diumenge, 21 de febrer del 2010

ELS ULLS - LOS OJOS (2/2)

ANTERIOR

Català
_Español

En aquest moment, una mà m’agafa pel coll de la camisa amb violència, fent-me saltar cap enrere. Aquest nou personatge comença a escridassar-me en tailandès o en alguna altra llengua semblant, mentre em va allunyant a batzegades del night-club, on l'altre home ens observa perplex, sense entendre res, mentre retira la mà de l'americana i es torna lentament a la porta del local sense treure'ns l'ull.
A l'arribar a un lloc més tranquil, l'home baixet deixa de empènyer sense canviar el seu semblant enfadat.
- T'has tornat boig? , Vols que et facin un tret?
- I tu qui ets?
- El meu nom és Paco.
- Com és que et dius Paco si ets tailandès?
- És una llarga història. El meu veritable nom és tailandès, per descomptat, però pels turistes als que guio Paco és un nom més fàcil i a més m'agrada, així que tothom em diu així, fins i tot els meus amics tailandesos.
- I per què apareixes ara de sobte?, T'he estat esperant tota la tarda.
- Volia veure’t abans d'oferir-te la meva ajuda. Et porto seguint des de l'hotel, i el que he vist em fa creure que realment em necessites.
- I segons tu, què hauríem de fer?
- Dóna'm la foto i deixa'm que investigui amb les meves pròpies fonts. Les putes no t’ajudaran, tenen molta por, i els seus xulos són molt perillosos. El tipus que estava a punt de fotre’t un tret és xinès. Xinesos, indis i russos controlen juntament amb els tailandesos el negoci de la prostitució. Aquí arriben putes de tots els països, hi ha negoci per a totes elles, fins i tot per als papallones, ¡odio els papallones!. Però el que odio més és que prostitueixin nens i nenes. Això abans no passava, fins que van arribar els xinesos i els russos. Però si no fos pels farangs - estrangers- occidentals ningú traficaria amb nens. La culpa és de la gent dels vostres països que busquen tenir sexe amb nens. Demà sabrem on és la nena. Quedem a les set del matí a la recepció de l'hotel.
- Vols dir que demà a les set ja sabràs on és?
- És clar.
- Però si aquesta ciutat és immensa, i només falten nou hores. Com vols trobar-la en tan poc temps?
- Ja t'ho he dit, tinc contactes. Per cert, necessito diners per avançat.
- Quant vols?
- Cinc mil baths
- Però si això són més de cent euros! - Càlcul mentalment
- Sí, els necessito si vols la informació.
- Està bé
Trec els diners de la cartera i li pago. Després, el tailandès desapareix pel mateix carrer on m'acaba de salvar la vida. Torno a l'hotel sense saber si puc confiar en aquell home, encara que, d'altra banda, m'ha salvat el coll, oi?. Una sensació contradictòria em recorre fins quedar-me adormit.
A les set en punt del matí, Paco és a la recepció.
- Bon dia, com has dormit?
- Bé, gràcies. Tens la informació?
- Sí, la nena està en un local il·legal, on només es pot accedir si ets client VIP d'un altre club molt famós de Patpong.
- Com t'has assabentat d'això?, Sembla una informació bastant secreta.
- Ho és, però amb diners i preguntant a les persones correctes, et pots assabentar de tot a Bangkok.
- Saps si està bé?
- Et refereixes a si l'han violat?
- No només això, també si està bé de salut.
- Això segur, als nens els cuiden bé, són la seva inversió. Però no et puc dir si ja l'han venut a algun client. Si fa poc que ha arribat segurament encara l'estiguin subhastant entre els millors clients. El que més pagui tindrà la seva virginitat.
La idea que una nena de nou anys es vegi obligada a tenir relacions sexuals amb tipus d'aquesta mena em regira els budells.
- Com podem entrar en aquest antre?
- Ja he solucionat aquest problema. Ha estat difícil, no ens podem fer passar per clients perquè són ells els que decideixen qui pot accedir als nens, però conec a un treballador del lloc que per tres mil baths ens deixarà la porta del darrere del local oberta. No és segur doncs aquest home ens podria vendre també als seus caps, però tinc la sensació que a ell tampoc li agrada que es trafiqui amb nens, així que crec que podem confiar en ell. M'ha dit que no sap on amaguen als nens ni quants són, però està segur que són allà, perquè aquest és l'objectiu d'aquell lloc. Si no m'equivoco, disposaran d'un soterrani on descansaran pels matins. Nosaltres anirem a les tres de la tarda. En principi, m'ha dit que a aquella hora no hi ha ningú, ja que els proxenetes arriben al caure la nit, poc abans d'obrir el negoci als clients.
- Això sona molt perillós.
- Ho és, però tranquil, no et deixaré sol.
La veritat és que les paraules d'en Paco no em tranquil·litzen massa, em veig ficat en una teranyina de la qual no puc escapar. La situació es descontrola, però no hi ha marxa enrere. Començo a notar un cert malestar d'estómac a causa de la tensió del moment.
- I si anem a la policia?
- Està comprada. Com l'exèrcit. Fan els ulls grossos i es porten molts diners per això. Això sí, tampoc els ajudaran a recuperar-la en el moment que nosaltres l'haguem rescatat, no prendran partit per cap bàndol. Però tampoc sé com la trauràs del país. I si ho aconsegueixes, t'has parat a pensar que si la tornes als seus pares aquests la tornaran a vendre per treure més diners?
La veritat és que no havia pensat en res d'això. Em calia un pla pel cas que el rescat tingués èxit, però ... perquè pensar en això si rescatar-la és gairebé impossible? Mentre el desànim em comença a vèncer, en Paco m'intenta animar.
- Tranquil, ja se'ns acudirà alguna cosa quan la nena sigui amb nosaltres ... si això passa, és clar.
Una altra vegada, les seves paraules em deixen gairebé pitjor.


