divendres, 8 de gener de 2016

L'home tranquil

L'home tranquil gairebé mai perd els nervis. Demostra una paciència a prova de bombes. Alguns diran que aquesta tranquil·litat és un defecte, que l'home tranquil té sort de viure en un món civilitzat i que en un entorn més ferotge no duraria ni un telediari. El menysprearan dient que quan ell va la resta del món ja torna, que no té esperit competitiu i que mai arribarà enlloc.
Però els que el coneixem de debò sabem que l'home tranquil és un savi, un supervivent que no malgasta energies en demostrar la seva força, la seva intel·ligència o la seva traça. Ell mai va voler ser el primer de la classe, simplement va voler gaudir de la classe. I això és el que el fa únic.
L'home tranquil mai va voler guanyar medalles, ell es conformava de passar una bona estona competint. Mai va buscar reconeixement i no li va importar ajudar des d'un segon pla, sense buscar protagonisme davant dels focus. És l'essència de la humilitat, i aquesta falta de vanitat, d'egoisme, serà malentesa per molts que pensen que aquest món és dels triomfadors i que ell no és cap guanyador. Tot el contrari, aquests ignorants desconeixen que a ell li encanta competir pel plaer de competir, no pas per la necessitat de guanyar.
Ell és en Clark Kent, en Watson, l'Andrés Iniesta o la cara oculta de la lluna. És el company que tots voldríem tenir en un viatge al voltant del món, malgrat que sembli despistat i poc destre. Ell ens aportarà una cosa més important encara: l'amistat desinteressada.
Avui, aprofitant que l'home tranquil compleix cinquanta set anys vull fer-li un homenatge. Com a cunyat, com a germà, com a gran amic.
Haig de reconèixer que quan aquest home va entrar a la meva vida jo li era hostil, perquè em robava la meva germana. Jo era un nen de cinc anys, és fàcil d'entendre el meu comportament. Però no va trigar a guanyar-se el meu cor sense cap arma més que la seva naturalitat. La seva ànima infantil li va apropar a mi. He fet una llista de coses en les quals aquest home ha estat especial per a mi, segur que m'he oblidat unes quantes però es que gairebé són innumerables en més de trenta-cinc anys junts:

- La meva primera pel·lícula al cinema. Bambi? No, Jesús de Nazaret (eren altres temps)
- El millor Nadal de la meva infantesa quan l'home tranquil ens va portar el seu escalèxtric la nit de Nadal a casa dels meus pares per a jugar tots junts.
- El meu primer partit del Barça, que va ser el darrer partit de Maradona amb la samarreta del Barça al Camp Nou.
- Aquells partits de l'Hospi de Cristo, Rengel i Golobart a tercera i segona B.
- Quan anava a la seva casa a jugar amb el tren elèctric i l'escalèxtric que guardava de quan ell era un nen.
- Les nits de pelis de video: Superman, Clint Eastwood, Bud Spencer...
- Aquells partits a la platja de Castefa, amb bocata de calamars inclòs (perdona aquell dia que gairebé et trenco la tíbia)
- El dia que vaig trucar-li a ell per a què em portés a urgències quan vaig patir l'apendicitis.
- Les sortides en bici per la ciutat, pel Tibidabo, a Sitges, per l'Horta de Sant Joan, per la Cerdanya, per Navarra...

- I el més important de tot el que m'has aportat en aquesta vida: la Mireia, l'Albert, el Nil i aviat el Bru.

Per tot això, per ser molt més que un cunyat, fins i tot molt més que un germà, el millor amic possible... Moltes gràcies Jordi i moltes felicitats home tranquil.

Tito Livio

Licencia de Autor