Es van trobar caminant en direccions oposades. Van parlar però sense aturar-se i tots dos s'allunyaren definitivament, semblava.
Set setmanes després, inexplicablement, els seus camins es van tornar a creuar i aquest cop el destí va fer mans i mànegues per què no tornessin a separar-se. Ballaren la balada més estranya abraçats com a enamorats, després arribà el primer petó, el de Pallars. I aquí van començar a comptar.
Cinc dies, la primera cita, acompanyats de William Wallace i d'un rellotge de cuc.
Tres setmanes, el primer nadal.
Un mes, els primers reis; la tarda que acompanyats de McOso res va tornar a ser el mateix.
Cinc mesos i el primer viatge a un poble pintoresc d'aigües termals i voltors voltant pel cel sense descans.
Al mig any anaven junts a la facultat; matemàtiques i poesia mai van barrejar-se tan bé.
Als vuit mesos ell li va regalar una cançó a la plaça del poble més fred del món. I el Cadillac mai va tornar a ser solitari.
I als divuit mesos van entrar dins del tunel agafats de la mà.
I mesos després van sortir, més forts, més il·lusionats.
Passaren els anys, els amics, els estudis, els problemes. Festes per a recordar-se a ells mateixos que encara eren joves. Algunes discussions (no gaires) per a no oblidar que les roses també tenen espines.
El poble pintoresc va donar a pas a d'altres molt més lluny. Escòcia, Irlanda, França, Itàlia, els Balcans, Tailàndia, Noruega, Japó, Turquia. Van recórrer milers de quilòmetres agafats de la mà, recopilant records que guardaran per sempre.
Un dia van decidir que ja era hora de viure junts, acabar amb les separacions de matinada, començar a dormir totes les nits al mateix llit. I després de deu anys i mig, van fer el pas, un deu de juny. I poc temps després van marxar a un pis més gran, pensant en el fet que aviat tocaria compartir la casa amb algú molt important.
Però primer va arribar el dia del "Sí, vull", quan el comptador marcava dotze anys, onze mesos i sis dies. Van entrar al jutjat al son d'aquella balada tan estranya que havien ballat plegats el primer cop, abans de començar a comptar.
I finalment aquella persona tan esperada va arribar per a trasbalsar els seus cors i canviar les seves vides per sempre. Quinze anys, deu mesos i quinze dies. Concretament un disset d'octubre. Des d'aleshores, quan la miren a ella veuen el seu amor fet carn. La cosa més maca del món, com maca ha estat la seva vida junts, aquests set mil tres-cents vint-i-cinc dies, vint anys des d'aquell petó al carrer Pallars.
I el comptador seguirà sumant demà per a tots tres.
Set setmanes després, inexplicablement, els seus camins es van tornar a creuar i aquest cop el destí va fer mans i mànegues per què no tornessin a separar-se. Ballaren la balada més estranya abraçats com a enamorats, després arribà el primer petó, el de Pallars. I aquí van començar a comptar.
Cinc dies, la primera cita, acompanyats de William Wallace i d'un rellotge de cuc.
Tres setmanes, el primer nadal.
Un mes, els primers reis; la tarda que acompanyats de McOso res va tornar a ser el mateix.
Cinc mesos i el primer viatge a un poble pintoresc d'aigües termals i voltors voltant pel cel sense descans.
Al mig any anaven junts a la facultat; matemàtiques i poesia mai van barrejar-se tan bé.
Als vuit mesos ell li va regalar una cançó a la plaça del poble més fred del món. I el Cadillac mai va tornar a ser solitari.
I als divuit mesos van entrar dins del tunel agafats de la mà.
I mesos després van sortir, més forts, més il·lusionats.
Passaren els anys, els amics, els estudis, els problemes. Festes per a recordar-se a ells mateixos que encara eren joves. Algunes discussions (no gaires) per a no oblidar que les roses també tenen espines.
El poble pintoresc va donar a pas a d'altres molt més lluny. Escòcia, Irlanda, França, Itàlia, els Balcans, Tailàndia, Noruega, Japó, Turquia. Van recórrer milers de quilòmetres agafats de la mà, recopilant records que guardaran per sempre.
Un dia van decidir que ja era hora de viure junts, acabar amb les separacions de matinada, començar a dormir totes les nits al mateix llit. I després de deu anys i mig, van fer el pas, un deu de juny. I poc temps després van marxar a un pis més gran, pensant en el fet que aviat tocaria compartir la casa amb algú molt important.
Però primer va arribar el dia del "Sí, vull", quan el comptador marcava dotze anys, onze mesos i sis dies. Van entrar al jutjat al son d'aquella balada tan estranya que havien ballat plegats el primer cop, abans de començar a comptar.
I finalment aquella persona tan esperada va arribar per a trasbalsar els seus cors i canviar les seves vides per sempre. Quinze anys, deu mesos i quinze dies. Concretament un disset d'octubre. Des d'aleshores, quan la miren a ella veuen el seu amor fet carn. La cosa més maca del món, com maca ha estat la seva vida junts, aquests set mil tres-cents vint-i-cinc dies, vint anys des d'aquell petó al carrer Pallars.
I el comptador seguirà sumant demà per a tots tres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada