a la meva vida. Seria l'hòstia poder treballar des de qualsevol lloc, connectat amb el meu portàtil, manipulant personatges al meu caprici.
- Collons!, sí que ho has agafat amb ganes. Ja ens passaràs alguna cosa -va comentar en Pau-.
- Avui us enviaré un relat a veure què us sembla.
Al dia següent, tant l'Antoni com el Pau, el primer que van fer en arribar a l'oficina va ser anar a veure al Jaume.
- No està malament, tens imaginació, encara que et falta millorar la construcció de la trama. Però està bastant bé. - Li comentava l'Antoni.
Pau assentia amb el cap.
- L'Antoni té raó. El relat és imaginatiu, només li falta millorar algunes frases que no estan massa bé construides.
Setmana rere setmana, en Jaume va anar escrivint nous relats que després imprimia pels seus companys. El seu estil millorava amb cada nou escrit, guanyant cada cop més seguidors. En pocs mesos va aconseguir que molts dels seus companys fossin llegint els seus textos al metro, a casa, a la mateixa oficina ... tots ells comentaven amb ell els detalls de cadascú dels relats. En Jaume estava orgullós del moviment literari que s'havia generat al voltant del seu projecte. Fins i tot alguns companys s'havien decidit a escriure els seus propis relats animats per l'impuls creador de Jaume, com era el cas del Pau. Tots ells li demanaven opinió, i escoltaven atentament els consells que ell repartia gustosament.
Un dia, al Jaume se li va ocórrer una idea per impulsar encara més la lectura i l'escriptura a l'oficina. Amb el suport de la direcció de l'empresa -que recolzava aquella vena emprenedora d'un dels seus treballadors-, va organitzar un concurs literari entre els seus companys. El concurs va ser tot un èxit. Tant el Jaume com el Pau es van presentar. En una petita gala que es va celebrar a la sala d'actes de l'empresa, el mateix Jaume va ser l'encarregat de proclamar la decisió del jurat.
- I el guanyador és .... el Pau Vinyals!!!
En Jaume es va quedar de pedra, gairebé es desploma al llegir el nom del seu company. Ell estava segur que seria el guanyador, era l'impulsor de tota aquella febre literària, el millor escriptor de tots. Com podia ser que l'hagués guanyat el seu pupil?
Aquella mateixa nit es va llegir el relat amb el que en Pau havia concursat. Era genial. Tot en ell era perfecte, aconseguia atraure al lector des de la primera frase fins al seu brillant desenllaç. No va poder dormir de ràbia en tota aquella nit, ni la següent. Es va passar uns quants dies sense menjar. No podia suportar la idea de que en Pau fos millor escriptor que ell. El pitjor va arribar quan es va assabentar de que algú del jurat d'aquell concurs havia recomanat el Pau a un conegut seu amb molta influència en una important editorial. Li havien fet una oferta per a publicar un llibre que ell va acceptar. Mig any després, en Pau va publicar el seu llibre, i en altres sis mesos, el seu llibre ja s'havia publicat en trenta països més, i en tots ells hi havia aconseguit un rècord de vendes. En Pau, per descomptat, no va tornar a treballar a l'oficina. Havia passat de demanar-li consells al Jaume, a oblidar-se d'ell i de tots els seus companys. Els havia abandonat a tots per viure amb el seu èxit. En Jaume no va oblidar que aquest èxit havia d'haver estat el seu, i va jurar venjar-se.

Pau Vinyals es va desplomar sense vida. Les seves ulleres van caure trencades a un costat del seu cos, la sang que manava de la seva ferida es mimetitzava sobre la catifa vermella de l'èxit. Un somriure es dibuixava en el seu rostre. Els metges asegurarien que aquest somriure va ser producte del rictus mortal, mentre que els seus crítics afins coincidirien a dir que va ser l'últim somriure d'aquell que sabia que moria escriptor per renéixer en llegenda.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina putada, pobre Jaume, però segur que podrà escriure en el "talego".
Cada dia hi ha algú a qui li roben els seus sommis.

Wambas ha dit...

Hi ha poques coses pitjors que robar somnis, i segur que moltes vegades ho fem de forma inconscient, sense adonar-nos. Però així és la vida

Licencia de Autor