A les tres de la tarda, arribem a la porta d'una casa privada. No hi ha cap indici de que es tracti d'un prostíbul, però es suposa que això és el que volen, un local que passi desapercebut. A l'envoltar la casa donem amb unes escales que baixen cap a una altra porta gairebé oculta de les mirades curioses. Ens acostem, l'empenyem suaument ... està oberta.
Entrem a la casa sigilosament. No volem pensar en el perill que correm, només ens concentrem en la nostra recerca, i després, que el destí reparti sort.
No sembla haver ningú, encara que hi ha clars signes que la casa està habitada. Segurament, els proxenetes habiten aquesta part de la casa, mentre que els nens, amb tota probabilitat, són amagats en un soterrani al qual s'ha d'accedir per alguna trapa. Després d'uns minuts buscant, trobem una trapa sota d'una catifa: una vegada oberta, baixem per una escala a les fosques, sentim unes veus endormiscades que s'interroguen entre elles. En Paco aconsegueix accionar un interruptor i una imatge depriment arriba als nostres ulls: dotze nens i nenes dormint sobre estoretes. Són molt petits, entre vuit i dotze anys. Tots els nens s'incorporen i miren als estranys que acaben d'entrar. No hi ha por en els seus ulls, només curiositat. Jo em trobo en estat de xoc, el moment de la veritat ha arribat: I ara què? En Paco decideix prendre les regnes de la missió i comença a parlar als nens en tailandès, alguns d'ells l'entenen i li contesten a l'uníson, encara que amb veus tímides. Jo acabo de trobar la Mai, està fregant-se els ulls, com si despertés d'un profund son.
- Paco, és aquí!
Paco es troba interrogant amb especial atenció a un dels nens. Gairebé sense pensar, em contesta.
- Molt bé, ens els portem a tots.
- Podem fer-ho?
- No, clar que no!, Però ets capaç de deixar algun aquí?
Torno a mirar un per un a tots els nens. Tinc el cor compungit i les llàgrimes rellisquen per les meves galtes. En moments així preferiria estar mort a ser testimoni de la crueltat humana. S'ha de ser molt fort per poder mantenir el cap fred a situacions com aquesta ... i nosaltres som incapaços, ni tan sols en Paco, amb tots els seus anys d'experiència, té el coratge per emportar-se només a la Mai. De sobte, trec tota la ràbia del meu interior:
- Pels nostres collons! Ens els portem a tots!
- Doncs anem, no podem perdre temps!
Paco comença a donar ordres als nens, que ràpidament s'han espavilat i s'aixequen obeint al tailandès. En un parell de minuts ja estan al costat de la porta del carrer. Abans de sortir, en Paco fa un cop d'ull a l'exterior i, tot seguit, es dirigeix cap a mi.
- Agafa aquest paper, si alguna cosa surt malament ens veiem en aquesta direcció. És la casa del meu amic en Khao. En el cas que ens segueixin, ens separarem. Tu et portaries a la Mai i als nens que no són tailandesos, mentre jo em portaria a la resta.
Els dos adults i els dotze nens sortim de la casa i caminem com si es tractés de l'excursió d'una escola, tots agrupats, al principi ràpid, però relaxant la marxa tal com ens anem allunyant del prostíbul. En Paco i jo, però, no ens relaxem, mirem en totes les direccions, sabent que la màfia xinesa té llargs tentacles. Sens dubte, la casa no es troba vigilada ja que no poden imaginar que algú els gosi desafiar. Si ens atrapessin, el càstig seria terrible.
