Amb Vicent Ferrer l'Església catòlica va fer un bon treball. Sembraren en ell la pietat, l'esperit de lliurament als desemparats de la Terra i, sobretot, l’omple de coherència. Per això no és estrany que el món plori la desaparició d'aquest barceloní. Ja sabem que quan algú ens deixa tot són bones paraules. Després es lliura un premi a títol pòstum i donen un parell d'abraçades a la família.
Ara la gent li diu sant. Parlar de la santedat de Ferrer és un insult als seus èxits i a ell li produiria espant, perquè va conrear la senzillesa. La jerarquia catòlica no ha tirat la casa per la finestra ni s'ha desfet en elogis cap a l'ex jesuïta que va penjar l'uniforme per col·locar en primera línia d'aquesta trinxera pertinaç que és la misèria humana. Normal: mai va ser un dels seus, perquè militar com un soldat de les ensenyances divines jugant-se la pell només entra als plans dels privilegiats.
Grinyola comprovar com bisbes, cardenals i la resta de gent del cor apliquen la seva forma d'entendre la fe cristiana. A Espanya Vicent Ferrer s'hagués sentit avergonyit al topar-se amb Martínez Camino o el cardenal Rouco Varela submergits a la política del dia sí i dia també, interferint en els assumptes privats. El cooperant espanyol i la Conferència Episcopal es poden resumir en dues sentències senzilles a l'hora d'entendre la intervenció en la vida dels altres: si em necessites, aquí estic; si et faig nosa, aguantat perquè no deixaré de donar la barrila. Respectivament, és clar.
Ara que Ferrer ja no hi és, la seva figura es fa mes gran, empetitida dels fastos i les “parafernàlies” vàcues que mostren els dirigents de la que fou la seva Església.
Milions de persones no l’oblidaran i, a l'empara de la seva desaparició física, el seu esperit s'expandirà pel planeta, fent que la Fundació que porta el seu nom continuï creixent i ajudant a qui la injustícia ha convertit en víctimes. La seva esposa Anna agafarà el pesat testimoni, i darrere d'ella caminaran altres, demostrant que la voluntat mou muntanyes i que la mitra només és capaç de moure la llengua als despatxos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada