dijous, 22 d’abril de 2010

Odissea d’un ciclista per Barcelona.

Català  Español
(Versió actualitzada del primer relat de Retalls de Lectura, fa avui dos anys: Ulisses es fa ciclista)

Les 6 en punt, cap a casa falta gent!!!  Agafo la meva bici i m’endinso en el caos circulatori del districte 22@. Camions en mig d’un carril bici que, de sobte, desapareix obligant-me a ficar-me al mig del tràfic. Absorbeixo pols per la gola, el nas i els ulls, tota la brutícia de les innumerables obres que s’estan fent en aquella zona; sembla que no ha canviat res als últims dos anys, fins i tot consideraria que la situació és pitjor. Segueixo pedalejant amb ganes...amb ganes d’arribar a la Diagonal i deixar enrere tota aquella merda d’obres. Per fi arribo a la Diagonal, ja puc respirar una miqueta sense por a enverinar-me...bé, és una forma de parlar en una ciutat tan contaminada com és Barcelona.
Quatre pedalades i ja hi sóc al nus de les Glòries. Aquí és qüestió de saltar-se semàfors en vermell, sempre molt atent als cotxes que puguin vindre. És important guanyar temps per a arribar a la Meridiana amb el semàfor verd...
Però, perquè tanta pressa? Què collons passa si m’ho prenc amb calma?
No, la calma no és una opció pel ciclista urbà. Ens encomanem del tràfic estressant, d’aquesta ansietat que envolta els carrers de la gran ciutat. Encara que no tinguem pressa mai podem anar-hi amb calma, necessitem arribar al següent semàfor en verd, malgrat que per fer-ho hàgim de saltar-nos abans tres més en vermell. Algun dia espero adonar-me que no cal arribar al semàfor en verd, que no passa res per esperar un minut.
Evitant àgilment cotxes i vianants arribo a la Meridiana. Una senyora, que em sona d’alguna altra ocasió, es troba al mig del meu camí. Li passo tocant el colze esquerra, fent equilibris per no sortir-me del carril bici i no colpejar-la. Ja ni em preocupo d’excusar-me, perquè ho haig de fer si la culpa és d’ella?. Continuo fins a la cantonada de Mallorca amb Meridiana, aquí espero que el semàfor es posi en verd per a aprofitar i creuar ràpidament davant dels cotxes que baixen. Cal calcular correctament el comportament dels vehicles davant d’aquest semàfor. Si veig que no tenen intenció d’aturar-se, els haig de deixar passar, si no vull que se m’emportin arrossegant vint metres o més. Els cotxes avui estan lluny del semàfor quan aquest es posa àmbar, perfecte!, aprofito per a creuar el carrer abans que comencin a fer-ho els que venen del carrer Mallorca. Això em permet guanyar un parell de minuts. A partir d’aquí ja tinc tot el camí calculat fins al passeig de Fabra i Puig, ja no em cal fer més bestieses...bé, sense comptar quan em fico dins del tràfic de la Meridiana pel carril bus per a poder passar les obres del carrer Felip II. A partir d’aquest punt haig d’anar esquivant constantment les obres i els contenidors d’escombreries - els nous, que ocupen gairebé el doble que els vells -. Aquests dos factors han fet redibuixar el carril bici, que ara no deixa de fer corbes tancades, per a evitar containers, semàfors, fanals i motos aparcades a la vorera, obligant-me a fer una cursa d’eslàlom. Quan em canso de fer corbes acabo pedalejant pel mig dels vianants, molt empipats amb mi per alterar el seu propi caos circulatori. Al passar al costat de la sortida del metro de Sagrera, una dona em veu i em cedeix el pas; de vegades te n’adones que no tothom va a la seva, i amb aquests comportaments torno a creure en la raça humana traient-me del cap la idea del "bikermaggedon"; sovint sóc força injust amb la gent.
Per fi arribo a Fabra i Puig i...sorpresa!, davant de l’estació de ferrocarrils a algun cap pensant li ha donat per canviar el sentit de circulació del lateral de la Meridiana (vés a saber per què), amb lo que ara només hi ha dues vies d’accés a Sant Andreu: un, per Can Dragó, entre les ordes de iaios que circulen pel passeig del colesterol; dos, per Concepció Arenal, un carrer d’un sol carril sempre ple de cotxes. Com avui vaig "tranquil" decideixo anar-hi per Can Dragó...craso error.
Com cada cop que hi vaig per aquesta ruta, em passo tot un quilòmetre de carril-bici esquivant la gent gran, els corredors, las mamàs amb els cotxes dels nadons, i torno a pensar un altre cop en comprar-me una excavadora i arrasar amb tot alló que es fiqui sense mirar pel mig del meu camí... Per fi arribo al passeig Valldaura, em fico en mig del tràfic per a baixar el pont del Drac, agafo la corba de Bartrina a tota pastilla pel davant de la resta de cotxes i arribo a casa gairebé sense fer cap més pedalada.
Un altre dia, i ja porto gairebé tres anys, he sobreviscut al tràfic de Barcelona, toquem fusta. 
Un dia m’hauré de qüestionar si val la pena estressar-me tant amb la bici, m’imagino que la gràcia és aquesta, malgrat que no tot són presses, també hi ha dies que vaig xino-xano, sobretot quan vaig cap a la feina, aquí desapareixen les urgències.

Licencia de Autor