Aconseguim arribar a casa de Khao sense problemes. Ningú s'ha fixat en nosaltres, o si més no, aquesta és la sensació que ens ha donat. En Khao, un ancià d'un vuitanta anys, ens allotja sense fer preguntes, es tracta d'un bon home castigat pels anys de dur treball. Tots els nens es posen a veure la televisió; jo observo com en Paco i en Khao comenten alguna cosa en tailandès mentre assenyalen a un dels nens rescatats, exactament al mateix que en Paco ha estat interrogant a la casa.
- Què passa, Paco?
En Paco em mira.
- Aquest nen és el fill d'una de les persones més influents de Bangkok, la mà dreta de l'alcalde de la ciutat. El vaig reconèixer a la casa perquè la seva foto va sortir als diaris fa dues setmanes, quan es va dir que algú l'havia segrestat. En els baixos fons de la ciutat es comentava que la màfia xinesa l'havia capturat per donar un escarment al seu pare. Aquest nen ens pot ser clau per solucionar els nostres problemes. Deixa'm que aquesta tarda faci unes gestions a veure com puc portar el tema.
En Paco triga unes hores a tornar, ja és gairebé de matinada, els nens dormen tranquils al terra del menjador de la casa d'en Khao, tots junts.
- He arribat a un acord amb les autoritats. Demà recolliran els nens i es faran càrrec d'ells.
- ¿Què els passarà?
- Els que siguin del país i se'ls pugui tornar als seus pares, tornaran amb ells. A la resta els ingressaran en un orfenat.
- A la Mai també?
- Sí
Jo ja m'imaginava que una cosa així podia passar, així que llanço un atac a la desesperada:
- No els donaré a la Mai. Vull adoptar-la.
En Paco sembla desconcertat.
- Això ho has parlat amb la teva dona?
- No, però segur que hi estarà d'acord - encara que jo sé que segurament no serà així, però no puc deixar la nena en un orfenat, és gairebé com deixar-la en el bordell, el seu futur seria el mateix, acabaria al Patpong en un parell d'anys.
El Paco es queda pensatiu fins a llançar un sospir de resignació.
- Està bé, crec que puc arribar a un acord amb les autoritats perquè es pugui tramitar l'adopció. De fet, ens han d'estar molt agraïts per fer-ne la feina bruta. Saben que ara, nosaltres som el primer objectiu de la màfia xinesa, i que no pararan fins a donar-nos el nostre merescut.
Empaso saliva, em pensava que potser tornant a Barcelona estaria fora de perill de les temibles Triadas, però en el fons sé que la màfia xinesa voldrà fer-nos pagar la nostra gosadia per evitar que altres bandes li perdin el respecte ... era qüestió de temps.
L'adopció es tramita en un temps rècord, la Mai i jo hem continuat amagats a la casa d'en Khao, esperant el moment de poder sortir del país. En Paco ha tornat a casa seva, només parla amb nosaltres per telèfon.
Per fi arriba l'anhelat dia en que anem a agafar l'avió de tornada a Barcelona a l'aeroport internacional, tenia confiança que en Paco vingués a acomiadar-nos, però no és així. Poc abans d'embarcar, rebo un missatge seu sense cap text, només amb una foto. La imatge que veig en la meva pantalla és la del cap del guia tailandès sobre una taula, té els ulls en blanc. La màfia s'ha venjat d'ell. La ràbia i la por m'envaeixen. Seré jo el següent?




EPÍLEG


Ja han passat dos mesos des del meu retorn a Barcelona, i aquí estic, al barri de Gràcia, passejant al costat de la Mireia, tots dos agafats de la mà, mentre una nena asiàtica de nou anys ens segueix de prop, amb una nina als seus braços . La Mai encara no va a l'escola, però ja l'hem apuntat a un curs d'integració per a que vagi aprenent català i castellà. Pràcticament no ens podem comunicar amb ella, excepte per gestos, encara que, mica en mica, va aprenent paraules de la llengua dels seus pares adoptius ... nosaltres. La Mai parla molt poc, i somriu menys, encara que de tant en tant, algun nou descobriment, la fa riure amb ganes. Les proves mèdiques han confirmat que en cap moment va arribar a ser violada, per sort vaig arribar a temps per evitar-ho. No sabem quines experiències haurà hagut de patir, però esperem que amb el temps pugui oblidar i començar una nova vida en un món a priori més fàcil.
Mentre caminem per davant de la nena, un home de trets asiàtics, assegut en un banc, ens observa dissimuladament. Ens hauran trobat?

9 comentaris:

Jordi i Teresa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M.TeReSa ha dit...

uisssssss !!!!! i que hi ha de cert en tot això ??? uffff tot una aventura amb final feliç, m´ha agradat.
L´epileg es cert? si es així enhorabona !!!!!!
un petonasssss

David Monfil Cusó ha dit...

Un relat molt emocionant, m'han agafat moltes ganes de documentar-ho fotograficament.

Tindrem 3a part???

Anònim ha dit...

Malaïdes màfies immorals, la Mai potser a tingut sort....i segur que encara queda un "loco", com el Marc, que ens dóna una lliçó a tothom qui tanquem els ulls devant d'aquestes atrocitats.
Gràcies ja puc anar a dormir.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
FEBE ha dit...

El final me a dejado un poco intrigada, ¿que busca el asiatico que los observa?, en fin, yo misma me imagino el final y es que ese asiatico mira solo por que la niña le llama la atención por ser tambien asiatica, pero no pasa nada son felices los tres.
La historia es muy buena y ojala fuera tan facil rescatar a todos los niños/as que sufren estos abusos.

Wambas ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.
M.T. : és una història de ficció on tots els personatges existeixen. Quan el Marc va penjar aquesta foto a la seva web, http://viatge365.blogspot.com (àlbum de fotos de Laos), em vaig quedar bocabadat amb aquesta foto i em vaig imaginar un posible futur d'aquesta nena gens agradable. Tant se val sigui tot lo contrari i ella sigui feliç amb la seva gent.
David, visita el blog de la meva neboda i el seu xicot, van fer un treball fotogràfic fantàstic, segur que t'agrada més que el relat, i no...no hi ha tercera part, vull deixar tranquil·la a aquesta família.
Anònim, no hi ha pitjor enemic de l'home que el mateix home, i això és el que representen tots aquests que comercien amb la vida dels altres, no tan sols és vergonyòs sino que crec que és el pitjor delicte que es pot fer contra la vida humana, tant com treure-la.
Febe, respecto al asiático, no sabemos quién puede ser. Ojalá tengas razón. Lo que está claro es que el pobre de Marc nunca más podrá vivir tranquilo, siempre estará sufriendo por la seguridad de su familia.
Bona nit a tots quatre!!!

Cara dificil en las fotos... ha dit...

Bueno, bueno, bueno, mejorando...

Mireia.viatge365 ha dit...

Bueno, por fin tengo la oportunidad de escribir... los días pasan volando y como tenía la tranquilidad de haber leído el relato...

Febe tiene razón, ojalá fuera "tan fácil" rescatar todo el colectivo de personas vulnerable a la prostitución o ya metidas dentro de las mafias.

Felicidades por el relato... y si David quiere ir a hacer un reportaje fotográfico de Mai, ya sabe dónde encontrarla... por suerte todavía estará en el Boulaven Plateau!!!

Un beso!

Licencia de Autor